A Ripoll les cames no van acompanyar en el tram final, però encara quedava marge fins Vilanova. Però on potser vaig soterrar les opcions d'arribar més rodat al 15 de Desembre, va ser sens dubte a l'UT de Collserola que vam fer 3 setmanaes abans.
Després de la cursa barcelonina, no vaig ser capaç de fer una bona sessió de sèries i el rum-rum de que les cames no podrien anar prou ràpid, sobretot en trams favorables (lleugeres baixades), el vaig tenir present fins al mateix dia de la cursa.
Clima inmillorable el dia de la cursa. Un bon escalfament i sortida conservadora direcció Tarragona per la Ronda Ibèrica. De seguida veig que un grup molt compacte obre la cursa a un gran ritme. Veig força més corredors davant meu que l'any passat, però tinc clar que aquestes coses van com van i si la Mitja Marató de la nostra ciutat guanya nivell, molt millor per tots.
De seguida em quedo sol i això em dóna pau. M'agrada sentir que corro al meu ritme, sense haver de seguir a ningú. Tampoc m'agrada portar corredors enganxats provant de seguir-me. Es per això que procuro anar tranquil els primers quilòmetres.
Les dues breus entrades al port nàutic són potser el tram que menys m'agrada de la cursa, juntament amb el curt pas sota via. La resta passa prou bé i procuro gaudir-ho.
Sobre el quilòmetre 17 noto que no estic excessivament cansat, però que no hi ha manera que les cames vagin més ràpid. El ritme m'ha caigut i no soc capaç d'exprimir-me en aquells darrers parcials per arribar a meta amb la sensació d'haver-ho donat tot.
Creuo la meta defensant-me d'un atleta que m'ha volgut esprintar a la darrera corva de les pistes d'atletisme. Jo personalment no ho faria, però respecto a qui tria fer-ho perquè la cursa acaba on acaba. Tot i això, ho trobo una mica agonies. Apa, ja ho he dit.
Finalment 1h15'39", segona millor marca en Mitja Marató de les 54 que he completat fins avui. He pogut millorar la marca de l'any passat en 35" però acabó 14è a la General, quan l'any passat vaig ser 7è.
El que si conservo és l'honor de ser el primer classificat local i guanyar el Trofeu Josep Inglada, que recullo molt content dels seus néts.
A més, per allò de no acumular premis, de retruc sóc el primer de la meva categoria (ja que no era als llocs d'honor destinats als 10 primers) i m'emporto una bona bossa de regals.
A aquestes alçades, penso que he aprés dels errors d'aquesta tardor i crec que l'any vinent podré tornar a Vilanova amb més garanties d'acabar amb millors sensacions.
