El dia abans, 4 vilanovins sota l'arc d'arribada.
Meteorológicament parlant vam viure l'antítesi del que va succeir l'any passat en aquesta cursa. Un temps estiuenc sense ni un núvol a la vista i amb un sol radiant que va il.luminar l'espectacular circuit que segueix la travessa pels 8 refugis de la zona.
A molts possiblement els podrà no convencer el circuit ampliat, però com es va veure l'any passat, si es donen condicions adverses és estrictament necessari disposar d'un punt base robust. En aquest cas el punt més proper és Bellver, que al no caure prou centrat en el recorregut de la cursa, resulta incòmode al corredor, però és el millor punt logísticament parlant i cal adaptar-se.
Pels puristes queda el consol que el circuit original el tenim allà tot l'any. Immaculat i ben marcat. Amb els seus bonics refugis i la gent que els guarda. Un recorregut que es pot fer en ambdós sentits i començant i acabant on vulguis. Una maravella pels sentits que no cal desaprofitar ni esperar que sigui el cap de setmana de la cursa per descobrir-lo.
Tornem doncs a l'Ultra. La sortida des de la Plaça de la Porxada és molt emotiva amb la música de "The Last of the Mohicans" que se't fica dintre el pit i t'encén mica en mica. Avisen que falten 3 minuts per la sortida i alló s'anima. Però quan diuen que només falta 1 minut, la música ressona encara més fort, llavors la gent comença a bramar, a cridar, a picar de mans, a picar fins i tot amb els pals. Tenco els ulls pocs segons i ho gaudeixo. M'abraço amb l'Albert i amb el Jesus i la cursa arrenca. Són les 7 del matí.
Com estava previst sortim trepitjant fort. Avancem per dreta i esquerra pels carrers de Bagà. També continuem avançant per la pista i és fins que enganxem corriol que no ens relaxem i posem un ritme més en acord als corredors del voltant. Pas fulgurant pel Rebost i cap el Niu. Durant tot aquell tram la claca és increïble. Ja ben d'hora hi ha moltíssima gent, moltes estelades, nens amb les seves famílies, boletaires... Tots criden, animen i fan soroll.
Al pas pel Niu toca canviar de xip. Les cames van molt fresques, primer evidentment perquè acabem de començar, però també perquè tota la pujada han tingut ajuda dels braços amb els bastons. Ara ve un bon tram de baixada i no portem ni 15 quilòmetres, pel que cal conservar, conservar i conservar.
Arribem al Serrat (quilòmetre 28) i ja notem que farà molta calor. Tinc ja la motxilla buida, doncs la portava al 50% i no l'havia recarregat ni al Rebost ni al Niu. Recarrego la motxilla per arribar a Bellver i afrontem la pujada inmediata prèvia al tram definitiu de baixada.
Al pavelló de Bellver (quilòmetre 39) trobem un control de material abans d'entrar, per després amb l'ajuda del Ricard Belaskoain fer el canvi de motxilles i menjar força. Sortim els 3 companys reagrupats en 6 hores justes de cursa per la porta del pavelló, renovats però amb la solana de ple a sobre.
Dinant a Bellver. Faig cara de pal però estic bé. Foto de Ricard Belakoain.
Xino-xano per la pista camí de Cortals que coneixia perquè la vaig fer en aquesta ruta a les vacances d'estiu del 2011 i on aprofitem les fonts del camí per refrescar-nos abundantment. En aquesta pista el Jesus afluixa el ritme a les primeres rampes i veig que possiblement no el trobarem fins a l'arribada, perquè poc després el desnivell es torna notablement més dur.
A Cortals (quilòmetre 47) cal carregar piles, perquè fins al Prat hi ha una bona tirada. A partir d'allà la pujada és dura, però refotudament bonica i les vistes no tenen preu. Miris on miris, esquerra o dreta és senzillament espectacular transitar per aquella cresta.
Al Prat estem al quilòmetre 58 i ja es comença a trobar gent perjudicada. Molts arriben sense aigua, d'altres agafen tan aire com poden abans d'afrontar la temible pujada cap al Pas dels Gosolans. Nosaltres no som una excepció i quan sortim ho fem refets i avituallats. Un cop dalt sabem que el tram fins Estasen ens va molt bé i que, sencers com estavem, el passariem a un bon ritme.
A l'avituallament d'Estasen (quilòmetre 70), tot i ser dels forts, ens estem menys de 5 minuts. No tenim gaire gana i també volem aprofitar la llum al màxim. Val a dir que la rebuda allà és impressionant. Hi ha una claca de por.
Arribada al Lluís Estasen. Molt content per la gran rebuda de la gentada allà congregada.
Foto de Ricard Belaskoain.
La baixada al Gresolet la fem a bon ritme, però ja són més de 70 a les cames i cal extremar precaucions. Després del refugi del Gresolet ve una pujada agraïda, no és dura i et deixa a una pista amb una llarga baixada fins l'avituallament de Sant Martí (quilòmetre 83). Allà mengem ja ben fosc (20h20' devien ser), ens equipem per la nit amb una mica d'abric i el frontal. I com no, sortim directes a buscar la pujada al Sant Jordi.
El primer tram dels empedrats no pica gaire, només té l'incovenient de creuar els salts d'aigua humits i relliscosos. El darrer tram ja es fa més feixuc. Anem fent amb un grupet fins el refugi on agafem una mica d'aire i ens tirem avall de nou amb 88 de ruta i gairebé tot el desnivell positiu liquidat.
Ens queda un petit coll d'1 quilòmetre en pujada constant i després tot baixada a Bagà. Enganxem la carretera i un desviament per un corriol tou que ens porta a un camping per finalment entrar al poble per un carrer que feia pujada.
Trepitgem la catifa verda i creuem l'arc ben contents després de 16 hores i 21 minuts de cursa. L'Albert i jo ens fonem en una abraçada com fa just 3 setmanes a Chamonix i ens fem fotos plegats que espero compartir quan m'arribin. Una estona més tard el Jesús també arriba bé i ha pogut gaudir d'un bon final de cursa, pel que la festa és complerta. També el Manel i l'Isra, companys de fatigues Vilanovins i de l'Xterra han assolit el seu majúscul repte de completar l'Ultra Cavalls del Vent.
En aquest enllaç la ruta al complert de l'Ultra Cavalls del Vent, una prova molt ben organitzada, amb un públic espectacular i uns voluntaris implicats fins al moll de l'os. Que més es pot demanar?
