Aquesta setmana els dies transcorren molt lentament, tot el contrari que habitualment, que se t’escapen entre els dits sense ni veure’ls.
La sensació s’accentua a mesura que passen les hores i és com una barreja de desesperació i ansietat.
Llegeixes els entrenaments que fan dia a dia els companys i notes una escalfor per dintre que proves de sufocar, però et va consumint a foc lent.No costa dormir, però quan vas al llit notes que el dia no ha estat complert del tot.
Tancat a una gàbia, com una presa que no pot sortir, donant voltes i més voltes.
És la pega que té participar en una cursa on vols provar de tocar el límit. Has de fer bondat. Has de descansar per que quan arribi el dia i la hora, tot estigui en ordre i no hi hagi fatiga acumulada.
Però... és que costa un ou. No ens enganyem.
A hores d’ara ja estem enllestint el Divendres. Demà cap a València i Diumenge a les 9h sembla que s’obrirà la gàbia.
Però espereu que no s’acaba aquí. El més bo és que has de sortir ‘tranquil’ de bon principi. No t’ho perdis.
Et passes tota la setmana amb una dieta súper-estricta, i et diuen que diumenge a les 9h podràs atipar-te fins rebentar. Però, alerta, has de començar a endrapar poquet a poquet, per que del contrari et podria fer mal.
Sembla lògic, d’altra banda, oi? Però no deixa de ser un pèl retorçat.
Aquesta és una de les parts que no m’agrada de fer curses, però forma part del joc.
Treball psicològic en estat pur.
