Cursa Vila de Creixell.

Aproximadament 1 mes després de la darrera cursa a Alcover, ens plantejavem participar a una nova cursa després d'un mes de Juliol farcit de bons entrenaments per muntanya i molts metres de desnivell postitu a les cames. Frescura en teniem ben poca, però sí amb ganes per posar-se un pitrall i cremar una mica de roda per tal de trencar una mica amb les darreres setmanes.

Entre les opcions, la que més s'adaptava era la cursa Vila de Creixell. Descartats el Trail de Catllaràs amb molt bona pinta i la Cursa de l'Espluga, que ja la coneixem molt bé.
La cursa transitava aproximadament en un 25% per asfalt, un 30% per corriol i la resta per camí i presentava una distància de 10,5 kms amb uns +180 metres, bàsicament situats a la primera meitat.

La sortida, puntual a les 9.30 i ja sota un sol de justícia, va ser com no, força ràpida. Un grupet al capdavant amb 5 corredors que tenco jo mateix arrivats el corriol de pujada al km 2. Aquí vaig perdre opcions i temps a l'haver d'anar una estona darrera 2 companys i haver de fer un petit esforç per passar primer un i després a l'altre.

Quan aconsegueixo la tercera plaça, el primer ja ni el veig i el segón classificat, un noi alt com un Sant Pau i amb unes cames llarguíssimes, el tinc a uns 60 metres.Fem tota la pujada a bon ritme fins dalt la serreta on ens donen aigua i de seguida per camí cap avall tan ràpid com donaven les cames.

Tram de pujada a la primera meitat de cursa.

La distància amb el meu predecessor no disminueix ni aumenta inicialment. Cap al km 7, quan crec que m'estic acostant, en una baixada molt empedrada em menjo un roc amb el peu dret i surto disparat contra el terra. M'aixeco ben ràpid i miro fugaçment enrera però no ve ningú. Amb les mans adolorides pel cop, intento tornar a agafar velocitat, però ja veig que he perdut molta distància amb el company de davant i ja em preocupo més del que em pugui venir per darrera.

Amb la boca com una sabata per la falta d'aigua, en filem la recta final fins l'arribada després d'una nova pujadeta. Creuo la meta a Creixell finalment en tercera posició i amb el braç esquerre ben trotinat per la caiguda.

La cursa ha estat molt ben organitzada, amb un molt bon 'speaker' uns serveis més que acceptables, molts voluntaris, bona logística. però van fer curt amb els avituallaments i la calor no els va acompanyar. Ben segur que l'organització millorarà aquest punt i aquesta cursa serà encara millor. La recomano perquè no cau gaire lluny.

                                         

Podi de categoria veterans. No va haver podi per la General.

Doble Visita a la Vall de Núria.

Fa dues setmanes vam anar a fer una excursió a Núria amb el meu fill. Vam pujar des de Queralbs fins al monestir pel camí vell. Allà vam fer nit a l’alberg Pic de l’Àliga i l’endemà vam pactar fer una excursió pel camí de les coves.

Jo anava entretingut. Anant darrera el nen explicant-li mil històries, posant-li bé la gorra, traient-li la jaqueta i guardant-la, amb la càmera de fotos a una mà, el GPS per tafanejar a la butxaca, l’aigua per refrescar-nos, etc. I En una d’aquestes que ens parem per fer aquesta magnífica foto del monestir des de dalt.

El Gerard assenyala el camí.

Acabem la ruta de poc més de 3 kms amb +250 metres i ens anem a jugar al parc d’aventures abans d’agafar el cremallera per baixar a dinar a Ribes.  És just quan ens disposem a agafar el cremallera, quan reorganitzo les motxilles, que me’n adono que em falta el GPS. Em ve la imatge al cap de com el deixo sobre una pedra quan feia les fotos al Camí de les  Coves. Vaig a informació i els hi dic el que m’ha passat i em recomanen trucar l’endemà per veure si algú el torna.

La veritat és que ens vam creuar amb força gent i em quedava l’esperança de que ho trobés algú amb bona fe. Un cop al tren regional de baixada a Barcelona truco a informació i em confirmen que l’han tornat. Em poso molt content perquè no m’imaginava estar sense GPS en futures travesses i francament el model que tenia no era dels més econòmics.

Ara només quedava buscar un dia per pujar a recollir-lo. Donat que a la setmana següent havíem planificat la travessa de Cavalls del Vent, ha estat aquest dissabte quan hem pogut organitzar l’escapada i traçar una ruta prou interessant.

Sortida de Queralbs pel camí vell fins el Monestir, pujada directa cap el Puigmal. Només aquest tram de 11 kms i escaig presentava +1800 metres desnivell. Des del Puigmal on ja hi havia molta gent de bon matí, vam resseguir la frontera (com als Bastions) fent tots els pics de la zona fins que passat el Pic de l’Eina vam baixar pel GR11 de nou al Monestir de Núria. Allà vaig poder recollir per fi el GPS i vam agafar aigua per rematar de nou la baixada pel camí vell fins a Queralbs.

Amb el Jesús i l'Albert dalt el Puigmal.

Una ruta de prop de 34 kms amb +2.400 metres de desnivell que es podria millorar variant la tornada, però on cal vigilar el consum d’aigua a l’estiu, doncs es transita molt tram per sobre dels 2.700 on no hi ha cap font i si fa calor es consumeix molta aigua.

5 i 6 de Juliol de 2013: Travessa dels Cavalls del Vent.

Després de posposar-ho per la freda primavera que hem tingut enguany, per fi aquest cap de setmana (el primer de Juliol) ens hem acostat al Cadí per completar per lliure la travessa Cavalls del Vent sortint des del refugi Lluis Estasen, al peu del Pedraforca i en sentit anti-horari.
La travessa transita per 8 refugis del Parc Natural Cadí-Moixeró i va donar origen a l’UltraTrail que porta el mateix nom i que ja fa 4 anys que es celebra amb sortida i arribada a Bagà.

El recorregut sortint d’Estasen és molt agraït de bon començament, amb una baixada constant fins al refugi del Gressolet. El següent tram ja resulta més entretingut, doncs es puja fins al Refugi de Sant Jordi, on vam arribar un pel justos d’aigua. Tot i això, la pujada per la zona dels empedrats va resultar molt refrescant gràcies a la gran quantitat d’aigua que baixava.

Del Sant Jordi al Rebost potser va ser el tram que més se’ns va travessar. Vam arribar amb ganes de menjar i descansar abans d’afrontar la pujada al Niu de l’Àliga. Allà vam comprar uns imants a uns nens que tenien una parada molt ben posada i vam refrescar-nos a base de bé.

La pujada al niu va ser majestuosa gràcies al gran dia que feia. El cel estava net i amb un blau pur que omplia l’horitzó quan aixecaves al cap. Les muntanyes verdes i toves, com una catifa, feien molt agradables els trams per fora de corriol.

El meu company de travessa i amic, Albert, progressa en el punt més alt de la ruta.

Tot i no arribar excessivament cansats allà vam tornar a parar abans d’afrontar el darrer tram del dia (que seria el més llarg) fins al Serrat de les Esposes. Una forta baixada combinada amb un parell de pujades que desemboca una pista que ens portaria al Refugi on faríem nit.

Així doncs la primera etapa va resultar aproximadament d’uns 55 kms. amb +4000 m. en unes 10 hores aproximades des de la sortida.

L’estada al refugi va ser immillorable: una bona dutxa, excel·lent menjar i descans. Vam trobar altra gent que començava la travessa non-stop aquella mateixa nit. I l’endemà, mentre esmorzàvem, van arribar d’altres que després d’una breu parada seguien endavant. 

Nosaltres vam sortir molt recuperats cap al Refugi de Cortals. Sabíem que era un tram poc exigent i vam arribar prou d’hora. En una breu xerrada amb el responsable del refugi, li vam dir que el temps era boníssim i ens va confirmar que tot just feia una setmana que havia arribat el bon temps. Quan li vaig dir que la intenció hagués estat venir cap al Maig, em va assegurar que allà al Maig tenien metre i mig de neu!

Vam deixar Cortals per començar el tram fins al Prat d’Aguiló. Primer amb una agraïda pujada boscosa, molt empedrada en alguns trams, després ja transitant per la carena per sobre dels 2.000 metres, amb unes vistes impagables, i finalment, amb un llarg descens fins al refugi per tornar a perdre metres. Allà, darrer avituallament amb l’equador de l’etapa superat i amb la pujada fins al Pas dels Gossolans davant nostre.

Amb La Cerdanya darrera meu.

Un pujada directa, sense embuts i que t’ensenya tota l’estona el camí recorregut. Amb la vista del refugi de Prat d’Aguiló cada vegada més minúscul. Un cop dalt, per sobre dels 2.400 metres tot és verd. Passem un altiplà trotant, tot just abans de caure a la cara sud i tornar a baixar de forma ininterrompuda fins a la pista inicial, on fem els darrers 3 o 4 kms en lleugera baixada fins al massificat pàrquing.

I així vam completar el segon dia en 4 hores i mitja per fer els 30 kms amb +1500 metres que ens faltaven.

La travessa pot ser realment dura si es vol fer seguida i a un bon ritme. S’han de preveure els punts d’abastiment d’aigua i vigilar a quina hora del dia cauen els trams més llargs i sense opcions d’avituallar.

Pel que fa a l’UT en el que participarem el 21 de Setembre, doncs presenta un recorregut d’uns 100 kms. amb +6.600 metres. L’increment del recorregut es deu a que un cop al Serrat de les Esposes es transita fins a Bellver de Cerdanya on es trobaran les bosses dels participants.

Tot fent el circuit, ens va quedar clar que la méteo serà clau aquell dia i que si es repeteix la situació de l’edició del 2012 el més sensat hauria de ser no jugar-se-la de cap de les maneres.

El nas em diu que no serà el darrer cop que farem aquesta travessa.