27 de Desembre de 2015: Mitja Marató de Tacoronte.

Quan tot indicava que la Mitja marató de Vilanova seria la darrera cursa del 2015, la casualitat va fer que comprovés si a Tenerife es faria alguna cursa durant la darrera setmana de l'any. Aquesta és la setmana que acostumem a estar de vacances en aquella illa i, normalment, només se solen disputar 'San Silvestres' el dia 31 i de distàncies molt curtes.

Tanmateix vaig comprovar que enguany la Mitja Marató de Tacoronte, que s'anava celebrant sempre el 3er diumenge de Desembre, l'havien endarrerit una setmana. Aquest fet em va permetre inscriurem telefònicament just en el darrer moment.
Amb la sensació de no estar recuperat de la darrera cursa dues setmanes abans, però amb la tranquil·litat de córrer sense cap pressió, vam sortir cap a la cursa en un matí fresc i tapat.
L'hora de sortida (dos quarts de nou) era prou avançada pel que estem acostumats a les Mitges de casa, però crec que és més apropiada per no afectar en excés el trànsit en la carretera per on transitava la cursa.

El perfil del circuit demostrava una forta baixada inicial per després afrontar una constant pujada acumulant uns 240 metres en aproximadament 11 quilòmetres. Finalment, vam fer una nova baixada per retornar al punt inicial al municipi de Tacoronte. Per a la meva sorpresa, a la competició hi havia premis en metàl·lic fins al 8è classificat (tant masculí com femení) i també pels atletes locals.

Preparats per la sortida.

La cursa, com no podia ser d'una altra forma, va arrencar a tot drap en baixada i vaig poder rodar amb el grup capdavanter fins al gir de 180º que ens tirava amunt per pujar una bona estona.
Un traçat que em recordava molt al de la Cursa de l'Espluga, que em vindria molt de gust participar aquest 2016, cinc anys després de fer-la per darrer cop.
Per davant dos atletes van marcar un fort ritme per acabar amb un registre de 1h10' en un circuit molt exigent, jugant-se la victòria en un agònic final. Uns altres dos atletes van marcar 1h12' llargs per ocupar el 3r i 4t lloc. Per la meva part vaig poder entrar en 5a posició amb 1h14'12" (a 9" de la meva marca a Valls el 2013), però amb la sensació de què al circuit potser el mancaven ben bé uns 250 metres.

Sigui com sigui, vaig acabar satisfet d'haver competit correctament durant la cursa i d'haver maximitzat els meus recursos, obtenint un premi de 100 euros, i una segona posició en la categoria M35.

A l'arribada la Gemma i jo assenyalem la calcomania de la Rapunzel que em va posar el dia abans. Em va donar molta força sense cap mena de dubte.

La propera competició no serà fins la Marató de Tarragona el 17 de Gener. La idea és arribar poc carregat de cames i poder buscar que el temps final s'ajusti el màxim possible a les 2h 40'.

13 de Desembre de 2015: Mitja Marató Ciutat de Vilanova.

Feia exactament 1 any de la darrera cursa en asfalt i és curiós com són les coses. A finals del 2014 vaig dedicar-me a preparar la temporada d'asfalt a consciència: fent la Mitja Marató de Cunit, la de l'Espirall i, fins i tot, un 10.000 abans de la cita de casa. Al final vaig arribar a la Mitja de Vilanova massa carregat i vaig sortir amb molts dubtes fent una cursa molt tàctica amb l'esperança de que les cames aguantessin el ritme.

Aquest any volia acabar la temporada de muntanya a la UT de Collserola, encara que fos només 3 setmanes abans de la MMCV. La recuperació de les cames no ha estat dolenta, però el gran dubte seria com em sentiria transitant a ritmes propers al 3'30"/km tanta estona.

Finalment he tingut sort de formar part d'un grupet de 5 atletes amb els que he pogut anar acompanyat a un ritme sostenible però exigent des de gairebé el tercer quilòmetre. Mentre, hem vist com davant es destacaven fins a 5 corredors que estaven un graó per sobre i que ben segur serien els qui es jugarien els 3 llocs d'honor.

Em sentia excitat al saber com serien d'especials els darrers 5 quilòmetres. He procurat contenir-me al pas del 10.000 (sobre 35') i al llarg del Passeig Marítim, però només entrar al Carrer del Gas he començat a canviar el ritme per mirar de no arribar a un final amb massa companyia.

Com a vilanoví he gaudit tota la pujada del carrer Caputxins i el pas per la Rambla Principal. Molta gent m'ha reconegut i m'ha donat molts ànims al llarg del circuit i això és un estímul molt gran que dóna molta empenta.

Pas per la Rambla. Foto d'Albert Esteve.

Tot i provar de pujar la Rambla ben fort no he pogut obrir forat i al pas del quilòmetre 19 al carrer de l'Aigua anava encara amb 2 companys. He pensat doncs en agafar forces al pas per la Geltrú i en tornar a canviar a la petita pujada que ens quedava a la Rambla Sant Jordi.

Finalment he obert el forat que em calia arribant en 6ena posició en 1:15:03. La meva tercera millor marca en Mitja Marató de les 58 en les que he creuat la meta. Però el que més satisfacció em dóna veritablement és haver guanyat per 4rt cop el Memorial Josep Inglada com a millor corredor vilanoví. Ha estat un any 2015 de bons resultats en algunes curses (totes de muntanya) però cap em dóna més alegria que aquest reconeixement per tot el que significa per a mi.

Els 4 memorials Josep Inglada no pugen a les golfes de casa.

S'han acabat les curses per aquest 2015. El 2016 arrencarà amb la Marató de Tarragona que en vista de com m'he sentit avui, encaro amb certa confiança. Provarem de gaudir els entrenaments aquestes setmanes per tancar aquest 2015 com es mereix.

21 de Novembre de 2015: Ultra Trail de Collserola.

Quan vaig començar la temporada de curses de muntanya d'aquest 2015 tenia clar que voldria acabar competint al Novembre a la Ultra Trail de Collserola. Ja en la seva edició al 2013 vaig quedar satisfet del nivell de l'organització i, tot i no ser-hi al 2014, tenia el convenciment de que aquesta prova continuaria oferint uns excel·lents serveis al corredor.

El circuit és el que és. No és ni de bon tros pura muntanya tal i com la coneixem. Tot i oferir bonics i llargs corriols, també hi ha, lògicament, una bona dosi de camins i pistes. Una barreja que obliga a estar molta estona corrents. Molt més que en una cursa d'alta muntanya on les pujades s'han de fer caminant. En aquest entorn les pujades no són llargues i es sembla molt al nostre habitual terreny d'entrenament proper a Vilanova (Parc del Garraf i Parc del Foix).

La cursa arrenca a les 7 i encara és de nit. El frontal no és obligatori fins a les 18h. El porto guardat a una butxaca davantera de l'armilla. El trauré només si és imprescindible, perquè veig que molts companys no el porten. Un cop arranquem i enfilem cap a la carretera de les aigües veig que hi ha bona visibilitat i que no farà falta. Només al primer corriol sembla que cal afinar la vista per mirar bé on trepitges però de seguida clareja.

Els primers quilòmetres cal prendre-s'ho amb calma i agafar ritme mica en mica. Vaig pensant que el grup capdavanter segurament ha sortit molt fort i que anirà perdent components per un simple raonament estadístic. Una cursa tan corrible com aquesta desgasta molt més les cames. Això fa que si arriba un moment que ja no pots córrer ràpid en terreny favorable no tingui molt sentit continuar si el teu objectiu era de sortida lluitar pel triomf o acabar entre els tres primers.

El circuit era una successió de petites pujades i baixades molt variades.

Aquest no és el meu cas i decideixo anar tranquil fins l'avituallament del quilòmetre 31 al Revolt de les Monges. Durant aquest primer tram la temperatura és ideal i no fa gens de fred. L'aire que entra refresca després de les pujades i la impressió que tinc és que el consum d'energia ha estat força sostenible fins llavors.

Perfil i avituallaments de la cursa.

En aquest punt carrego aigua per primer cop i faig cap per buscar l'equador de la cursa, que es troba gairebé a l'alçada de la distància d'una Marató. Allà agafo una mica de menjar que tenia guardat a la bossa de vida i poc més. Toca anar pensant ja en buscar la línia dels 50 quilòmetres i negociar les pujades més dretes caminant el més ràpid possible per conservar les cames.

Passat l'avituallament de La Salut (km55) i fins una mica abans de tornar al Revolt de les Monges (km77), em trobo potser en el tram més complicat de la cursa. Són aquells moments que no vas còmode en cap terreny: ni pujant, ni en pla, ni baixant. No és un tros curt, és gairebé mitja marató on noto que el meu ritme decau notablement i veig que no queda cap més opció que economitzar energies i esperar que les coses millorin per si soles.

És aquella tranquil·litat que et dona haver fet ja algunes curses llargues. Hi ha moments que no vas de cap manera, però l'experiència et diu que és un sotrac puntual i si mantens la calma les coses milloraran. Del 60 al 70 se'm fa interminable, però un cop arribo a aquest punt ja em fixo l'objectiu del darrer avituallament (km77) on arribo per això molt esgotat.

Dades parcials control per control. Ritme clarament descendent.

Allà rebo els ànims, com en tots el avituallaments, dels voluntaris. Em diuen que vaig molt bé i que ja queda molt poc. Miro el menjar que m'ofereixen i els hi dic preocupat que no ja m'entra res del que veig. Una senyora molt amable em treu una caixa de bombons i se m'obren els ulls. N'agafo dos i em diu que em donaran força per la darrera pujada.

Dit i fet. Em convenço de no deixar-me anar en el tram final fins a la meta i d'apurar en la mesura de les meves possibilitats. Tot i la davallada a la part central de la segona Marató tinc la sensació de que he fet una bona cursa i per això em decideixo a acabar-la dignament.

Passo el quilòmetre 80 i tot creuant una carretera sento una voluntària que em crida "Uooo... tío!! pero como vas con 80 quilòmetros!". Li somric i li aixeco el polze mentre penso que si m'hagués vist feia poca estona no pensaria pas igual...

A la part final ens agafa per sorpresa una forta pendent amb cordes per ajudar-se a arribar dalt. Aquest tram em deixa esbufegant, però recupero les forces per gaudir el darrer quilòmetre fins a meta. Haver pogut gestionar i acabar satisfactòriament dues curses tan diferents com són la Ultra Pirineu i aquesta Ultra Trail de Collserola em deixen un bon regust en aquest final de temporada que analitzarem amb més pausa en breu.

Darrera pujada (identificada com a 'Mortirolo') després de 84 quilòmetres, però amb un somriure. Foto de Quim Farrero (Revista Trail).

S'ha acabat competir a la muntanya per unes setmanes. Ara toca mirar de recuperar i després fer una mica d'asfalt. Propera cursa si les coses van bé: la Mitja Marató Ciutat de Vilanova.

Entrenament Octubre 2015.

Passada l'UltraPirineu i un cop recuperades les cames, el mes d'octubre ha estat dedicat a mantenir tirades de mitja distància i a introduir les primeres sèries en cinta. L'objectiu és arribar a la UT de Collserola el 21 de Novembre amb un fons acceptable i no descuidar la primera mitja marató en asfalt  a Vilanova que vindrà tot seguit.
Sense gaires incentius per competir aquest mes i poques ganes de desplaçar-me per fer-ho, el dia 25 vaig poder participar a la trobada no competitiva 'Mitja Marató Rural de Ribes', que fa uns anys que es ve fent. Em va servir per fer un entrenament de bona qualitat de 20 quilòmetres per un terreny prou variat i per matar el cuc fins la cita a Barcelona.

Pas pel centre de Sant Pere de Ribes després de sortir del castell.

L'Ultra Trail de Collserola es presenta com una prova interessant que ha crescut des de la primera edició al 2013 on vaig poder participar. Ha tornat a canviar el punt de sortida/arribada i ha incrementat encara més la seva distància respecte a les edicions de 2013 i 2014.
El plantejament de sortida serà com no conservador, amb la intenció de buscar un bon ritme de cursa a partir dels 30-35 quilòmetres i mirar d'estirar-lo tant com pugui fins el final. Com sempre la meteorologia serà un punt a tenir en compte i condicionarà el material.

Perfil i avituallaments de la UT Collserola 2015.

Pel que fa a la Mitja Marató Ciutat de Vilanova enguany tindrem circuit nou després de 4 o 5 anys sense canvis. Espero poder provar-lo uns dies abans i, sobretot, espero poder arribar amb condicions de competir a un nivell proper al de l'any passat.

19 de Setembre de 2015: Salomon Ultra Pirineu.

Poques vegades he donat tantes voltes a una cursa abans de fer-la. Només teníem la incertesa de la climatologia, un punt molt important però en el que vaig decidir no pensar fins el dijous previ. Per això vaig procurar tenir sota control tota la resta d'elements que depenien de mi.

Afortunadament els possibles problemes que pots tenir en els primers quilòmetres de cursa, quan es poden produir embussos i has de gastar energies passant altres companys, van quedar resolts en definir la organització calaixos per la sortida en funció dels temps aconseguits en edicions anteriors. Gràcies al temps aconseguit a la Cavalls del Vent 2013 disposava de dorsal de color blau i podia situar-me a la sortida just darrera dels corredors d'elit amb dorsal vermell.

Recollida del dorsal sota una ambient de cursa gran.

El fet de conèixer el circuit i haver repassat un bon tros al mes d'Agost amb el Jesús, em va servir per visualitzar la cursa gairebé sencera els dies previs. No em calia ni tancar els ulls per pensar en bona part del recorregut. L'anava resseguint mentalment, remarcant els punts més destacats i també els avituallaments als 8 refugis i els 2 pobles. Anava pensant on caldria dosificar-se, on caldria patir i on podria deixar-me anar. Perquè és impossible estar tantes hores sense deixar-te anar.

El dia abans amb el Jesús vam fer el mateix que al 2013. Amb el seu cotxe cap a Bagà per recollida de dorsal i lliurament de la bossa de vida. Ens vam estar al mateix hotel de Berga i fins i tot vam sopar al mateix restaurant. Un cop vam conèixer el material obligatori definitiu el cercle es va tancar i tot va quedar vist per sentència l'endemà a les 7.

Vaig comprovar que la font de Bagà, on vaig acabar ficat al Juliol, havia estat pintada.

La sortida de la Ultra Pirineu. Aquell moment màgic. Aquell moment en que un exercit d'un miler d'apassionats per córrer a la muntanya es situen dintre d'una petita plaça pausadament. Aquell moment en que estàs envoltat de tanta gent i de sobte et quedes sol amb tu mateix, recordant tot el que has hagut de fer per arribar a aquest dia en òptimes condicions. Aquell moment on toca sincerar-se amb un mateix, sentir molta humilitat, però també mostrar seguretat i confiança. Aquell moment en que comença a sonar per la megafonia la música que portes de fa 2 anys al telèfon mòbil i que et dona forces quan penses que ja no te'n queden. Aquell moment que el pit et crema i seguidament els ulls se t'omplen de llàgrimes per l'emoció de sentir que estàs on has d'estar en el moment que has d'estar...

Amb l'Albert i el Jesús a la plaça de la porxada.

Sortida travessant el poble ple de gent cridant i animant. Un ritme fulgurant si tenim en compte que davant queden 110 quilòmetres per muntanya. Ben aviat tot es torna més lògic a mesura que el camí s'enfila amunt. Per la meva part vaig controlant-me al pas pel refugi del Rebost (km.8). Agafo sense parar dues 'xuxes' i les vaig mastegant poc a poc mentre anem direcció al Niu. 

A l'arribar als 2.200 metres, i com ja estem habituats, baixada fulgurant de la temperatura fins els 6º. Em protegeixo les mans del fred vent i quan m'acosto al Niu em rep l'Albert que em plega els pals corrent al meu costat. Al refugi de La Molina (km.14) sí que omplo una de les ampolles que sortia mig plena de Bagà i després de ficar els pals a la motxilla començo l'empinat descens amb molta calma.

L'arribada al Serrat (km.28) també és un punt calent, amb molta gent animant i fent caliu. Torno a fer una aturada ràpida ja pensant en arribar a Bellver i menjar més consistentment en aquell punt.

L'arribada i sortida del poliesportiu de Bellver (km.40) és sense cap dubte el tram menys agraït de la cursa. Molt exposat al sol i no gaire estètic. En arribar al poliesportiu (també amb un ambient destacat) passo l'únic control de material i m'assec a menjar un plat de pasta amb una mica de brou. Surto del poliesportiu en bones condicions en 5h01' i amb moltes ganes d'arribar al refugi de Cortals on tornarem a gaudir d'un entorn molt més bonic.

Arribant al poliesportiu de Bellver corrent per zones agrícoles.

Passem el refugi de Cortals (km.50) i seguim amunt fins el Coll de Pendís. En aquest moment encara vaig passant companys i em sento fresc però començo a tenir la sensació que no puc seguir a aquell ritme o ben segur ho pagaré. Anem camí del Prat d'Aguiló i estic en aquell punt que discuteixes amb tu mateix. Una part de mi vol tirar i mirar de complir parcials exigents entre els avituallaments. L'altra part diu que no serveix de res córrer tant i que si afluixo podré gaudir més el moment i viure un gran final de cursa.

Arribant al Prat després d'un tram exigent des dels Cortals d'Ingla.

Surto del Prat d'Aguiló (km. 61) encara donant voltes amb mi mateix. Faig la pujada al Pas dels Gosolans i recorro el bonic altiplà que ens permet creuar a la vessant sud de la Serra Pedregosa. I és baixant d'aquell punt que decideixo fer un 'reset' forçat. Em convenço de que estic esperant a l'Albert i decideixo seure a una pedra 3 minuts a menjar tranquil.lament i mirar les muntanyes. Em dic que quan m'aixequi la meva mentalitat haurà canviat i correré per gaudir i oblidant-me dels parcials. Em queden prop de 40 quilòmetres per davant (la meitat seran de nit) i em plantejo que potser sigui la meva darrera participació en una cursa de més de 100 quilòmetres. Per això vull tenir un gran record de la cursa i no acabar-la extenuat.

Arribo a Gosol (km.74) on em donen la bossa de vida. Em canvio de mitjons i agafo el material obligatori que s'activa després de les 18h: Llum, Impermeable i samarreta tèrmica. Tot això mentre menjo pasta i un tros de botifarra. D'aquí surto en 10h30' i enfilo cap el refugi d'Estasen (km.82) al peu del Pedraforca. Entre els quilòmetres 70 i 95 gaudeixo la cursa en les seves darreres hores de llum fins que és fa inevitable activar el frontal molt a prop del refugi Vents del Cadí (km.96).

En mig d'un grup de 5 companys enfilem els empedrats i la pujada fins el refugi Sant Jordi (km.100) un feixuga pujada que faig ja sense pena ni glòria. Arribats a aquell punt queda molta baixada amb una darrera pujada al ben mig. Un cop superada faig els darrers 5 quilòmetres amb molta pau. Es pot ben dir que els assaboreixo com les darreres queixalades d'un bon àpat.

Entro a Bagà i apago el frontal. Em trobo l'Albert esperant-me. Fem el final de la cursa junts xerrant. Creuem l'arc (16h25') i ens fem la mateixa foto que fa 2 anys, quan vam fer tota la cursa plegats. Encara hi ha prou gent que aplaudeix, música ben forta i l''speaker' Depa que rep els corredors i canta les cançons que sonen per animar el públic.

Un moment de molta felicitat i una foto amb molt valor per a mi.

Seiem a xerrar una estona de tot plegat. Ha estat un dia llanguíssim i tinc sentiments contradictoris sobre la gestió de la cursa. Perquè no he arriscat més? Perquè ha prevalgut passar-m'ho bé i no patir sobre aconseguir un bon registre i una millor posició? Encara busco respostes però tinc el convenciment de que en distàncies tan llargues no puc tenir les mateixes prestacions que en distàncies més curtes. Pensar així em limita segurament. D'altra banda el fet d'haver abandonat a la Travessa Núria-Queralt al Juliol feia d'aquesta cursa l'única UltraTrail del 2015 i no em podia permetre arriscar en excés i quedar-ne també fora.

Totes aquestes reflexions m'han de donar arguments per definir la temporada 2016. Una temporada que començarà sobre l'asfalt però que encara està per definir. Tinc clar, per això, que el més important és ser sincer amb un mateix a l'hora de definir els objectius i lluitar per assolir-los.

23 d'Agost de 2015: Marató Quatre-Rocs a Figuerola d'Orcau.

Un cop descartada la Marató del Montcalm en favor d'una cursa menys tècnica i propera, la proposta que oferien a Figuerola d'Orcau semblava prou interessant i certament és pot dir que vàrem encertar de ple.

Sense tenir un recorregut excessivament exigent, sobretot a la part final, la prova va estar molt ben organitzada en el que respecta a avituallaments, senyalització i serveis post-cursa. Fins i tot els obsequis als corredors van estar en línia amb el cost de la inscripció en contra del que passa cada cop més a moltes curses.

Voltant pel Pallars un diumenge d'Agost... Fotografia d'Elena Mate.

Pel que fa a la cursa vam gaudir de la presència d'un membre de la Selecció Basca de Carreres per muntanya que acredita sub-4h a Zegama: Jokin Lizeaga. Va obtenir una victòria destacada, deixant una marca per la posteritat que difícilment serà superada si es manté el circuit actual (3h18').

Per la meva part vaig arribar en quarta posició de la general amb 3h50', Vaig tenir relatives bones sensacions i vaig acabar content per haver competit sense gaires ensurts, tot i la càrrega acumulada en les darreres setmanes.

Les properes 4 setmanes tocarà afrontar la recta final abans de l'UltraPirineu (19 de Setembre). El recorregut per aquest 2015 ja el coneixem en la seva totalitat. Sense arribar a tenir excessius punts tècnics, s'enfila això sí fins els 110 quilòmetres i uns 6.800 metres positius. Només quedarà conèixer el dia abans, en funció sempre de la climatologia prevista, la configuració definitiva del material obligatori en cursa per tancar els preparatius.

Entrenaments d'Agost 2015.

Després de no aconseguir bons resultats ni tampoc bones sensacions en les dues darreres competicions de Juliol (Travessa Núria-Queralt i Skyrace Comapedrosa), ha tocat desconnectar una mica del món de les curses per gaudir de l'esport en la seva essència. Buscant la llibertat i soledat que et dóna la muntanya, lluny d'esdeveniments organitzats i cintes penjades per resseguir.

Imatge de la Núria-Queralt dalt el Coll de les Fontetes. Foto de Josep Maria Montaner.

Amb un pensament sempre per la Ultra Pirineu, gran repte per aquest 2015 després de descavalcar a la Núria-Queralt, els entrenaments principals (més llargs) han estat enfocats a arribar a aquesta prova amb confiança, seguretat i sense dubtes.

Posar-te en la línia de sortida d'una cursa per sobre dels 100 quilòmetres i amb desnivells tan importants, no només és una qüestió física. Mentalment has d'estar convençut de que estàs preparat per fer-ho. Em refereixo que a vegades tens la percepció de dur a terme alguns entrenaments més per un tema mental i de reafirmar que estàs en condicions i no perquè t'aportin una millora física o tècnica tangible.

Pot donar-se el cas de que realment no ho estiguis de preparat, però que pensis que sí ho estàs. O per altra banda que estiguis en bones condicions, que realment no necessitis fer segons quin tipus d'entrenaments, però existeixin dubtes del teu estat per manca d'experiència o seguretat. Penso que en aquest tipus de curses té més probabilitat d'èxit els del primer cas que els del segon.

Posar-se a la sortida d'una cursa XL (>100 quilòmetres per muntanya), implica un delicat equilibri entre humilitat i convenciment ferm de que ho faràs. Cal molta humilitat per entendre que hi ha coses que no depenen de tu i tenir present que ens certs moments hi haurà patiment i les forces no acompanyaran. Però també cal el convenciment que completar el recorregut està al teu abast i que tens les capacitats per fer-ho possible.

En les darreres 3 setmanes els principals entrenaments de cursa a peu han estat els següents:

5 d'Agost: Camí dels Bons Homes-Coll de Jou-GR7
8 d'Agost: Bucle Bagà-Bagà de UP (enllaçant pel Coll de Pendís)
12 d'Agost: Bucle Gósol-Gósol de UP (enllaçant pel Coll de Pendís)
15 d'Agost: Lladurs-Timoneda-Montpol-Ribera Salada (Solsonès)

Per tancar el mes participarem a una Marató de Muntanya a Figuerola el diumenge 23 d'Agost. Una cursa on segurament les cames no estaran gaire lleugeres, donada la càrrega acumulada, però on espero recuperar bones sensacions i enfilar la recta final cap a la Ultra Pirineu 2015 sense ensurts.

26 de Juliol de 2015: Skyrace Comapedrosa.

Després de l'abandonament a la Núria-Queralt el 4 de Juliol, vaig decidir provar de competir en una cursa amb certa exigència, molt bon cartell i que disposava d'un gran reclam, coronar el Comapedrosa. Amb sortida d'Arinsal i envoltada d'un entorn privilegiat, es resseguia un circuit variat i tècnic que tenia el seu moment estrella prop del quilòmetre 10 a l'haver d'afrontar una dura i dreta pujada al pic més alt d'Andorra.

Perfil de l'Skyrace Comapedroa.

Val a dir que fins allà vaig provar d'anar controlant, pensant que arribant sencer a aquella pujada podria gestionar-la mitjanament bé. Tot i això el gruix de la pujada se'm va fer molt feixuc i no vaig ser capaç d'anar al ritme que m'hagués agradat. Més aviat no en portava cap de ritme.

Arribant al cim tot crestejant. Foto de Josep Mª Muntaner.

Ja en el descens i al baixar de cota les forces van tornar, cosa que em va animar relativament. Això i veure que la recuperació el mateix dia i l'endemà va ser molt bona, han estat les conclusions positives d'aquesta experiència. Les conclusions no tan positives és comprovar com en certs terrenys (bàsicament desnivells molt drets i tècnics) no soc capaç de desenvolupar-me de forma tan solvent com en la resta de terrenys i em veig obligat a baixar el meu ritme considerablement.

Sigui com sigui això fa que em replantegi la cursa que tenia prevista pel mes d'Agost. En comptes de participar a la clàssica Marathon du Moncalm (més alpina i llunyana), he decidit optar per una prova més propera, més corrible i menys tècnica a Figuerola encara que també de distància Marató amb tot just uns +1700 metres.

Això i els variats entrenaments previstos en aquell mes, seran la base de la preparació de cara a l'UltraPirineu del Setembre.

4 de Juliol de 2015: Abandonament a la Travessa Núria-Queralt.

En la primera gran prova de llarga distància en aquest 2015 les coses no van sortir gens bé i vaig prendre la decisió d'aturar-me a Bagà (quilòmetre 51) després d'anar durant molts quilòmetres afectat per la forta calor que vam patir des de la mateixa sortida a la Vall de Núria (11h). Marejat i amb evidents signes de deshidratació, poc abans del quilòmetre 40 ja vaig veure que la situació era irreversible i que no podria recuperar-me en cursa dels estralls d'una temperatura que no baixava dels 35ºC ni per sobre dels 1.700 metres d'alçada.

Creu vermella a la Travessa Núria-Queralt.

El primer tram de cursa no va ser tampoc senzill. Des de l'inici i al pas per Fontalba, es notava que no corria cap brisa. El ritme altament conservador no era suficient per evitar el desgast i a mesura que vam començar a baixar de cota l'ofec va anar en augment, fent-se realment dur al pas per Planoles. En aquella zona em vaig perdre fins a 3 cops abans de començar l'ascens cap a la Serra del Montgrony. Seguidament ja de baixada cap a Castellar de n'Hug i, tot i haver reomplert sempre la reserva d'aigua al màxim, vaig arribar a aquell control sense gens d'aigua.

Després de recuperar amb el meu germà, li vaig dir que no creia que pogués arribar a Bagà fins que portéssim 7 hores de cursa. Quedava tota la pujada fins al Coll de Pal, que reconec no era especialment exigent. Mentre vaig transitar per l'ombra la situació era sostenible, però quan vaig quedar exposat al sol el declivi ja va ser fulminant i els mareigs feien que anés de banda a banda del camí recolzat sobre els bastons.

Per l'arribada al rebost al quilòmetre 44 ja tenia clar que la meva aturada allà seria ben llarga i que a Bagà hauria d'abandonar. Vaig menjar i beure durant una llarga estona, abans d'afrontar la llarga baixada a Bagà on encara hauria d'anar fent algunes aturades per recuperar l'alè.

Vençut per l'abrasadora calor i convençut d'haver gestionat els meus recursos correctament em vaig resignar a aturar-me definitivament. No considerava lògic competir en aquelles condicions. Feia moltes hores que que em notava les pulsacions 20 o 25 bpm per sobre del que seria normal. Això estès a la resta cos, amb les extremitats bullint i cada cop més preocupat per no agafar un cop de calor que em portés a un col·lapse...

La decisió va ser sortir jo mateix de la cursa abans de no sortir a la força, perquè estic encara convençut que si no m'arribo a aturar el desenllaç hauria estat desagradable.

Toca ara fer el mateix descans que hagués fet si hagués completat la Travessa, tot i que l'evident decepció per no haver-ho fet ben segur em suposarà treball extra en l'aspecte psicològic de cara a la Ultra Pirineu.

19 de Juny de 2015: Nit de l'Esport de Vilanova i la Geltrú.

A la darrera edició (la número 10) de la Nit de l'Esport vaig rebre un reconeixement pels meus resultats a la Long Trail de Barcelona i a la Marató de Els Bastions.

Molt content de rebre un Premi Pasífae de part de la Comissió Organitzadora formada per la Regidoria d'Esports de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i la secció d'esports de Canal Blau TV.

Recollida del premi a l'auditori del Neàpolis.

6 de Juny de 2015: Marató de Els Bastions.

Primera cursa de llarga distància als Pirineus per retrobar-nos amb escenaris coneguts i per comprovar, un cop més, que el continu espai-temps a l’alta muntanya tendeix a no ser gens lineal.

Ja feia 3 anys que vam participar al Trail dels Bastions. Corria l’any 2012 quan ens vam plantar a Núria sense saber ben bé el que anàvem a fer per aquelles muntanyes que ens envoltaven. Allò va ser una porta oberta a un nou escenari de competició. Un entorn on les regles no estan subjectes als desitjos ni d’organitzadors ni de participants, doncs qui marca les regles és la pròpia muntanya.

De fet al ‘briefing’ del dia abans dels Bastions Skyraces, el seu director Carles Palacios així ho va reconèixer quan parlava de la cursa en la que participàvem l’endemà: “volíem fer una Marató però han sortit 50 quilòmetres, al final és el recorregut qui marca la distancia”. Reconec que em va arrencar un somriure i em va fer pensar que, a diferència d’altres tipus de curses, en aquests esdeveniments s’ha d’assumir que hi ha molts aspectes que no es poden tenir sota control. I amb aquesta mentalitat has de sortir a competir. Les previsions de ritmes i parcials poden ser molt poc fiables quan trepìtges aquell terreny.

Des del moment de la sortida em va sorprendre gratament gaudir de bona companyia. Seguint la estela de Just Sociats (guanyador de la prova) però conscient de que em marxaria ben aviat, vaig notar com l’Albert no se’m desenganxava en la primera ascensió al Collet de les Barraques. Aquells moments em van recordar la Cavalls del Vent 2013 i em vaig distreure tant que els primers 10 quilòmetres se'm van passar volant. Tot i això, amb terreny més variat, al pas per Fontalba ja anava sol en tercera posició i vaig provar d’anar atent fins al Santuari de Núria, doncs era una constant trobar-se corredors de la Trail que havien arrencat 1 hora abans que la Marató.

Arribada a Núria on començava a notar-se la calor.

Malgrat que no vam trepitjar cap zona extremadament tècnica (com ara les que vam trobar a la Marató de l’Emmona al 2014), les pujades al coll del Torreneules i al Balandrau se’m van fer molt feixugues i vaig arribar a desesperar-me per no ser capaç de mantenir una cadència decent tot i la poca dificultat del terreny.

A partir del darrer ascens al Balandrau encadenàvem ja molts quilòmetres de baixada contínua fins a Pardines on les cames van donar varis avisos de que portaven massa ‘tute’. Però a mesura que la pendent es va suavitzar, vaig poder córrer més còmodament i economitzar fins al darrer avituallament. En el tram final de Pardines a Ribes tenia el dubte si veuria aparèixer per darrera meu algun corredor. Bé, bàsicament, tenia el dubte si em passaria Núria Picas que havia sortit possiblement a fer una cursa progressiva i era molt plausible que acabés molt forta donat el seu nivell. No va ser així i vaig aconseguir retornar a Ribes tal i com vaig sortir-ne: 3er a la General i 6h:23’ després.

Retall de la crònica de NacióMuntanya dedicat a la Marató dels Bastions.

A nivell d'organització es pot qualificar d'excel·lent tot plegat tal i com ho recordo de fa 3 anys: circuit perfectament marcat, voluntaris atents i amables, serveis a l’arribada absolutament immillorables... Vaig tenir una de les sessions de massatges més complertes de les que recordo en cap cursa, que crec que m’ha ajudat molt en la recuperació. I, després de menjar tant i com vaig poder, em vaig sentir satisfet de poder pujar al tercer calaix d’un podi en una prova tan exigent.

Rebent el premi de mans del Director de Els Bastions.

Han de passar 4 setmanes entre aquesta cursa i la que serà una autèntica prova de foc. El 4 de Juliol tornaré a trepitjar la Vall de Núria, d’on arrencarà la XXV Travessa Nuria-Queralt-Berga (Campionat de Catalunya d’Ultra-resistència). Queden prou dies per recuperar, analitzari planificar.

Curses del segon cicle. Gira pel Pirineu.

Seguint amb aquesta temporada 2015, de nou el mes de maig torna a servir de clara transició per preparar les curses d'alta muntanya previstes pels 4 mesos estivals. 4 curses exigents totes elles i que s'hauran d'afrontar amb prudència i humilitat a parts iguals. A l'igual que l'any passat, el meu amic ninotaire Joan de El Sitema D13 ha representat una vinyeta on es veu el panorama que es presenta:

A principis de Juny ens acostarem a Ribes de Freser per participar en la Marató dels Bastions. El Trail em semblava un pèl massa llarg per començar.  I com a primera presa de contacte, tant la distància (uns 50 kms) com el desnivell (sobre +2900 m.) de la Marató encaixen perfectament en aquest propòsit.

Tot just 4 setmanes després, el 4 de Juliol, tornarem al Ripollès per una gran clàssica que arrenca des de la Vall de Núria. La travessa Núria-Queralt serà engunay el Campionat de Catalunya Individual d'Ultra-Resistència de la FEEC. Els seus 94 kms amb +6.000 metres la fan una prova temible i on caldrà treballar molt per tal que les coses surtin bé. Per primera vegada contaré amb assistència en cursa per una UT, doncs el meu germà Carlos m'acompanyarà per tal de donar-me un cop de mà als avituallaments i facilitar-me la gestió del material. 

A partir d'aquí una mica de descans per agafar forces pel final de l'estiu, doncs allà s'emplacen dues grans curses que fan molta il·lusió.

El 22 d'Agost arribarà la Marathon du Moncalm, una altre clàssica amb un recorregut d'autèntica alta muntanya. Sempre és un plaer competir a França, autèntic bressol d'aquest esport, tot i que potser és la prova que em prendré amb més calma al transitar per terreny molt tècnic.

Finalment, per tancar aquests 4 mesos, el 19 de Setembre provarem de ser a Bagà per participar en la gran Ultra del nostre País, la Salomon Ultra Pirineu que s'enfila enguany fins als 110 kms i amb, ni més ni menys que +6.800 m. Un espectacle on es donaran cita molts corredors professionals i, on si el dia acompanya, es viurà un ambient de Campionat del Món per no oblidar.

Ara mateix tot aquest seguit de competicions em fan una mica de vertigen. Esperem continuar tenint sort amb les lesions i poder anar una a una i sense pressa. Per aquí estarem per anar explicant-ho: Live and let run.

Recull de documents de la LTBCN.

En els darrers 10 dies s'ha publicat i compartit molta informació de la cursa del 25 d'Abril a Begues. He volgut fer un petit recull de les imatges que vull recordar d'aquell dia a més de les que vaig penjar en la crònica de la cursa. Potser el document que més gràcia m'ha fet és el vídeo d'EvasionTV emés per Teledeporte:

Enllaç al tros de vídeo on es parla de la LTBCN.

Abans de la sortida amb el Jesús i la Cristina.

Arribant a Begues després del tomb al Parc força convençut de tenir la victòria a tocar.

Crit d'alegria abans de creuar la meta.

Creuant la meta sense la cinta. Vaig complir l'horari previst d'arribada del primer corredor per la LTBCN.

  

Repetint l'arribada aquest cop amb la cinta que sempre vesteix més.

Retall del Diari de Vilanova publicat el 30 d'Abril de 2015.

I bé, els records perduren però els entrenaments i les curses no s'aturen. En breu començaran les curses del segon cicle d'aquesta temporada. Una autèntica gira pel Pirineu on podrem evitar la xafogor que ja comença a fer a casa nostra.

25 d'Abril de 2015: Long Trail de Barcelona.

No podia acabar millor aquesta primera part de la temporada de com ho va fer ahir a Begues. Com explicava a la prèvia, durant la setmana he donat moltes voltes a si realment aquest any podria fer un bon paper en una cursa mitja/llarga tan prematura al calendari, però finalment el cos ha respòs positivament al canvi d'entrenaments i el resultat ha estat francament bo.

L'altre dubte que quedava era la tàctica de cursa. Parlar molts cops ens ajuda a ordenar els nostres pensaments i també els sentiments. El simple fet de d'escoltar-te dir en veu alta alguna cosa que fa dies que penses, fa que et reafirmis en que allò no pot ser d'una altra forma. Va ser pujant cap a Begues divendres a la tarda a buscar el dorsal, que parlant amb el Jesús em va quedar clar com haurien de ser les coses l'endemà.

En el meu interior tenia clar que en aquesta cursa havia d'arriscar. Que si no ho feia aquí, a veure quan ho faria. Corria en un circuit que conec pam a pam, on he entrenat molts cops. En una distància prou sostenible, per sota dels 70 quilòmetres. A 30 minuts de casa meva, per si sortís qualsevol imprevist (no sé, una caiguda forta o un defalliment, per exemple). I sobretot amb la percepció cada cop més ferma d'estar arribant a una maduresa física però també mental en la pràctica d'aquest esport. No era ben bé un "ara o mai", però s'assemblava molt.

Em preocupava molt la calor i reconec que aquest factor el vaig tenir al meu favor. Dia tapat i amb una brisa fresca que refrigerava suficientment quan arribaves dalt una pujada.

De la cursa poc a explicar. Em vaig mantenir en segon terme allunyat d'un pilot de deu corredors que va avançar compacte pista amunt al sortir de Begues. A mesura que vaig incrementar el ritme vaig anar passant-los pacientment un a un.

Mentiria si digués que va ser un passeig. De mitja cursa en endavant en molts trams ràpids tocava incrementar el ritme i el cos se'n ressentia. Per sort i, com he dit abans, conèixer el terreny ajuda molt i sabia quan venien les pujades per caminar i recuperar les cames. A la platja de Garraf (km 33) em vaig situar 2on i no va ser fins Can Grau (km 57) on vaig agafar el comandament de la cursa fins al final.

Sense tornar-me boig, amb cap, vaig decidir anar endavant al meu ritme i no mirar enrere. La pujada a la Mola va ser el darrer respir, doncs venia una llarga baixada on s'havia d'estar molt atent i tenir precaució amb els corredors de la cursa Marató. A la part final vaig tenir alguna enrampada que amb els anys s'aprenen a gestionar amb més tranquil·litat.

Els darrers 2 quilòmetres i l'arribada van ser un regal que no vaig dubtar en assaborir. Són moments únics que per corredors populars no es repeteixen gens sovint. Les felicitacions de la gent que se t'acosta, que diguin el teu nom per la megafonia varis cops, que t'omplin de regals al podi o que et facin una entrevista... certament, fa il·lusió. 

Amb Luis A. Hernando que va competir a la Speed Trail.

Però aquí cal tocar de peus a terra i tenir clar que arribar en una posició o en una altra és un fet circumstancial dels competidors que hi prenguin part. Per exemple, els corredors que van fer podi a la UTBCN (Jessed Hernàndez, Jordi Gamito i Pau Bartoló), tots tres considerats dels millors ultra-fondistes catalans, milloren el meu temps final de 6h31' en el seu pas per Begues, quan a ells encara els hi quedaven 30 quilòmetres duríssims de cursa.

Amb en Jessed Hernàndez després del lliurament de premis.

Tanquem un mes d'abril de bogeria amb moltes curses i grans moments a la Talaia i a Ribes. Ara fem un punt i seguit. Igual que l'any passat el mes de Maig entrenarem per les curses d'alta muntanya de l'estiu. Seran 4 curses en 4 mesos on espero tornar a viure grans experiències.

Detalls dels parcials en aquesta edició del 2015. Millora del temps final de 2014 en 32 minuts.

Prèvia a la Long Trail de Barcelona. Final del primer cicle.

De nou (per tercer any) el darrer cap de setmana d'abril tenim la cita de l'UTBCN (5a edició), repetint la prova de poc menys de 70 quilòmetres amb arrencada i arribada a Begues. Si de fet la prova és exactament la mateixa que l'any anterior, les percepcions abans de la sortida són una mica diferents.

Perfil de la Long Trail.

L'any 2014 vaig acumular moltes més tirades llargues durant els mesos previs de preparació, tant a nivell d'entrenaments com participant en competicions com ara: la Marxa de Cardona, el Trail de l'Arboç o la Marató de la Talaia. A nivell de ritmes tenia molt clar on estava i com devia plantejar la cursa.

Aquest 2015 l'enfoc de la preparació en el primer cicle ha canviat sensiblement. He fet bàsicament una tirada llarga mensual per sobre dels 40 kms, això sí, amb un ritme exigent. Per altra banda he incrementat els entrenaments amb sèries de pujades i baixades i amb intensitats més elevades, encara que molts cops amb distàncies inferiors als 30 quilòmetres. També he procurat incrementar els entrenaments creuats (bicicleta) i els de força. I seguint aquesta pauta, a nivell competitiu aquest 2015 també les 5 curses on he pres part han estat més curtes, i evidentment intenses.

A aquestes alçades, tot i tenir una experiència en aquest tipus de proves, no puc estar segur al 100% de com em trobaré després del quilòmetre 50. Recordo per exemple l'any passat no anar gaire fi a la part final de cursa... portava sobre el paper un molt bon rodatge però quan vaig voler anar ràpid vaig consumir masses forces, acabant sense poder pràcticament menjar. Sigui com sigui el temps que vaig obtenir i els parcials en certs punts, són referències importants que hauré de tenir en compte aquest dissabte.

18 i 19 d'Abril de 2015: Vall de Ribes XS.

Cap de setmana d'immersió al món del 'Trail' a Ribes de Freser (Ripollès) per participar en dues de les tres competicions que ens proposava la Vall de Ribes XS i també per passar bones estones amb companys xerrant del passat, el present, el futur d'aquest esport i de les seves competicions i conseqüències arreu del territori. 

Cartell de l'esdeveniment. Es pot demanar més?

Vam començar dissabte 18 d'Abril amb un quilòmetre vertical, el primer en el que participava, pel que anava bastant perdut pel que feia a referències, ritmes o fins i tot la simple gestió de la cursa.

Assessorat per companys vaig agafar els bastons i vaig decidir-me a no entrar en anaeròbic massa estona seguida, doncs recuperar-se en pujada no resulta gaire fàcil. Amb mentalitat d'aprendre i de fer un entrenament de qualitat, més que no pas de competir vaig arrencar des de la Font de la Margarideta en direcció al Taga per una pujada que ja començo a conèixer una mica.

Arrencada de la Vertical amb un ambient molt motivador (foto Jordi Basagaña) i a un dels trams més drets (foto d'Efren Moreno).

El fet de competir en format de contra-rellotge (sortida d'1 participant cada 30") ajudava quan passaves un company que havia sortit davant teu, però també et podia passar el contrari. Per un fet purament circumstancial a mi no em va passar ningú del darrera, però en acabar l'ascensió i veure com arribaven els favorits vaig entendre que el seu ritme no tenia absolutament res a veure amb el meu.

Finalment 54' d'ascens i 37è classificat en una cursa on vam trobar a una triple campiona del món de l'especialitat (Laura Orgué) i una participació al capdavant digna d'un Campionat de Catalunya.

Per la tarda vam assistir a la taula rodona fomentada i dirigida per l'organització. Una trobada de molts participants a l'Escola de Ribes per xerrar de forma distesa durant més de dues hores del nostre esport i el seu vincle amb la muntanya, on qui volia podia donar el seu parer. I per acabar el dia, més xerrameca i sopar al Bar Gusi, autèntic temple del Trail on és inevitable quedar-se meravellat resseguint amb la mirada les seves parets guarnides amb objectes i records dels millors competidors.

L'endemà vam veure la sortida sota la pluja de la cursa llarga de 27 quilòmetres que ben segur trobaria baixes temperatures a les cotes més altes. Exactament 30 minuts més tard vàrem arrencar els de la cursa de 15 quilòmetres. Volteta al poble al tran-tran i cap amunt que hi falta gent. El Raúl va portar clarament el pes de la cursa en tot el seu inici, però 5 o 6 joves (crec que tots ells Juniors) el seguien de ben a prop.

Primers metres pel passeig de Ribes i al tomb dintre el poble (Fotos de Jordi Basagaña)

Darrera aquest grupet vaig mirar de mantenir la distància però era inevitable que el forat es fes cada cop més gran. Un cop dalt i amb l'avantatge de recordar el circuit de l'any anterior, gas a fons per mirar de retallar distància amb algun competidor. Molt de fang, tolls abundants, calamarsa als marges, rierols... una baixada molt, molt divertida que vaig gaudir encara més que al 2014.

Ràpid pas per Bruguera en un divertit descens de 'Trail' pur (Foto d'Àlex Carmona).

Tot i agafar dos joves, abans i després del pas Bruguera, em va quedar clar que la quarta posició no la podria millorar. Vaig mantenir un ritme tens, assaborint en la intimitat del bosc els petits tobogans finals abans d'arribar al poble i creuar la meta.

Arribada a meta amb 1h13'20" (Foto de jordi Basagaña).

Després de felicitar al Raúl, guanyador final i de conèixer als dos Juniors que van acabar davant meu, em vaig sentir molt satisfet de com havia anat tot plegat en la segona setmana consecutiva competint després de la Talaia. El cap de setmana a Ribes ha suposat una experiència molt gratificant que ben segur recordaré quan passin els anys i les competicions passin a un segon terme.

Amb els primers classificats. Espectacular com puja la mainada i jo feliç de que sigui així. 

Ja dutxats, recuperant forces (plat de macarrons!) amb els companys a l'Escola de Ribes.

Ens queda doncs la darrera cursa d'aquest mes a la 5a edició de l'Ultra Trail de Barcelona (Begues). Com al 2014, de nou farem la Long Trail de poc menys de 70 quilòmetres pel Parc del Garraf. Tornem a les pedres amb l'esperança que el temps es mantingui fresc fins dissabte en la primera cursa del 2015 amb una distància respectable. Com a mínim em queda el consol de que podré baixar el ritme una mica en relació a les darreres proves.