Abans de la sortida amb el Jesús.
Per això m'oblido de la resta de participants durant els primers 20 quilòmetres i surto progressivament a anar fent i sense fer abusos ni en pujada, ni tampoc en baixada. El primer objectiu: arribar a la Plana Novella fresc com una rosa i afrontar la pujada al Pla de Querol també amb relativa calma. Ja en aquell primer tram de seguida comencem a avançar els darrers corredors de l'UTBCN de 100 quilòmetres, que han sortit 1 hora abans. Un cop a la carretera de la Plana Novella menjo un tros de pastís que portava i no carrego ni aigua perquè crec que en porto prou per arribar a Garraf.
Un cop al Pla de Querol llarga baixada per carretera fins agafar el camí que ens portaria a la platja de Garraf. Allà arribo també sencer, però veig que no m'entra gairebé res de menjar i encara no estem ni a meitat de cursa. M'obligo a menjar un Bimbo amb crema de cacau tot caminant per la sorra de la platja, mirant les onades.
La pujada següent continuo trobant companys de l'UTBCN. Ens animen mútuament i converso amb algun d'ells. Un em diu que vaig 5è i que no tinc gaire lluny al 4rt. Tot i això no em preocupo gaire de classificacions i em marco arribar a la Creu de Sant Isidre com a proper punt estratègic.
Cap al quilòmetre 40 baixant cap a Vallcarca decideixo empassar-me un gel perquè no em ve de gust res del que porto de menjar. El que no sabria encara és que ja no menjaria res més fins al final.
Pujada a la Trinitat per fer un breu avituallament i cap a la Creu de Sant Isidre. D'allà baixada fins al camí de la Fita, on viuria un dels episodis més curiosos.
Hi havia allà un camió de l'exercit Espanyol amb una cisterna d'aigua fresca que devia ser d'uns 10.000 o 15.000 litres. Els soldats, perfectament uniformats, oferien que et remullessis el cap si volies i no vaig dubtar. Portàvem 50 quilòmetres i aquella remullada em va donar vida. Estava tan emocionat que els hi hagués donat una abraçada o fins i tot un petó a la bandera. A més tenien Powerade per donar i per vendre que sempre va bé per a recuperar sals.
A partir d'allà corro amb el company que portava davant (Isaac) durant una bona estona, anant a cercar Can Grau que era el proper punt de control i avituallament.
Progressant camí de Can Crau.
Aquest tram en clara pujada es tracta d'un trotinat camí de pedres i més pedres, exceptuant un tros de pista, que ens deixa en el penúltim avituallament amb 57 quilòmetres de cursa. Queda doncs pujar el Puig de la Mola com a fet més remarcable. En aquell punt ja veig que el meu company de ruta va més fresc que jo i l'insisteixo varis cops que no m'esperi tot i que havíem parlat d'acabar junts. Francament vaig encara prou digne i vull acabar així, evitant arribar a una extenuació que poc m'aportaria. És diferent quan et jugues quelcom més, però avui no era el cas i volia acabar tan sencer com fos possible.
Vaig fent i passo el darrer avituallament, preàmbul d'una lleugera pujada que ens deixa davant la baixada definitiva a Begues. Ara els corredors que trobem de fa estona són els darrers de la 'Marathon Trail'. També ajuda anar avançant-los, perquè te n'adones que encara portes un ritme prou sostingut.
L'arribada a Begues és molt acollidora amb un 'speaker' que no para d'enraonar i donar ànims a tots els que arriben. Creuo la meta amb 7h03' i en cinquena posició. Per sort, tinc un amic (Jordi) que ha fet la Marató i m'espera per ajudar-me els minuts després d'acabar a recollir bosses, regals i el menjar, que amb paciència, vaig poder fer entrar.
En definitiva, una bona experiència per tancar aquest primer tram de la temporada. Han estat dues curses molt dures pel Garraf en pocs dies i ara la veritat és que no vull sentir a parlar de pedres per un temps.
Propera parada en 7 setmanes: la Marató de l'Emmona a Sant Joan de les Abadesses. Un canvi de registre que ara mateix ve molt de gust i que prepararem durant el mes de Maig.
