En aquesta ocasió no seria a Chamonix en companyia de l'Albert, com al 2013 i 2014. Aquest cop tenia la Núria al meu costat i això va fer que poder compartir amb ella l'estada i, sobretot, l'esdeveniment resultés d'una gran intensitat.
La recollida del dorsal ja és un esdeveniment de per sí i et demostra que prendràs part d'una gran competició.
El trasllat a Courmayer el recordo igual que al 2014 per la TDS...de nit, en autocar i poc a poc pel túnel del Montblanc. A partir d'aquí sí que recordo estar molt més relaxat. Tinc clar com vull desenvolupar la cursa: arribar a Champec al quilòmetre 55 molt sencer. A partir d'aquí venen 3 pujades equivalents, amb les seves respectives baixades on cal tenir molta resistència per no sortir massa penalitzat.
A la sortida parteixo de massa enrere, però no tinc la sensació d'anar massa frenat els primers quilòmetres. La primera pujada és llarga i la gent, com sempre, va a "full". Començo a gaudir passat el quilòmetre 30, en plena pujada al Grand Col Ferret. Una muntanya d'una bellesa impressionant i des d'on es veu la cima el Mont-Blanc a mesura que la vas pujant. Moments màgics en un entorn indescriptible. Dalt de tot fa molt fred i em pujo les braceres. M'espera un llarg descens on no vull ensurts.
I és que tinc molt clar que no vull badar ni una mica. Primer que la Núria m'espera a l'arribada, però a més vull demostrar-me que es pot gestionar una cursa d'aquest calibre sense arribar a un patiment destacable.
Breu vídeo de l'arribada a Arnouvaz.
Durant el recorregut xerro amb alguns companys. Catalans, Espanyols, Americans, Britànics, Francesos... alguns tenen més ganes que d'altres de xerrar... els Italians sempre els que més. Això també m'ho emporto d'aquesta cursa. I com sempre, procuro ser agraït amb tota la gent que anima durant el recorregut, ja sigui aixecant el polze o amb un somriure.
La segona part de la cursa transcorre sota una pluja constant. Les parades als avituallaments s'allarguen per treure més abric o canviar alguna peça que va massa xopa. Són hores sota l'aigua, que sembla que ja no ens deixaran fins al final.
La pluja no em molesta en excés fins a la darrera ascensió, on començo a notar molt fred just als darrers metres. Només queden 8 quilòmetres en baixada fins a Chamonix però una intensa tremolor em convenç de que toca canviar tota la roba per la muda que porto a la motxilla. Dues voluntàries m'ajuden a despullar-me perquè jo no soc capaç de fer-ho tot sol. Per sort quan surto de la carpa amb roba eixuta deixo de tremolar i afronto el descens sentint-me en molt bones condicions.
Puc gaudir molt l'arribada a Chamonix i arribar molt sencer per retobar-me amb la Núria. Estic cansat però no exhaust. I a nivell muscular i articular em sento molt sencer. No he patit cap caiguda en una cursa amb molt hores de pluja i un terreny exigent, amb pedres xopes i molt de fang. Tot i que el cronòmetre podria ser inferior, crec que l'he gestionat dintre d'un marge raonable.
No és pot demanar més quan assoleixes un gran repte, que estigui esperant-te la persona més important de la teva vida.
L'endemà em trobo força bé i esmorzo fins a 2 cops de la gana que tinc. A més, ens dona temps de veure l'arribada de l'UTMB abans de marxar a l'aeroport. Un final èpic entre François d'Haene i Kilian Jornet. Una experiència per recordar tota la vida sentint els acords d'aquesta cançó.
Viure sota la pluja l'arribada de dues llegendes en la més gran edició que s'ha vist a la UTMB va ser un comiat difícil d'oblidar.
