Sortida 28 d'Octubre de 2012.

La sortida d'avui pel Parc del Garraf ha estat més ràpida de les que veniem fent darrerament, amb pujades suaus però sostingudes, de cara a la participació en la Marató de València.

Tot i el canvi d'hora, hem sortit amb negra nit i el cel estelat que ens regalava el Parc ha fet que per un segons apagués el frontal i contemplés no sense estupor la magestuositat d'astres que teniem sobre els caps.

Ja passat el Palau Novella i en plena pista de camí a Begues la claror del nou dia anunciava un cel ben net. Les muntanyes reflexaven els primers raigs de sol i podiem apagar ja els frontals després de més d'una hora de camí.

Retomb fins al peu de la Morella per enfilar de nou cap al Palau Novella per un fons empedrat i molt ràpid. A partir d'aquí de nou 3-4 quilòmetres d'ascens per acabar amb terreny favorable els 35,7 kms en poc més de 2h50'.

En aquest enllaç a Endomondo el detall de la ruta i els parcials.

Sortida 21 d'Octubre de 2012.

Després de les darreres setmanes amb els entrenaments condicionats per les participacions a la Matagalls-Montserrat i a la Marató de Collserola, aquesta setmana es presentava ideal per acumular força volum de cara al següent objectiu: la Marató de València.

La temperatura ens ha respectat tots els dies, però cap a final de setmana ha aparegut la pluja i ha fet que la sortida d'avui hagi estat de les que perduren en la memòria.

Pluja, forta, pluja fina, camins inundats, fang, tolls, herba xopa, rieres plenes... Una ruta pel parc del Foix sentint la muntanya en el seu esplendor.

En aquest enllaç a Endomondo la ruta al detall, que ha sortit d'una mica més de 34 kms en 2h53'.

Retalls de premsa: Marató de Collserola.

Després d'aconseguir pujar al podi a la Marató de Collserola 2012, vaig comprovar al Diari de Vilanova que compartia notícia amb, molt possiblement, el corredor de muntanya de més nivell a Vilanova des de fa força anys. I es que ell també va fer podi a l'UT Guara de Somontano.

Marató de Collserola 2012.

Avui tocava participar en la Marató de Collserola per segon any consecutiu. Amb l'esperança de que es mantingués el mateix circuit i, aprofitant l'experiència de l'edició anterior, volia provar de millorar el cronòmetre i la classificació (enllaç a la crònica 2011).

El primer contratemps em va venir donat pel GPS que no trobava els satèl·lits. Ja em va passar l'any anterior, i això fa que en els 2 primer quilòmetres estigui més pendent del rellotge que de la cursa, em despisto en el corriol de pujada i perdo algunes posicions, però no m'amoïno perquè tot just han estat pocs segons.

Un cop dalt i recuperat de la breu pujada inicial vaig a un ritme més ràpid en tot el tram de baixada i m'avancen menys competidors que l'any passat. D'aquesta forma al final de la primera pujada, sobre els quilòmetres 14 o 15, passo un noi i ja em situo probablement entre els 10 primers.

La baixada següent d'uns 3 quilòmetres l'aprofito per controlar una mica més i menjar. Ja em funciona el GPS i puc saber la velocitat. En la segona pujada, enxampo 2 corredors més només començar-la. Un cop dalt em diuen al control que tinc el següent a uns 4 minuts. Crec que vaig vuité però no estic segur.

En la baixada que segueix per un corriol fantàstic puc passar dos més que baixen junts amb problemes físics. Els dono ànims i baixo gaudint moltíssim d'aquell tram. Portem 22-23 quilòmetres i em sento molt fresc. Hauria d'anar sisé i, si segueixo així, tard o d'hora hauria de trobar-me algún competidor.

Arribo a la tercera pujada que és un triple dent de serra i després de la primera part cometo un greu error i perdo el camí. Corro per una pista ample i no trobo cap senyal durant força metres. Després d'una bona estona veig en una bifurcació que no hi ha cap senyal i ja confirmo les meves sospites. Baixo com un esperitat i m'avisen uns nois que anaven en MTB que el camí era més baix. Corro tant com puc i començo a passar corredors que ja havia deixat enrere abans i em pregunten que m’ha passat. Em maldic per la greu distracció, doncs no estava pas mal assenyalat i se m'ha anat la pinça en aquell punt per distreure'm.

Pujo els dos dents de serra següents a bloc, les cames es queixen per primer cop, però vaig molt encès. Finalment arribo al control del quilòmetre 30, on deixo enrere al 5è o 6è home avançat d’ençà que he rectificat. Em marquen i veig que estic en sisena posició de nou. Tot just començar la baixada, em surten 4 corredors d'un corriol incorrecte com a braus. S'havien equivocat també, però ells amb motiu, doncs certament no estava ben indicat allà. M'enganxo amb ells i no tinc clar si són tots els que tenia davant. Segons els meus comptes en falta 1.

Un d'ells, que semblava força jove, es posa al capdavant i tira amb molta força a la baixada. Jo em situo segon i no li perdo comba. Noto molt a prop que en ve un més al darrera. Em permeto treure una barreta i me l’empasso com puc. Ben segur em farà servei al darrer terç de cursa.

Baixem 2-3 quilòmetres a tomba oberta pel camí. Les cames van bé de moment, però notant ja el desgast. Quan acabi aquesta baixada, només quedarà la darrera pujada. Llarga, constant i, a aquestes alçades de cursa, ben dura.

Hem quedat només 3 en el grup, i ni rastre dels altres. Els companys em confirmen que davant hi ha un altre corredor i que ells realment no han perdut gaire temps quan s'han equivocat de ruta. Per tant, entre nosaltres 3 ens jugarem les dues places del podi que resten.

Només començar la pujada, sobre els quilòmetres 33-34, marco un ritme exigent per veure com van. El més jove fluixeja ja molt al principi a la primera rampa i en molt poc tram li obro un bon forat. L'altre m'aguanta el ritme però manté una distancia prudencial que molt mica en mica es va obrint.

La pujada varia en el seu desnivell però és constant i serpenteja ben amunt entre la vegetació del Parc. Passen els minuts lentament, fa xafogor, però l’aire es net. Vaig molt suat i comprovo a les corbes que vaig obrint forat amb la tranquil·litat que si no puc defensar el segon lloc, tinc el podi quasi a tocar. Estic pujant molt més ràpid que l'any passat, no em cal el GPS per saber-ho. Però entre que he arrencat el dispositiu molts quilòmetres després de la sortida i que m'he perdut durant un bon tram, no sé quants quilòmetres porto de ruta, ni evidentment quants me’n falten.

Reconec que m'he tornat molt dependent del GPS en termes de distància, velocitat i desnivell. M’ajuda molt a dosificar i a planificar el ritme en cada moment.

Passem el darrer control de la prova i fem les darreres rampes. Com suposava, tan aviat la pista comença a baixar i planejar, tot i portar un ritme molt animat, el meu perseguidor comença a escurçar progressivament la distancia. Aquell tram de 3-4 quilòmetres fins a la tartera final de baixada se'm fa molt llarg, malgrat les excel·lents panoràmiques que hi ha.

Així doncs, és arribar a la tartera i abans de començar deixo passar al meu perseguidor que va netament més fort que jo. A la baixada el segueixo per 1 quilòmetre, però ni em plantejo lluitar pel segon lloc. L'esforç que he fet per recuperar el temps perdut als quilòmetres 27-28 comença ja a passar factura. Les cames es queixen quan provo d’allargar la passa per baixar més ràpid i els hi dono una treva. S’ho han ben merescut. Estic tant content d'anar tercer que m’és ben igual la resta.

Arribo a l'asfalt i celebro en la intimitat el meu particular triomf contra mi mateix. Ha estat una victòria incontestable. He baixat 21 minuts el temps de l'any passat, i a més corrent 7 minuts addicionals.

Un cop creuat l’arc i rebent els aplaudiments del públic, li comento al company que si no s'hagués perdut segurament hagués guanyat ell. Jo també penso que si no m'hagués perdut jo, també hagués tingut opcions de victòria, perquè el primer ens ha tret menys de 5 minuts al final. Però clar, tampoc sabem si s’ha permès la llicència de regular els darrers quilòmetres sabent que no tenia cap perseguidor a prop.

Evidentment, tot això són suposicions i les coses han acabat com han acabat i no toca donar-li cap més volta.

Jo he quedat molt satisfet de com he competit i he gaudit molt de la lluita pels llocs d'honor, al igual que va passar a la Popular de Canyelles. Són situacions que no es donen sovint en corredors del nostre nivell i per tant són un al·licient més quan t'ho trobes, doncs entren moltes més variables en joc de les que tens quan corres contra el cronòmetre.

Lliurament de premis. Podi absolut de la Marató de Collserola 2012.

Obsequi al 3er classificat masculí.

Ultra-Trail Cavalls del Vent 2012.

S'ha escrit moltíssim sobre aquest Ultra-Trail que es va córrer el cap de setmana del 29-30 de Setembre. Sota el meu punt de vista, el que va esdevenir al Parc Cadí-Moixeró es pot diferenciar en dues parts ben clares:

Una primera part dedicada a l'èlit, als millors corredors del món que es van donar cità allà de la mà de Salomon. La batalla va ser memorable i vaig tenir la sort de poder-la seguir per les xarxes socials, donat que va ploure tot el dia i vam sortir més aviat poc.

La victoria final de Jornet per davant d'un inmens Kupricka i del jove Dakota Jones, va oferir-nos un podi de luxe. També la catalana Núria Picas va creuar la meta en primera posició amb la estelada entre les mans i per davant d'Anna Frost en categoria femenina.

La segona part és la dedicada als ultrarunners amateurs. A molts amics meus que van anar als Cavalls del Vent amb molta il.lusió i que van patir el pitjor dia de fred, pluja i neu en mesos. Amb tots els que he parlat m'han transmés fidelment la duresa del tram que van recórrer i les males condicions que van patir. A cap el vaig sentir criticar l'organització.

Però la mort de Teresa Farriol va ser un cop molt dur que mai t'esperes i que la inmensa majoria ja vam saber a l'endemà en aixecar-nos i anar a mirar les classificacions. Una persona molt preparada, intel.ligent i responsable ens va deixar fent el que més li agradava. Potser alguns diran que ha mort molt jove, però estic convençut que ella haurà viscut molt més en els seus 48 anys de vida que molta gent en bastants més anys. Descansi en pau.

També he llegit diversos blogs de corredors que hi van pujar i van abandonar. M'han agradat sobre tot aquest, doncs expressa perfectament el que pensem molts corredors populars: "Cavalls del Vent 2012: saber dejarlo".

Per acabar amb el tema Cavalls del Vent 2012, us enganxo una entrevista (en castellà) feta a en Tòfol Castanyer per EL PERIODICO, qui també va haver d'abandonar per hipotèrmia. 
Corredors com aquest són un exemple pels que tenim una vida com la seva (fills, feina, responsilitats diàries) i que no sense esforç integrem els entrenaments i les curses dintre el nostre dia a dia.

ENTREVISTA A TÒFOL CASTANYER:

Padre de un niño y una niña de 2 y 5 años, y trabajador de ocho horas diarias en una empresa familiar en Sóller (Mallorca). Tòfol Castanyer, a sus 40 años y con una vida corriente, es uno de los mejores corredores de trail gracias a una gran disciplina de entreno. Fue campeón del mundo de carreras de montaña en el 2010 y hace un mes ganó la CCC, la mitad de la vuelta al Mont-Blanc. En la Cavalls del Vent, sin embargo, la montaña le dio un buen revolcón cuando iba líder. 

—Tuvo que dejarlo, ¿qué pasó? —En el kilómetro 27 pedí unos guantes. Casi no podía mover las manos y estaba helado. A partir de ahí, la sensación de frío no hizo más que aumentar. Le dije a Kilian que tirara, que yo no podía seguirle. Empecé a correr de manera extraña, sin técnica alguna. Sabía que en Prat d’Aguiló tenía camiseta y pantalones secos y solo pensaba en cambiarme y tirar. La verdad es que tengo ciertas lagunas de mi llegada al refugio. Me tomaron la temperatura y estaba a 33,4 grados. Me taparon con mantas pero seguía bajando. Llegué a 32º y me pusieron suero. Ahí se acabó la Cavalls del Vent para mí. 

—Un susto de esta magnitud no debió de dejarle indiferente... —No. Llegué en condiciones muy delicadas al refugio. Cometí dos errores que no se volverán a repetir. Por un lado, en algún control no comí ni bebí lo suficiente. Quizá pensé que al ir mojado podía hidratarme menos. De hecho, sucedió lo contrario. Empecé a quemar reservas de mi cuerpo para mantener la temperatura y me vacié. Me ha hecho pensar en el límite, creo que lo tuve muy cerca. 

—¿Ha aprendido alguna lección? 
—A veces no damos la suficiente importancia al medio en el que corremos. La montaña no es matemática, quizá olvidé que es imprevisible. Y a veces llevamos demasiado al extremo lo de correr con el mínimo peso posible. 
—En el motociclismo suele decirse que el corredor con hijos pierde unas décimas por vuelta. ¿Pasa lo mismo con el ultrafondo? —No lo había pensado, pero sí es verdad que tienes un plus de responsabilidad. Cuando te pasa esto lo primero en lo que piensas es en tu mujer y tus hijos. En las redes sociales ya se hablaba de mi abandono a la una del mediodía, pero hasta las cinco de la tarde no pude hablar con ellos. 

—¿Qué le dijeron? —Recuerdo bien la conversación con Toni, mi hijo de 5 años. Me preguntó si me había caído corriendo. Le dije que no, que había abandonado por el frío. ‘Hombre, papá, ¿por el frío dejas la carrera?’. Me puse a reír cuando todavía llevaba la vía de suero puesta en la mano izquierda. 
—¿Ha sido su reto más exigente? —Ha sido sin duda la carrera más dura de mi carrera deportiva. Y no solo eso: marca un antes y un después. Me hará pensar mucho cara a futuras competiciones. Si hay la mínima opción de tormenta, la montaña no me volverá a coger sin la ropa y la alimentación necesarias. Las condiciones fueron inesperadas, pero eso no debe ser excusa para todos los que, como yo, tuvieron que retirarse con síntomas de hipotermia. 

—¿Le quedan ganas de volver? —Sin duda, seguro que volveré. El ambientillo de la plaza de Bagà antes de salir, la meta con gente recibiendo a familiares y amigos hasta la madrugada..., esto es increíble. 

—¿Por qué enganchan tanto las pruebas de ultrafondo? —Te das cuenta de que tu cuerpo tiene una resistencia brutal. Eso te hace sentir libre. Te hace sentir vivo.