20 de Setembre de 2014: Marató Pirineu.

Tot i que no existeix una versió oficial dels fets, gairebé tothom té clar que l'Ultra Cavalls del Vent com a tal va deixar d'existir per desavinences entre els responsables dels refugis de la travessa original i els organitzadors de la cursa. Això va donar pas a la creació d'una prova molt similar a l'anterior, pel que respecta a localització i recorregut, que van anomenar Ultra Pirineu.

El recorregut original perdurarà i la seva essència no es perdrà de cap de les maneres. D'altra banda, la nova prova que igualment s'endinsa en el Cadí i que segueix sent promoguda per la marca de material esportiu Salomon, podrà continuar creixent i evolucionant sense tenir la restricció d'haver de seguir un circuit concret. Amb el pas del temps ho sabrem, però crec que s'ha optat per una bona solució per a totes dues parts en aquest sentit.

A l'hora de planificar la temporada nou mesos enrere tenia clar que 3 setmanes després de la TDS no podria afrontar l'Ultra Pirineu amb unes mínimes condicions. Per això, en vista de no voler perdre'm l'ambient que es viu a Bagà i amb ganes de tancar la temporada de muntanya amb una cursa de renom, vaig optar per participar en la Marató que s'organitzaria per primer cop enguany.

Però en contra del que pensava, els dies previs no he aconseguit centrar-me gaire en la cursa. Sentint-me relativament bé físicament i creient que estava molt recuperat de cames, la sensació que tenia era de mandra per preparar el material i també per viure els moments previs de la cursa.

Arribo a Bagà el mateix dissabte amb l'Ultra ja en marxa. Amb molt temps per davant, recullo el dorsal i m'endinso en el poble, on trobo varis companys com ara el Raúl (company del Diedre), que va competir el dia abans a la Nit Pirineu (curs vertical també de nova creació) i l'Alberto (company de l'XTerra) que també corria la Marató i amb qui comparteixo les dues hores prèvies a la cursa xerrant de tot plegat.

Amb l'Alberto Escobar abans de la sortida.

Gran ambient durant tot el dia a Bagà.

Un cop al calaix de sortida a la mítica plaça de la porxada es crea un gran ambient que arriba al seu clímax quan l'speaker més reconegut en curses de muntanya comença a xerrar. A mesura que en 'Depa' ens comença a animar i també quan arrenca la música 10 minuts abans de la sortida, me n'adono de perquè vaig voler estar a Bagà avui encara que no pogués fer l'Ultra. La inquietud i la mandra que notava els dies abans s'han difuminat i noto una pau interior mot agradable com si sentís que estic en el lloc indicat en el moment indicat. Comença el compte enrere i li desitjo sort al meu company abans de sortir disparat cap al carreró que ens condueix fora de la plaça.

Sortida de les que creen escola.

Primers quilòmetres molt vius per dintre de Bagà i procuro anar endavant per situar-me bé als primers trams de corriol. Donat que el desnivell de pujada acumulat no és excessiu (previstos +2600), surto sense bastons, amb motxilla petita i tot el material obligatori ben compactat dintre.

Som fora del poble ja quan aixeco el cap i veig com es posa ben dret el camí. Els tres primers corredors encara corren, però la resta ja camina. Comença el tram que ens portarà al Rebost, primer avituallament i punt de control. En aquest punt (km. 8) agafo dues xuxes de goma sense parar encara a carregar aigua i seguim amunt. La pujada es desvia del circuit de l'Ultra i fa un revolt per arribar al Coll de Pal (km. 14). Aquí nou control i recarrego la motxilla d'aigua, doncs la calor feia que el consum anés a més.
Breu baixada on no afluixa ningú, per tornar a pujar fort directes al Niu de l'Àliga (km. 20) on bec un got de caldo i menjo alguna xuxe més.

Pas pel Niu a més de 2.500 metres d'alçada.

A partir d'aquí el circuit es torna menys atractiu a la vista i als sentits. Primer forta baixada pel que sembla una pronunciada pista d'esquí farcida de pedres, per després agafar un camí ample on anava al límit del que em donaven les cames.

Al quilòmetre 27 nou control, aquest cop de material. Just davant meu desqualifiquen un company per no portar jaqueta impermeable. Efectivament era només un tallavent el que portava i sense caputxa. També veig un dels favorits per guanyar retirat i assegut a una furgoneta. Tot això forma part de la cursa i són circumstàncies que també juguen per bé o per mal.

Tot i que en aquest avituallament no tenien xuxes, l'aturada per obrir la motxilla i mostrar el material m'ha permès agafar aire i disposar d'uns segons de descans que noto quan torno arrencar. Puc trotar més lleuger i sortir a un bon ritme. Ens endinsem en el tram més lleig de la cursa al transitar per un corriol brut i no gaire trepitjat, però el circuit estava perfectament marcat. Passem sobre el quilòmetre 30 per sota la carretera del tunnel del Cadí i comencem la darrera pujada de la cursa de poc menys de 600 metres positius.

Primers trams no molt forts de pujada, però fa molta calor. Arribem al Serrat de les Esposes i, entre un munt de vaques, continuem amunt per la forta pujada de la travessa Cavalls del Vent que condueix fins el darrer avituallament en cursa al quilòmetre 33. Més aigua i més xuxes per agafar de seguida una suau pujada de només 1 quilòmetre que ens condueix al llarg descens final de 9 quilòmetres fins a Bellver.

Començo fort la baixada però un tram molt tècnic de pedres ben xopes em frena molt. No vull arriscar gens aquí. Recordo que l'any passat no vam baixar per aquí a Bellver i el camí llavors no era tan crític. La resta de l'arribada a Bellver la faig a fons i comprovo que sortiran més de 43 quilòmetres de recorregut i que no baixaré pas de les 5 hores.

Arribada tranqil·la a Bellver amb poc ambient.

Finalment arribo en onzena posició satisfet per haver tingut l'esperit per patir a la cursa en tots els terrenys i convençut d'haver optimitzat els recursos amb els que contava. Amb aquesta Marató Pirineu queda tancada, doncs aquesta temporada de curses de muntanya 2014 en la que he pogut tocar moltes distàncies i terrenys. A mesura que passin les setmanes espero poder treure més conclusions, lliçons apreses i coses a millorar pel futur.

27 d'Agost de 2014: TDS.

Quan vam planificar la present temporada i van quedar definides totes les curses pràcticament fins al Setembre, hi havia una que destacava per sobre de totes per la seva distància, el seu desnivell acumulat i una semi-autosuficiència reflexada en els pocs avituallaments i assistències permeses. La

TDS (Sur les Traces des Ducs de Savoie) que s'engloba dintre de la setmana gran de l'Ultra-Trail del Montblanc, presenta un recorregut variat que combina tota mena de terrenys i té la seva sortida a la ciutat italiana de Courmayeur.

Un cop vam tornar d'Andorra amb la seguretat de veure que les coses van sortir prou bé, el més prudent va ser deixar passar uns dies sense pensar en la gran cita d'Agost. Quan acabes una prova de llarga distància ho fas amb un lògic esgotament físic, però també amb una fatiga mental important. Aquesta fatiga no només està causada per la pròpia competició, sinó que també pel neguit dels dies previs. Aquesta tensió es veu incrementada durant el dia d'abans, si la cursa arrenca de bon matí, o bé a les darreres hores prèvies, si aquesta arrenca a la tarda/nit com era el cas de la Celestrail. 

De fet, és quan cal prendre decisions definitives de material, alimentació i també a nivell d'estratègia, que la ment acaba de posar en situació tot el cos i comença a activar certs mecanismes inconscients que suposo que per cada un deuen ser diferents. És aquell punt que notes que t'"endolles" i tens el convenciment de que ja va de debó. 

És cert però, que un cop arrenca la cursa sembla que la tensió mental es relaxa automàticament. Notes com un alleugeriment d'entrar per fi en moviment i de deixar que flueixin els esdeveniments. Tot i que hi ha moments en que et pots alliberar, certa part del temps cal anar avaluant, planificant i revisant tot el que cal fer en cursa. És necessari anticipar-te i evitar els màxims errors possibles. De fet, una cursa tan llarga és una aventura. Un llarg seguit d'hores on cal tenir certs elements planificats, però on també serà necessari prendre moltes decisions. Quant més encertats estem, més còmoda serà la nostra travessa.

LES SETMANES PRÈVIES.

Aquestes setmanes d'estiu hem alternat els entrenaments de cursa a peu amb sortides en bicicleta, que amb el bon temps sempre venen més de gust. Precissament en una d'aquestes sortides vaig patir una caiguda contra l'asfalt que em va deixar força tocat un maluc durant unes setmanes. Tot i això no era moment per baixar el ritme pel que feia a la acumulació de desnivell i hem fet entrenaments pel Cadí i per Montserrat, on resulta més fàcil guanyar alçada que no pas a casa nostra. Finalment, tota la setmana d'abans de la cursa vam ser a París. Em va anar molt bé no tenir cap opció de fer desnivell allà i de trobar llarguíssimes avingudes d'herba ben curta on poder rodar ràpid i fresc a primera hora del matí. Els dies previs del viatge va ser tornar a començar amb tot el maldecap del material. Ja tinc confeccionat un "check-list" complert on s'inclou tot el que em podria fer falta i també el que és obligatori en les curses de llarga distància. 

EL VIATGE I EL DIA ABANS. Després d'un llarg viatge amb varis incidents durant tot el Dilluns 25, l'endemà ja ens vam despertar a l'ENSA (École Nationale de Ski et d'Alpinisme) de Chamonix, on estaríem allotjats l'Albert i jo fins el Dissabte 30, quan tornaríem cap a casa un cop es completessin els podis de l'UTMB. El Dimarts 26 per la tarda vàrem fer, enmig d'una gran multitud, la recollida de dorsal i altres elements, així com el control de material en un dia en que plovia a bots i barrals. Per sort la predicció per l'endemà era prou bona des de bon matí. L'SMS de l'organització confirmava el circuit original i que trobariem vent fort a cotes altes pel que recomanaven abrigar-se. L'organització de l'UTMB no deixa absolutament res a l'atzar. Qualsevol pregunta que et sorgeixi ja té una resposta definida. Això et dona molta seguretat en el sentit de que només t'has de preocupar de tu mateix. Quan obtens el dorsal també et donen un ticket per agafar l'endemà l'autobus que porta els participants a Courmayer a través del tunnel del Montblanc. La sortida a les 5am en autocar em va recordar el trajecte que vam fer de Ribes a Sant Joan de les Abadesses per fer la Marató de l'Emmona a mitjans de Juny. Com molts altres companys, vaig aprofitar aquella estona per menjar un entrepà que em vaig fer el dia d'abans i una mica de pastís d'Overstims. Un cop a Courmayer només em quedava prendre un bon café i trobar un racó amb intimitat per acabar de sentir-me al 100%. A la sortida deixem les 2 bosses que trobarem a l'arribada de Chamonix i sobretot a Cormet de Roselend (km 67). Per la megafonia xerren i xerren fins que sona la música de "Pirates of the Caribean" mentre recordo l'atracció que hi ha a Disenyland sobre aquesta pel·lícula. Estic tan tranquil i concentrat que quasi ni sento que fan el compte enrera... "Cinq, quatre, trois, deux, un, vaaa...".

Sortida TDS® 2014 per UltraTrailMontBlanc 

LA CURSA.

En aquestes curses els primers 2-3 quilòmetres és on cal anar més amb compte. Molta gent va sobreexcitada i fa coses com traure el braç de sobte per saludar, aturar-se de cop a acomiadar-se d'un familiar o no vigilar on fiquen els bastons. Procuro anar avançant amb peus de plom fins que sortim del poble i agafem la primera pujada. Durant la primera pujada hi ha molts corredors encara. Jo surto amb un pla molt clar pel que fa a la primera part de cursa. La meva previsió més favorable global és d'unes 20 hores. Per fer això haig d'arribar a Bourg St. Maurice (km 51) en perfectes condicions, o sigui, fresc com una rosa, i en unes 7 hores. És clau no cebar-se a les dues llargues baixades, doncs cal conservar les cames per quan facin falta a la segona part.

Primer tram de pujada deixant enrera Courmayeur.

El recorregut és molt verd i es troba molt xop per la pluja del dia anterior. Baixa molta aigua per tot arreu i abunden els tolls. La temperatura era bona amb certa fresca a les zones d'ombra. Però és a la pujada al Col Chavannes on sento que fa una mica més de fred. Tot i això segueixo amb màniga curta i un cop dalt el panorama canvia completament amb el canvi de vessant. L'ombra dona pas al sol i el vent s'atura en sec. 
És hora de baixar i recuperar-se una mica. Arribant al Col du Petit St. Bernard veig l'Albert que al ser acreditat segueix als cap de cursa amb els vehicles que l'organització prepara a la premsa. Em fa alguna foto i donat que el camí era estret i accidentat quasi em vaig avall per mirar on no tocava. Em poso a riure pensant en la pena que hagués fet.

Pujada curta però molt dreta al Col du petit St. Bernard. 

Darrera baixada fins a Bourg St. Maurice, passant per zones completament enfangades, i el sol que ja es troba ben amunt. Falten poc més de 5 quilòmetres per arribar al següent punt de control i fa estona que noto alguna cosa al mig de la planta del peu esquerre. Sembla una pedreta. Veig unes taules de picnic a l'ombra i decideixo parar a netejar la sabatilla i el mitjó. Trec herbes i pedretes varies i poso la vamba a lloc. Però quan torno a arrencar noto que la molèstia continua. 

Arribo a Bourg St. Maurice en 6h02' amb força avantatge sobre la meva previsió i bastant fresc de cames. Aquest cop em miro bé la planta del peu. El noto molt humit i tinc possiblement una butllofa. Mai n'havia tingut o sigui que no sé ben bé que fer. Torno a calçar-me i menjo una mica. Carrego força aigua i passo el control de material obligatori. Camino pels carrers animat per la gent de les terrasses mentre vaig menjant. Queden 16 quilòmetres pel proper avituallament i entre mig hi ha una senyora pujada que acumula 2000 metres positius en poc més de 12 quilòmetres. 

Començo la pujada amb ritme viu i passo alguns participants. Arriba un punt que m'estabilitzo i vaig fent entre mig d'un grupet. Pujant el peu no em molesta. Un cop dalt trobem, sense dubte, un dels trams més tècnics en el que seria la baixada del 'Passeur Pralognan', segona cota més alta de la cursa. Hi ha cordes per ajudar-se, doncs el terreny és accidentat i amb força desnivell. En un breu tram de pista que porta al 'Cormet du Roselend' ja noto força dolor al peu i tinc clar que hauré de fer quelcom. 

A l'avituallament em tenen la bossa a punt: canvio frontal (petit per gros), agafo menjar de reserva, i quan canvio mitjons miro de posar un 'Compeed' al peu, però no tinc clar que allò funcioni. Mentre encara descalç menjo sopa amb fideus avaluo la situació i decideixo anar a la infermeria. Em conviden a passar i m'estiro a una espècie de 'plegatín'. Sento per la megafonia com arriben i passen corredors. Em sap greu perquè creia que anava entre els 40-50 primers i allà estava perdent molt temps. Tot i això m'atenen molt bé. Crec que em rebenten la butllofa amb una xeringa plena de mercromina, encara que no vaig fer molt de cas. M'envenen el peu esquerre i em possen una crema als dos peus per mantenir-los secs. 

Surto d'allà uns 15' o 20' més tard sense el convenciment de que pugui correr bé. Encara em fa mal i la noia m'ha insistit que pari a Les Contamines (km 96) per tornar a curar-me, doncs diu que tinc la butllofa en un mal lloc. Evidentment és així, altrament no hagués parat pas... 

Deixo la bossa després de menjar més i tornar a carregar 'a tope' l'aigua. Queden 19 quilòmetres pel Col de Joly i es faran molt llargs. Començo caminant però com la cosa puja, vaig fent bé. És quan arriba la baixada que noto que puc córrer amb menys dolor que abans i em començo a animar. Sé que he perdut temps allà i moltes posicions, però el que està clar és que també he descansat. En definitiva: tinc el peu millor i noto les cames molt fresques. Som fregant el km 70 i queda molt però sento que ha arribat el moment de començar a deixar-se anar una mica i veure fins a on podem arribar. Són per mi els millors moments de la cursa. Encara queda una bona estona de llum i l'objectiu ara és mirar d'arribar al Col du Joly (km 86) de dia. 

El darrer tram és força tècnic i recordo que vaig al terra un parell de cops. Un d'ells va ser sobre el fang que era tou, però l'altre va ser contra una pedra i em faig talls i un fort cop a la ma esquerra. Tot i això arribo a tope de moral a un animat avituallament al Col du Joly on l'speaker xerra molt. A partir d'aquí queden poc menys de 10 quilòmetres de baixada fins al proper avituallament a Les Contamines. Sentint-me bé de cames poso un ritme animat per aprofitar la llum natural residual i sabent que només quedarà, després de descansar, una darrera pujada al Col de Tricot. 

Ja per la tarda la mèteo va ser ideal. Foto de Quim Farrero.

Encara fresc passo alguns corredors i arribo a Les Contamines (km 95-96) ja de nit i ben passades les 9 del vespre (amb 14 hores i vint minuts de cursa) on es viu un gran ambient. Ni m'enrecordo de la butllofa, tot i que noto l'embenatge al peu. Estic content d'haver decidit parar llavors a la infermeria. No vull ni pensar en com hagués corregut si no ho hagués fet. Com escrivia abans, en una cursa tan llarga surten imprevists i cal prendre decisions, no tot és córrer i anar endavant. 

Faig una breu parada a Les Contamines i, mentre menjo, un noi que diria és el d'aquest blog, m'explica que la pujada que trobem de camí a Les Houches és molt dura. Obviement el crec i surto de l'avituallament prenent-m'ho amb calma de bon inici. Més endavant trobo un noi francés que va fer la cursa al 2011 i que em remarca com és de dura la pujada al Col de Tricot. Coi, ja són dos que incideixen en aquest punt.

I efectivament, el desnivell amb 100 kms a les cames és important, però no és a les cames on tinc el problema precisament pujant. En plena pujada sento que vaig literalment ofegat i esbufego com si no tingués prou aire al voltant. Tornem a superar els 2.100 metres d'alçada per poc després trobar una nova baixada complicada, ara amb negra nit, on torno anar per terra. Aquest cop, no m'avergonyeixo de dir-ho, sobre una gran tifa de vaca directament.

Per sort, de seguida la cosa es posa més fàcil i puc tornar a trotar per un bosc que em semblava molt bonic a la llum del frontal. Així doncs, transitant per un tranquil corriol, tot salvant arrels i passant per un llarg pont penjat davant un enorme salt d'aigua que em va fascinar, arribem a la carretera que ens baixaria a Les Houches. Darrer avituallament on m'assec amb calma a menjar el darrer bol de brou amb fideus. 'Quants dec portar? deu? onze?' Definitivament he perdut el compte de quants m'he empassat ja... 

M'aixeco pesadament per afrontar els darrers 8 quilòmetres. Començo a córrer lent i sense ritme, aturant-me en petites pujades i deixant-me anar sense cap gràcia a les baixades. Encara esbufego i tinc la sensació de que arribaré així al final. Però de sobte, per la meva sorpresa, mica en mica em començo a trobar de nou bé. Respiro millor i aconsegueixo un bon ritme. 

Crec que em deuen quedar 5 quilòmetres i, si segueixo així, podré baixar de les 19h. Arribo a una zona ja urbanitzada i en una bifurcació dubto. Fa estona que el marcatge no és tan precís. Trobo dues noies joves en bicicleta i els pregunto si vaig bé. Em diuen que sí i afegeixen que m'acompanyaran fins a meta. Així amb una escorta de luxe entrem a Chamonix tot xerrant (la mare d'una d'elles corre la TDS!) i portant un bon ritme. Trobo un darrer voluntari que m'indica que només falta 1 quilòmetre.

Arribada a la meta de Chamonix a les 1:38 de la matinada del Dijous 28 d'Agost. 

Arribem al carrer principal i abans de la darrera corva m'acomiado de les dues noies ciclistes que fan mitja volta, qui sap si per acompanyar altres participants. 
Em trec el frontal per les fotos i creuo la meta caminant i molt satisfet. L'Albert em rep allà mateix i ens fem una foto com la de fa 1 any. Miro el temps al monitor i veig que el guanyador, Xavier Thévenard, ha trigat 14h15' mentre jo he dedicat ni més ni menys que 18h38', entrant en la 30ena posició de la general. 

Amb l'Albert a Chamonix 1 any més. Foto de @moxigeno. 

Acabo molt satisfet de l'aventura viscuda. Les cames m'han respòs, però el cap m'ha sorprès encara més. Certament si t'apassiona el que fas hi ha ben poques coses que et puguin aturar. 

Resum del Livetrail al punt final del recorregut. 

En pocs dies, el 20 de Setembre, volem ser a Bagà per fer la Marató Pirineu. Serà un bonic punt i final a la temporada de muntanya d'aquest 2014 que tan detalladament vam planificar i que fins a dia d'avui hem tingut la sort de complir fil per randa.