Dues setmanes abans de la cita, vaig acostar-me a Sitges per resseguir el circuit, de poc menys de 25 quilòmetres i uns +1000 metres de desnivell, i valorar així quins serien els punts més calents. Aquell dia em va quedar clar que la cursa amagava certa complexitat tècnica i que les roques del Garraf li donaven un punt de duresa al tractar-se d'un terreny molt irregular al llarg de molts quilòmetres.
El dia de la cursa semblava que plouria, encara que segurament el terreny ja estava humit de les pluges que van caure durant la mateixa setmana. Per això no vaig dubtar en fer servir sabatilla per terreny mullat i tou (Salomon Sense Ultra Soft Ground) tot i saber que trepitjaríem molta roca.
El tret de sortida es dóna al mateix temps per les dues curses que es disputaven aquell dia, fet que em beneficia de cara a tenir un ritme ràpid de referència pels primers quilòmetres. Sent conscient de què potser no podria seguir als corredors de la cursa de 13 quilòmetres, sí que em sembla d'utilitat veure als primers a pocs metres mentre començaven el camí de pujada cap a la Fita.
Fent via cap la Creu de Sant Isidre. Foto de Garraf Sense Límits.
La pujada inicial és sostinguda i per camí de ciment. Al quilòmetre 2,5, ja entrant al corriol que ens portaria fins a la creu de Sant Isidre, puc avançar fins a situar-me uns metres per darrere del primer classificat de la cursa curta i anar acostant-me de mica en mica. Tanmateix les coses no acostumen a ser mai tan fàcils, ja que tinc darrere ben enganxat un corredor que també fa la cursa llarga i que em segueix amb molta solvència corriol amunt.
Baixada ràpida de la creu i de seguida agafem el que potser és el tram més tècnic de la cursa: un corriol feréstec amb abundant vegetació i amb continus puja i baixa, on portem un ritme viu i acabem demanant permís per passar al primer classificat de la cursa curta, per tensar una mica més la corda i provar d'obrir forat amb els que vinguin per darrere.
El circuit de la cursa està molt ben trobat i s'endinsa en trams poc transitats del Parc del Garraf.
Poc abans de començar la pujada a Mata-rodona noto que el company vol anar més fort. Decideixo que no s'allunyi gaire però no forço perquè sé que la pujada és llarga i sostinguda. També recordo que la baixada la puc fer molt ràpidament i que després tinc un tram de pista que em pot beneficiar molt. De mica en mica veig com m'obre forat per la serpentejant pujada. I els maldecaps no acaben aquí, perquè darrere meu apareix un tercer competidor que cada cop em retalla més terreny.
Perfil de la cursa amb tres pujades destacades.
Arrufo el nas i al cap tinc un ball de pensaments (bàsicament negatius) mentre faig els darrers metres de pujada a un ritme que em sembla no gaire esperançador. Noto com el tercer classificat se m'enganxa i estic temptat de deixar-lo passar. Em noto cansat, amb el pols disparat i les cames pesades. Uns pocs metres de terreny favorable i comença el descens. Baixen les pulsacions, començo a respirar més pausadament i les cames comencen a respondre quan incremento el ritme.
Em llanço tan de pressa com puc saltant sobre les pedres i pensant que el meu perseguidor ha d'estar més cansat que jo si m'ha retallat tant a la pujada. Afortunadament tinc contacte visual amb el company capdavanter. La baixada no és excessivament empinada però si revirada. Veure que estic cada cop més a prop em dóna encara més empenta per accelerar tan fort com puc després de cada gir.
Després de 2 quilòmetres de frenètica baixada, arribem plegats al final del corriol on trobem l'avituallament que està instal·lat just a peu de la pista. Un darrer glop d'aigua i arrenco amb totes les meves forces per la pista que ens allunya de la Plana Novella en direcció cap al fons de les Llenties.
Aconsegueixo en aquest tram fer un forat important amb els dos corredors de darrere meu, fet impensable fa pocs minuts. Nova baixada fulgurant a la riera de Jafre per buscar el GR-92 direcció Sitges i, per tant, la darrera pujada important, també ben farcida de pedres.
Plou. Sento fred als braços i les pedres rellisquen força. Faig la pujada regulant el ritme i aprofitant el terreny quan és favorable. Sóc optimista respecte a poder mantenir el forat fins al final, tot i que tinc clar que no em podré relaxar gens. Al nou pas per la Fita queda encara una baixada tècnica fins al polígon Mas Alba que puc prendre-me-la amb certa calma.
Respiro alleugerit al pas per sota l'autopista però pocs metres després em faig un embolic en un creuament i quasi ho engego tot a rodar. Un voluntari em fa literalment un placatge quan corria segurament per sota de 4 minuts/quilòmetre i me n'anava en direcció equivocada. Sort que sóc lleuger o haguéssim anat per terra tots dos... Recobro el camí correcte i veig que el segon classificat el tinc ben a prop.
Arribada a meta. Foto de www.visitsitges.com.
Pocs metres després, entro a meta exultant i aixeco els braços ben xop. Una gran satisfacció quedar primer després de 2 hores i 3 minuts de lluita. Els meus companys entren de seguida i ens felicitem mútuament. Ha estat una lluita molt noble sota la pluja i per un terreny delicat i exigent. Cadascú ha explotat les seves armes i recursos i els temps finals són molt propers.
El podi masculí de la Sitges Rock Trail 2016 pocs segons després de l'arribada.
Imatge de SitgesActiu.
La propera cursa serà només en dues setmanes. Serem a Prades per disputar el Trail de Costa Daurada (20 quilòmetres) per aquells paratges i viure l'ambient de la Ultra-Trail Costa Daurada que enguany és el campionat de Catalunya
Amb Ester Casas, guanyadors masculí i femení de la cursa, amb qui ja vaig coincidir a la Cursa de Canyelles del 2012.
