24 de Març de 2013: Mitja Marató de Valls.

Avuí estava previst participar en la Mitja Marató de Valls. Francament, no tenia gaire (o gens) de sentit participar a una mitja d'asfalt a aquestes alçades de la temporada i tenint en compte els objectius previstos entre Març i Juny. Però a vegades el cos (o el cap) et demanen puntualment un parèntesi, trencar amb el que vens fent i oxigenar-te fent una cosa diferent. Que coi! que fem això per passar-ho bé i no cal seguir gaires pautes al cap i a la fi.

Per això em vaig plantejar anar a Valls, doncs és una cursa que conec i feia anys que no hi prenia part. Val a dir que no és la típica mitja urbana, doncs transita quasi tota per carretera secundària, unint els pobles d'Alió, Bràfim i Puigpelat. A més, presenta repetits tobogans, fent el circuit relativament exigent si vols mantenir el ritme durant tot ell. 

Abans de la sortida he fet un bon escalfament i he vist que sortiriem junts amb la 'Cursa del Calçot', de 10 kms. Em semblava ideal perque aprofitariem el seu ritme per fer uns primers 5-6 quilòmetres ben ràpids fins Alió, on ells tombarien per tornar i nosaltres girariem cap a Bràfim.

A la sortida ben endavant i ja els primers quilòmetres he estat amb al grupet capdavanter. Davant nostre 2 corredors de la cursa curta que anaven molt més ràpid i nosaltres deviem ser 7 o 8 al grupet, d'on 3 erem de la Mitja només. 

Un cop ja sols, entre el quilòmetre 5 i 9, anem per una zona de puja-baixa. A les pujades jo em col.locava al davant i feia una mica de forat. A les baixades em retallaven i fins i tot perdia 4 o 5 metres, però jo preferia no forçar encara.

Un cop arribats a Bràfim, tot el poble és una contínua pujada i també a la sortida continua pujant fins a una rotonda. Faig aquell quilòmetre ben fort i em quedo al capdavant en solitari. No goso mirar enrera, passo el 10.000 en uns 34 i pico, agafo aigua i bec ben poc. No fa xafogor, només entra una mica d'aire que al sortir del poble noto un xic més.

A partir d'aquí comença el "rum-rum" psicológic interior: On vas tan ràpid? T'hauries d'haver quedat amb ells. No aguantaràs aquest ritme de 3:30 fins al final. Et passaran com una moto al 17 o al 18...
I per altra banda també pensava: Potser m'agafaran però els faré patir de valent. A les pujades penso deixar-m'hi la pell. El podi ja el tinc a tocar, només aguanta una mica més...

Bé, tot un diàleg intern molt entretingut que ha fet que passessin els quilómetres sense fixar-m'hi tant.

Sortint de Puigpelat hi ha una forta baixada i miro enrere. Veig el segon classificat i li dec treure uns 250 metres, menys d'1 minut, però una renda interessant si soc capaç de mantenir el ritme. Continuo fent les meves càbales i de seguida passem el quilòmetre 17 i em sento relativament bé, perquè noto que puc mantenir el ritme. Això m'anima força.

És just pensar això i el Mosso d'Esquadra que m'acompanya en moto tota l'estona es possa a la meva alçada i em diu que vaig molt bé de ritme i que segueixi així. Ostres, penso divertit, ell també se n'ha adonat.

Noto que la carretera pica molt lleugerament amunt i me n'alegro, perquè sé que als meus perseguidors els hi costarà més portar un ritme molt ràpid. Passem l'enèssima rotonda i ja enganxem la carretera de tornada. Un cop passat el quilòmetre 19 fem un gir pronunciat en direcció a Valls i allà veig que la distància amb el segón es manté o fins i tot ha augmentat lleugerament. 

Ara sí que la carretera pica avall i provo d'anar ràpid però sense tornar-me boig, sé que just al 20 ve una pujadeta d'uns 200 o 300 metres i la vull fer ben fort. Després ja només hi ha una rambla en baixada de 500 metres i meta. 

Adelanto als darrers corredors de la cursa curta i a l'entrar a la rambleta la gent ja em felicita i pica de mans. L'Speaker diu el meu nom ben fort i veig la Núria i els nens que salten d'alegria. Afluixo i els pico de mans a uns 15 metres de meta i entro amb els braços ben amunt i fent un crit d'alegria. Victòria i marca personal en 1h14'07''. I quina marca, he baixat 1'41'' el temps d'Igualada!

En aquest enllaç a Endomondo el circuit i el ritme de cursa quilómetre a quilómetre. 

Moment familiar per enmarcar: al calaix més alt del podi amb els dos menuts.

Foto de Núria Mestres.

'Córrer, menjar, viure' d'Scott Jurek i Steve Friedman.

Ha arribat a les meves mans un llibre sobre un dels atletes d'ultrafons més importants de la darrera dècada: Scott Jurek.

En ell, el protagonista ens narra en primera persona no només les seves vivències i èxits esportius, sinó també l'evolució que suposa en la seva vida el millorar la seva alimentació i els motius que el porten a fer-ho. 

Per conèixer una mica més Scott Jurek us deixo dos breus vídeos de les 'Kilian Quest' i també l'enllaç a la seva web scottjurek.com: 

Kilian's Quest S4 E06 - If you can walk, you can run.

Kilian's Quest S4 E07 - The impossible, is possible.

Una recomanació per una estona de pausa.

Una entrevista excepcional a un personatge excepcional. Si no la heu llegit amb calma, us la recomano. Cliqueu sobre la imatge i us adreçarà directament a l'enllaç.

Calçat pels propers Ultra-Trails.

Va ser cap a principis de 2012 que vaig decidir deixar d'utilitzar el model d'Asics Gel Fuji Trabuco que havia anat portant durant gairebé 2 anys per les sortides de trail. El fet és que la planta del peu em molestava cada cop més amb el darrer model que tenia (era un amb tons vermells i daurats) i no només trepitjant pedra, sino fins i tot transitant per pista la sensació no era bona. A més, les sabatilles tampoc eren prou velles com perquè haguéssin patit una degradació en la seva amortiguació.

Vaig indagar una mica en alternatives i la que més em va convencer va ser la Brooks Cascadia (llavors es comercialitzava la versió 7). Francament em vaig adaptar força bé i no em va decebre gens en cap terreny. I el més important, per molt que allarguéssim les tirades, la sensació de confort no la perdia.

Després de sobrepassar els 900 quilòmetres i encara tenint el 'feeling' de que m'anaven prou bé, em vaig enganxar amb una arrel baixant per un corriol. No només vaig caure, sinó que la tela de la part superior de la sabatilla esquerra es va estripar, fent un tall d'uns 3 centímetres que deixava a la vista el mitjó. Tot i així, encara les vaig utilitzar per darrer cop en la Travessa Matagalls-Montserrat de 84 quilòmetres.

Era mitjans de Setembre i llavors vaig decidir 'llicenciar-les' i no vaig dubtar en adquirir exactament el mateix model de sabatilla (la 7) perque el nou encara trigaria en sortir. L'únic que havia canviat era el color.

El segón parell de Cascadia, han suportat tots els entrenaments llargs de tardor i hivern. Per les sortides curtes, les inferiors a 22 quilòmetres, tinc sabatilles de 'batalla' per anar fent. De moment les segones Cascadia 7 porten uns 850 quilómetres i encara poden aguantar una mica, suposo.

Per aquest motiu se'm plantejava el dubte de quina seria la sabatilla que utilitzaria en les curses d'Abril (a l'UTMCD sobretot). En un principi vaig tornar a adquirir unes Asics Gel Fuji Trabuco (les verdes) i les he anat provant. Val a dir que encara no porto ni 100 quilòmetres, però a la darrera tirada llarga (Marxa dels Castells) no vaig acabar gaire convençut d'utilitzar-les com a sabatilles de referència a les properes curses llargues.

I bé, per aquesta raó he adquirit unes Brooks Cascadia 8. El nou model té lleugers canvis respecte a l'anterior, però sembla que manté les principals característiques. Aquest cap de setmana les provarem en una tirada amb molt desnivell i pedra. Llavors ja quedarà definit el calçat per les properes curses.

Cascadia 7 vs. Cascadia 8.

10 de Març de 2013: XIVa Marxa dels Castells de la Segarra.

Amb l’objectiu d’agafar rodatge abans d’endinsar-nos en les grans proves d’aquesta primera part de l’any ens vam plantejar participar en la primera prova del calendari de Caminades de resistència de la FEEC. Tot i que possiblement és la que acumula menys desnivell, la distància era prou bona i el fet de passar una cap de setmana en família a La Segarra també ens semblava un pla prou atractiu.

Les caminades de resistència són ideals per fer un bon entrenament, doncs disposes d’una organització seriosa i desinteressada al darrera que garanteix cobertura i avituallaments al llarg d'un recorregut perfectament marcat. I tot a un cost raonable, que avui dia té molt mèrit.

La sortida va ser puntual a les 7 del Diumenge 10 de Març i més de 2.500 participants vam iniciar la Marxa dels Castells amb la primera llum del dia en sentir l’espetec d’un parell de trabucaires.

 

Uns segons abans de començar amb en Josep Lluís, l'Albert i el Jesus. 

Nosaltres vam sortir prou tranquils i teníem al davant gairebé una quinzena de corredors en els primers 5 quilòmetres. Abans del primer control al quilòmetre 8 va haver un punt lleugerament conflictiu (res greu) i vam haver de recular uns metres. Es va donar una situació curiosa, doncs entre tots els que vam recular i els que venien per darrera es va agrupar un pilot d’uns 30-35 corredors, com si d’una cursa ciclista es tractés.

Poc després ja es veia L’Aranyó i uns 400 metres abans vam fer un lleuger canvi de ritme per posar-nos al capdavant del pilot i passar el control del codi de barres els primers.

A l’Aranyó no vam parar a carregar aigua i vam seguir a bon ritme i en les primeres posicions amb els corredors ja estirats. En aquest punt jo ja no anava còmode i el cos em demanava parar a fer de ventre. Li comento als meus companys i els dic que m’avançaré i que els esperaré passat el proper control, on m’agradaria parar.

Pas per l'Aranyó. Fotografia del blog de Carme Bonet: unamicadetotarreu

Vaig avançant més ràpid i de seguida contacto amb el primer classificat, anem una estona junts i passem l’avituallament de Les Pallargues, on agafo paper de wàter i res més.

De moment vaig fent i em menjo un tros de barreta abans del quilòmetre 20 com tenia previst. Cap al quilòmetre 21 decideixo parar al marge darrera uns matolls. Un cop torno al camí, em quedo quiet i avaluo la situació. Miro endavant i veig que el company que el dec tenir a uns 200-300 metres (això vol dir que he trigat sobre 1 minut) i miro enrere i no veig absolutament ningú en el camí que serpenteja entre els petits turons. M’estranyo, doncs el ritme que hem portat no ha estat pas fort com per fer tant forat. Decideixo doncs anar endavant i de seguida torno a contactar amb el company i fem via cap a Florejacs.

Arribem a aquest nou poble després de despistar-nos de la forma més tonta en un creuament i d’afrontar una lleugera pujada. Allà es troba el 2on Control de Pas i 3er avituallament (km24). Aquí si que reomplo l’ampolleta mentre una senyora gran molt amable se m’acosta i s’interessa per la meva procedència. Amb un somriure d’orella a orella li contesto que “soc de Vilanova i la Geltrú, capital del Garraf”.

Sortim doncs de Florejacs i anem pujant i baixant monticles, tot comentant amb el company la temporada passada (on vam coincidir al podi de la Marató de Collserola de la UEC Horta) i la d’enguany, en la que ell participarà a l’UTMB: Aquí el seu blog, li desitjo molta sort! 

Veig que en un petit tram de pujada (del km. 26 al km. 28) el meu acompanyant decideix anar més tranquil i jo que em trobo ben alleugerit després de la parada, mantinc un ritme ja més constant pensant només en mirar endavant. 

A partir d’aquí, doncs, em quedo ben sol i em centro en les marques de la ruta. Un error seria fatal, doncs ningú m’avisaria... I també miro de portar un ritme constant aprofitant la benevolència del terreny. Són prop de 8 o 9 quilòmetres de camps i més camps amb lleugeres pujades i les seves baixades fins arribar a Guissona i entrar al poble entre els grans edificis industrials de “Bon Àrea”. 

Allà la gent que em veu em pregunta si soc el primer i els contesto que penso que sí. Després d’un retomb s’arriba a una zona esportiva on tenen el 3er punt de control i un macro-avituallament dins un pavelló. Mentre em marquen el codi de barres, veig que estan començant a fer foc a un córner del camp de futbol, suposo que per fer botifarres a mansalva per la “tropa” que arribarà allà a partir de mig matí. Novament jo només omplo una ampolleta i segueixo fent, ja pensant només en el proper avituallament.

Les cintes de marcatge em tornen a portar fora del poble i en direcció cap ‘El Llor’, molt prop d’on estàvem allotjats aquell cap de setmana. Allà passo la distància de Marató i veig que el rellotge indica que he trigat sobre 3h02’ en fer-la amb tot inclòs. De moment em sento bé, però les cames van un pèl carregades doncs durant la setmana no he fet gaire bondat pensant que faria la Marxa a un ritme força més lent: uns 5’30’’ per quilòmetre era l’objectiu de fer-la amb els companys i el ritme mig que surt en aquells moments es sobre 4’22’’ el quilòmetre. No tinc cap intenció d’anar més ràpid, no sigui que m’enrampi de sobte. O sigui, que en aquell moment tocava mantenir aquesta velocitat de creuer fins al km 50 i després ja veuriem que passa.

Abans d’arribar a Cervera passo 2 avituallaments més (1 amb control), on una senyora que preparava la taula amb el menjar em crida “Jove, guapo i el primer!”. Aprofito ara per agrair-li ara doncs no recordo si ho vaig fer en el seu moment. Poc després em creuo un ciclista a la darrera pujada que em confirma que només queden uns 5 o 6 fins a meta.

Just abans d’entrar a la capital de La Segarra passo un punt on cal creuar la via. És en aquella zona on comprovo que bufa més vent. Un cop al poble el camí es directe cap al pavelló, tot i que estava mentalitzat per si ens feien creuar el centre i tocava fer una mica més de volta. Finalment arribo i em feliciten els membres de l’organització. 

Ens fem unes fotos a l’arribada i mica en mica van arribant els companys. Els meus amics també arriben bé a meta i per sort tot ha anat molt bé. En aquest enllaç està el detall de la ruta al complert. I a la web de la Marxa dels Castells les classificacions d'aquesta edició del 2013.

Temporada 2013.

Com estava previst han passat els primers dos mesos de l'any entre entrenaments variats en distància i desnivell i pràcticament res de competició.

En aquests dos primers mesos només vam participar de forma puntal al 'Cross de Sant Pau' de Sant Pere de Ribes el 17 de Febrer, organitzat per l'Entitat GER. Una cursa curta (14,5 km) i ràpida en la que vam gaudir d'un gran ambient i on va fer acte de presència la pluja.

Foto al darrer terç de cursa, baixant per darrera del Montgrós,

amb el dorsal ja a la mà, desfet per la pluja.

A partir d'aquí el calendari previst fins al Juny, que s'ha d'anar materialitzant mica en mica i que sempre por patir canvis serà el següent:

10 de Març de 2013: Marxa dels Castells de la Segarra. Englobada en el calendari de marxes de resistència de la FEEC, surt i arriba a Cervera i té una distància d'aproximadament uns 55 kms. amb un desnivell força fluix.

24 de Març de 2013: Mitja Marató de la Calçotada a Valls. Fugaç retorn a l'asfalt per mantenir el contacte amb curses ràpides i no perdre molt ritme.

6 d'Abril de 2013: Ultratrail de les Muntanyes de la Costa Daurada. Sense cap dubte el plat fort d'aquest inici de temporada. Sortint i arribant a Prades, recorre 90 kms amb 4.500 metres de desnivell positiu.

14 d'Abril de 2013: Cursa de la Talaia. Gairebé una setmana després de l'UTMCD, correrem a casa. La distància definitiva (10 o 21 kms.) encara està per decidir, possiblement durant la setmana prèvia i en funció de la recuperació del UTMCD.

27 d'Abril de 2013: Marathon Trail de Barcelona. Englobada en el paquet de curses de l’UTBCN, aquesta distància en muntanya és a priori bona per les meves característiques. Seran uns 42 kms amb 1.500 metres positius.

Maig de 2013: en principi quedaria sense competició. Si les dates encaixen, seria interessat participar a la Mitja Marató de Cunit, però a confirmar. També per confirmar per aquestes dates quedaría el 10.000 de Vilanova en el que m'agradaria participar, doncs al 2.012 no vaig poder.

8 de Juny de 2013: Volta a la Cerdanya Trail, amb una distància aproximada de 87 kms. i uns 4.000 metres de desnivell positiu, serà potser la cursa amb més envergadura pel fet de transitar per l’alta muntanya.

I aquí està previst aturar-se per tornar a arrencar la competició cap al final d’Agost o principis de Setembre. Si les coses rutllen participarem després de l'estiu en una nova cursa llarga de muntanya i després, ja en plena tardor, afrontarem la tornada a l’asfalt per prendre part en un parell de 1/2 Marató d'asfalt.