26 d'Abril de 2014: Long Trail de l'UTBCN.

Arribàvem a la cita de Begues amb certa prudència per la petita desfeta patida a la Marató de la Cursa de la Talaia 13 dies abans. Conscients del terreny que trepitjàvem i conscients també que la calor passaria factura sí o sí, a mesura que el sol anés guanyant alçada.

Abans de la sortida amb el Jesús.

Per això m'oblido de la resta de participants durant els primers 20 quilòmetres i surto progressivament a anar fent i sense fer abusos ni en pujada, ni tampoc en baixada. El primer objectiu: arribar a la Plana Novella fresc com una rosa i afrontar la pujada al Pla de Querol també amb relativa calma. Ja en aquell primer tram de seguida comencem a avançar els darrers corredors de l'UTBCN de 100 quilòmetres, que han sortit 1 hora abans. Un cop a la carretera de la Plana Novella menjo un tros de pastís que portava i no carrego ni aigua perquè crec que en porto prou per arribar a Garraf.

Un cop al Pla de Querol llarga baixada per carretera fins agafar el camí que ens portaria a la platja de Garraf. Allà arribo també sencer, però veig que no m'entra gairebé res de menjar i encara no estem ni a meitat de cursa. M'obligo a menjar un Bimbo amb crema de cacau tot caminant per la sorra de la platja, mirant les onades.
La pujada següent continuo trobant companys de l'UTBCN. Ens animen mútuament i converso amb algun d'ells. Un em diu que vaig 5è i que no tinc gaire lluny al 4rt. Tot i això no em preocupo gaire de classificacions i em marco arribar a la Creu de Sant Isidre com a proper punt estratègic.

Cap al quilòmetre 40 baixant cap a Vallcarca decideixo empassar-me un gel perquè no em ve de gust res del que porto de menjar. El que no sabria encara és que ja no menjaria res més fins al final.
Pujada a la Trinitat per fer un breu avituallament i cap a la Creu de Sant Isidre. D'allà baixada fins al camí de la Fita, on viuria un dels episodis més curiosos.
Hi havia allà un camió de l'exercit Espanyol amb una cisterna d'aigua fresca que devia ser d'uns 10.000 o 15.000 litres. Els soldats, perfectament uniformats, oferien que et remullessis el cap si volies i no vaig dubtar. Portàvem 50 quilòmetres i aquella remullada em va donar vida. Estava tan emocionat que els hi hagués donat una abraçada o fins i tot un petó a la bandera. A més tenien Powerade per donar i per vendre que sempre va bé per a recuperar sals.
A partir d'allà corro amb el company que portava davant (Isaac) durant una bona estona, anant a cercar Can Grau que era el proper punt de control i avituallament.

Progressant camí de Can Crau.

Aquest tram en clara pujada es tracta d'un trotinat camí de pedres i més pedres, exceptuant un tros de pista, que ens deixa en el penúltim avituallament amb 57 quilòmetres de cursa. Queda doncs pujar el Puig de la Mola com a fet més remarcable. En aquell punt ja veig que el meu company de ruta va més fresc que jo i l'insisteixo varis cops que no m'esperi tot i que havíem parlat d'acabar junts. Francament vaig encara prou digne i vull acabar així, evitant arribar a una extenuació que poc m'aportaria. És diferent quan et jugues quelcom més, però avui no era el cas i volia acabar tan sencer com fos possible.

Vaig fent i passo el darrer avituallament, preàmbul d'una lleugera pujada que ens deixa davant la baixada definitiva a Begues. Ara els corredors que trobem de fa estona són els darrers de la 'Marathon Trail'. També ajuda anar avançant-los, perquè te n'adones que encara portes un ritme prou sostingut.

L'arribada a Begues és molt acollidora amb un 'speaker' que no para d'enraonar i donar ànims a tots els que arriben. Creuo la meta amb 7h03' i en cinquena posició. Per sort, tinc un amic (Jordi) que ha fet la Marató i m'espera per ajudar-me els minuts després d'acabar a recollir bosses, regals i el menjar, que amb paciència, vaig poder fer entrar.

En definitiva, una bona experiència per tancar aquest primer tram de la temporada. Han estat dues curses molt dures pel Garraf en pocs dies i ara la veritat és que no vull sentir a parlar de pedres per un temps.
Propera parada en 7 setmanes: la Marató de l'Emmona a Sant Joan de les Abadesses. Un canvi de registre que ara mateix ve molt de gust i que prepararem durant el mes de Maig.

Abril: Fi del primer cicle del 2014.

El 2013 va ser un any estrany a nivell de curses. No vaig planificar gaire les competicions i la prioritat va ser entrenar per lliure, provar nous materials i accessoris, així com conèixer una mica més les meves debilitats i possibilitats a mesura que passaven els quilòmetres i augmentava el desnivell acumulat.

Les curses que vaig fer eren una mica improvisades i per capritx. Combinava asfalt i muntanya sense pensar-hi gaire. Donat que tampoc programava els entrenaments per una fita concreta, alguns resultats no van ser del tot satisfactoris, com ara a l'UTMCD.
Tot i això guardo molt bon record d'alguns d'aquells entrenaments i, com no, de les competicions més destacades com ara la l'Ultra Cavalls del Vent o la primera edició de l'UT de Collserola.

Potser per això, aquest 2014 he anat a l'altre extrem. He planificat la temporada definint de sortida pràcticament totes les curses amb l'objectiu d'agafar experiència en la competició.
Conscient de que no es poden barrejar les curses en distància ni desnivell, ni òbviament tampoc en superfície, he planificat una temporada amb 3 blocs molt ben diferenciats.

El primer bloc, que està a punt de concloure, ha englobat els Trails amb distàncies moderades i desnivells menys exigents. S'ha tractat però, de curses més ràpides i que també passen factura, encara que de forma diferent a curses més llargues, donada la seva intensitat. Aprofitant el rodatge d'asfalt dels mesos de Desembre i Gener, i passant per una breu transició al Febrer (Cursa dels Colls), el primer cicle de l'any es composava de 4 curses consecutives separades per dues setmanes cada una:

16 de Març: Marxa de Setge de Cardona.
30 de Març: Trail de l'Arboç.
13 d'Abril: Marató de la Cursa de la Talaia.
26 d'Abril: Long Trail de l'UTBCN.

A partir d'aquí, ja al Maig, tocarà agafar aire i destinar els entrenaments a guanyar més força a les cames per afrontar el segon bloc. Aquest segon cicle està dedicat a les curses més llargues, les que acumulen més desnivell i que transiten per trams d'alta muntanya amb recorreguts molt especials. També es troben, lògicament, més separades en el temps. Són curses on arriscar resulta més complicat i cal doncs ser més conservador i agafar el màxim de bagatge possible i, com no, gaudir l'experiència per sobre de tot.

15 de Juny: Marató de l'Emmona, 47 kms amb +4.000 m. 
13 de Juliol: Celestrail de l'UT Vall Nord, 80 kms amb +5.000 m.
27 d'Agost: TDS, 119 kms amb +7.200 m.
19 de Setembre: Marató del Pirineu, 42 kms amb +2.650 m.

Amb l'estiu liquidat i de cara a la tardor, a l'Octubre, començarem una transició cap a l'asfalt. Serà el tercer i darrer cicle, el que tancarà el cercle. Provarem de deixar la muntanya, com a mínim a nivell de competició, per tal de participar en alguna mitja marató i anar guanyant ritme per arribar a la Mitja Marató de Vilanova en millors condicions que altres anys.

Així doncs, en breus dies tocarà tancar el primer cicle a Begues. La participació a la Long Trail de l'UTBCN era una de les proves que tenia força clares de inici. 
En primer lloc perquè es troba a prop de casa, i això sempre evita maldecaps. En segon lloc perquè transita per un terreny conegut per on hem entrenat sovint i també hem competit. I finalment, en tercer lloc, perquè guardo un molt bon record de la participació de l'any passat a la Marathon Trail, en la que vaig poder acabar segon darrera un gran campió com Pau Bartoló.

Pefil de la Long Trail pel proper 26 d'Abril a Begues.

13 d'Abril de 2014: La Cursa de la Talaia (Marató).

Hi ha moments en que saps que nedes contra corrent. Moments en que el cor t'impulsa a fer una cosa tot i que el cos et demana la contrària. Moments en que les sensacions no són bones i que la inseguretat t'envaeix davant el que sigui que has d'afrontar.

Pocs dies després d'acabar el Trail de l'Arboç, fa dues setmanes, notava que recuperava massa lent i que la Cursa de la Talaia s'acostava massa ràpid. Però pel que representa la cursa per molts de nosaltres tenia clar que no podia faltar. De fet ja me la vaig perdre l'any passat per lesió. I tampoc podia renunciar a provar d'estar al davant, perquè corríem a casa i això sempre et fa donar el millor que portes dins.

Així ens vam plantar a la sortida a les 8am al càmping Vilanova Park envoltats de moltíssims companys de fatigues que estimen una Cursa que transita per la nostra zona d'entrenament més habitual.
La sortida va ser més tranqil·la del que em pensava, però malauradament ja en aquell moment es notava que la calor ens faria passar un mal tràngol a poc que el sol agafés una mica d'alçada.
Personalment la primera part de la cursa encara la vaig poder anar fent amb cert convenciment, però passades les dues hores el sol ja era ben amunt i castigava sense pietat en les zones més obertes, que eren la majoria de trams.

Cap al quilòmetre 24, en ple bucle per Olèrdola, em començava a sentir buit i anava sense cap ritme. També notava una falta de força a les cames preocupant. No em trobava de cap manera deshidratat, ni tampoc notava rampes enlloc, però les sensacions i els pensaments eren totalment negatius. Feia molts mesos que no m'enfrontava a una situació de debilitat semblant i quan pensava el que encara em quedava pel davant m'enfonsava encara més.
Com acostuma a passar en aquestes ocasions, qualsevol detall t'ajuda a pintar-ho tot més negre. En acabar de baixar el turó de les Tres Partions enganxem el recorregut de la Cursa de 24 kms i entro al ben mig d'una riuada de corredors que no ajuden a evolucionar de la millor manera en les zones més tècniques com són la baixada de 'La Llosa' o de 'La Botifarra'. Però és quan arribo a trams de pujada quan veig que vaig al seu ritme i, a vegades, més lent per manca de força a les cames.

Pujo 'el tanc'. "Vas buidat i sense forces" no paro de repetir-me... però no hi ha excuses, es tracta d'un tema d'adaptació i punt. Fa la mateixa temperatura i humitat per tothom. Pots renegar, emprenyar-te, maleir i clamar al cel, si vols. Ets tu sol i ningú més. Les excuses que busquis no tenen raó de ser en aquell moment perquè no t'ajudaran a avançar.

No sense esforç miro de buscar coses positives, tot i que em costa molt... Encara que vaig ben fotut veig que a les baixades corro ràpid i amb seguretat. També veig que a les pujades, encara que camini puc anar progressant a un ritme normal. I a sobre, totes les molèsties que havia tingut els darrers dies i que em feien dubtar, s'havien esvaït soles amb els pas dels quilòmetres.
Com no podia ser, al quilòmetre 34 tinc les primeres rampes a la cama esquerra, però són coses a les que t'acostumes i que, quan es donen, es poden gestionar més o menys bé.

Acabo la cursa acompanyat de l'Albert, que m'espera a l'entrada del càmping, i amb la meva filla de 4 anys agafada de la ma i que corre gairebé més que jo en els darrers 200 metres. Entro en 5a posició després de 4h18' de trepitjar pedres de totes les dimensions imaginables. Encara que la meva previsió estava entre 4h16' i 4h24', tinc clar que no entrava en aquesta previsió el patiment durant tanta estona.

Un cop passa el cansament i el cos es recupera, arriba la satisfacció per haver superat moments difícils sense defallir i el convenciment de que amb la cursa d'avui he crescut en l'aspecte psicològic i m'ha de servir quan trobi situacions similars en algun UT dels que tocarà afrontar a l'estiu.

D'aquest cicle de 4 curses que va començar el 16 de Març a Cardona, ja només ens queda una. La més llarga i la que té una mica més de renom, potser. Es tracta de la Long Trail de l'UTBCN amb 69 kms i poc més de 2.500 metres positius i que donarà un bon tomb al Parc del Garraf, sortint i arribant a Begues.