Coneixedor que seria una cursa íntima, reservada a un màxim de 175 participants, i també amb una organització modesta però implicada, ens vam dirigir cap al petit poble de La Bastide, centre neuràlgic d'aquesta peculiar prova. Al no haver-hi allotjaments en aquesta petita vila, els participants vam acampar en dues esplanades que l'organització va preparar. Ens van oferir un acollidor sopar en una sala polivalent, que servia per gairebé tot i, on l'endemà, també es serviria l'esmorzar.
El dia de la cursa tocava matinar per esmorzar i provar fer net abans de la sortida. Aquesta estava programada a les 6 i, fins i tot, es va avançar 2 minuts, en ser tots els presents impacients per començar.
El recorregut a aquella hora estava molt humit i recordo portar la roba i els mitjons xops en els primers 8-10 quilòmetres. El circuit transitava per boscos frondosos i gairebé sempre per corriols on no entrava gaire llum. Durant la primera part de la cursa el perfil era clarament ascendent i els metres s'anaven acumulant amb facilitat. Arribant al refugi dels Cortalets s'acabava la vegetació i començava el tram definitiu d'ascensió.
La pujada era oberta i amb unes grans vistes del cim que s'havia d'assolir. Potser el tram més emblemàtic del recorregut, amb una grimpada final que estimulava els sentits. Puc assegurar que és dels trams més espectaculars que he fet en cursa.
A pocs metres de ser sobre el Canigó per primer cop.
Va ser just trepitjar el cim quan el rellotge marcava 30 quilòmetres amb 3.000 metres d'ascensió acumulada. Com m'hagués agradat parar-me a respirar i gaudir el moment. Hauré de tornar algun dia sense portar un dorsal. Em trobava sencer i amb ganes de fer un bon segon tram de cursa, que ben segur seria molt diferent del primer. Però en plena baixada, quan transitava a certa velocitat i a uns 1.500 metres de tornar a passar pel refugi dels Cortalets tinc una bona ensopegada que em fa sortir impulsat sense control. Pico de cap i giro sobre el meu coll per picar primer d'esquena i després amb l'espatlla i maluc esquerre.
M'aixeco pesadament i miro d'avaluar els danys mentre provo d'arrencar a trotar. Cop molt fort al maluc. Em fa mal, vaig coix. Cop a l'espatlla. Res greu, una rascada que netejaré quan pugui. Cop a l'esquena. M'he clavat els pals però no m'han caigut. Cop al cap. No hi ha sang, només terra i pedretes.
Arribo a la font del refugi i alguns excursionistes em pregunten si estic bé mentre veuen que em netejo les ferides. Recarrego aigua i tornem a reprendre la marxa.
La segona part del circuit haurien de ser uns 33 quilòmetres amb menys de 1.000. Tot i això el terreny és complicat i cau una espessa boira que complica trobar les cintes de marcatge. No aconsegueixo un bon ritme ni tampoc alimentar-me suficientment. Res del que trobo als avituallaments em fa el pes.
Del 35 fins al 52 no giro rodó i tinc la sensació i el convenciment d'anar excessivament lent. No aprofito trams on hauria de poder anar de pressa. Em costa horrors aixecar els peus de terra i cada cop tinc més gana. Per sort, a 10-11 quilòmetres del final, em puc refer i tornar a connectar-me a la cursa. Sento que puc tornar a córrer més fluidament i faig un darrer tram de cursa acceptable mentre La Bastide és cada cop més a prop.
Ens esperava, per això, darrera pujada cap al poble que no deixa indiferent a ningú. Un final de cursa que fa justícia a tot el recorregut. Estètic i espectacular.
Arribada a La Bastide on ens esperaven la Núria i el Jordi.
I després de Le Grand Trail du Canigó, arribarà un temps per continuar entrenant i gaudint, però sense participar en cap gran prova de muntanya fins a l'octubre. La propera cursa serà una clàssica d'asfalt a l'Espluga de Francolí.
