L'any passat vaig desplaçar-me el dia abans a Ribes, on vaig assistir al 'briefing' i vaig poder dormir alguna hora més. Tanmateix, aquest any això no va ser possible. Va tocar matinar una mica i conduir des de Vilanova fins a la Vall de Ribes al mateix matí.
A la sortida hi havia un gran ambient i els controls de material van ser més exhaustius que l'any anterior, presumiblement per l'alta probabilitat de pluja que s'havia anunciat.
Després del viscut ahir, es pot dir que la cursa es podria dividir en 3 parts. La primera va ser mentre aquesta va transcórrer en la normalitat, que per la meva part va ser fins a arribar al Coll de Tres Pics. Feia més fresca que l'any 2015 i ja a la pujada inicial es notava i se'm va fer més portable. Al pas per la Vall de Núria (km. 20) encara em sentia molt sencer. I fins i tot la pujada al Torreneules va ser més animada, ja que teníem la companyia dels corredors de la Trail a qui havien canviat el traçat per les alertes de mal temps.
Cel tapat camí de Coma de Vaca, però s'estava molt bé amb una brisa fresca. Allà trobem un avituallament que l'any passat no hi era, i que anava molt bé per tornar a carregar aigua abans de començar la pujada cap el Balandrau.
Al darrer terç de pujada, gairebé arribant al Coll de Tres Pics, cau una pluja fina i la temperatura baixa notablement. Tots els presents ens calem l'impermeable i continuem amunt. Els primers trons se senten darrere les muntanyes.
Arribant al Coll dels Tres Pics el cel ja era ben negre. Foto de J.M. Muntaner.
Aquí començaria la segona part de la cursa. El circuit no puja dalt el Balandrau i ens envien pista avall. No portem ni 5 minuts que comença a caure una calamarsa esfereïdora. Tota la muntanya es torna blanca i el camí sembla fet de grava on el peu s'enfonsa a cada passa. Els llampecs il·luminen el cel i la caiguda de perdigons s'accelera cada cop més. Fa un fred de nassos i encara estem per sobre de la cota dels 2.000 metres. Els cops a les cames i a les mans comencen a fer mal, però curiosament et fan córrer més i més ràpid.
A tot això continuo avançant corredors de la Trail que han sortit 1 hora abans. No hi ha cap lloc on refugiar-se i no para de caure calamarsa. Passo un avituallament muntat en un lloc clau amb una petita carpa. Miro de menjar tant com puc. Em calen calories per mirar de mantenir-me calent i en moviment. Tinc poca sensibilitat a les mans i em cauen les coses abans que me les dugui a la boca. L'espectacle devia ser tant trist que una voluntària m'ofereix els seus guants, però li dic que millor que se'ls guardi per ella.
Surto disparat sota la calamarsa com si estigués per una platja de la Costa Daurada. En comptes de grans de sorra hi ha grans de calamarsa. L'únic que penso és en córrer tant com pugui per sortir d'allà i baixar de cota. En segon terme queda el fred, el dolor dels cops a cames i mans, ah, i els llampecs, que per sort sonen més lluny...
Passen els quilòmetres i sembla que arribo a un nou avituallament al Coll de Maianell. Ja tinc menys fred però vaig més cansat d'anar tanta estona a fons. Menjo una mica més i afronto la baixada a Pardines ara sota la pluja. Vaig completament calat però la cota baixa ara molt ràpid i el poble cada cop està més a prop. Anem alternant pluja i calamarsa, un 'random' curiós que no té pinta de canviar gaire en aquests moments.
No obstant això, en arribar a Pardines la cursa s'ha acabat (Tercera part). Ens neutralitzen en aquell punt. Diversos corredors de l'Ultra, la Trail i la Marató quedem allà aturats. Només han pogut avançar els corredors que havien passat feia 15' o abans.
Després de força minuts aturats ens avisen que s'està evacuant als corredors de cotes més altes. Molts han quedat aturats a Núria i d'altres a Coma de Vaca. També trobo a faltar molts dels que he anat avançant des de la baixada del Coll de Tres Pics i suposo que els han anat recollint per la pista, perquè era accessible circular-hi. Donat que nosaltres som a un punt estable i calent serem els últims a ser retornats a Ribes, tot i que encara ens podrien donar permís reactivant la cursa.
M'ofereixen un seient en un cotxe que baixa cap a Ribes i decideixo que ja he tingut prou. 45' aturat sense poder canviar-me de roba m'han pres les ganes de continuar corrents. Segueixo molt mullat i ja fa estona que considero que la competició s'ha acabat.
Francament, un cop he sabut que no s'han hagut de lamentar accidents en la jornada d'ahir, la meva conclusió ha estat molt positiva. És cert que la cursa com a tal va quedar deslluïda, però a la muntanya les regles no les marca ningú. Tu hi vas amb una idea, un circuit a fer, però has de tenir alternatives si les coses es torcen. Va fer falta una reacció ràpida i contundent per garantir la seguretat de participants i voluntaris, i les coses es van fer bé.
D'altra banda no cal oblidar que els corredors tenim la responsabilitat de dur el material necessari i també de disposar els recursos físics per sortir de situacions compromeses per nosaltres mateixos. No es pot pretendre responsabilitzar de tot als organitzadors en aquest tipus de situacions.
Amb moltes ganes d'afrontar la propera cursa: Le Grand Trail du Canigó.
Le Grand Trail du Canigó amb 63 quilòmetres i + 3.600 metres és la cursa més llarga prevista per aquest 2016.
