Resum any 2012.

A mode de resum del que ha estat aquest any 2012, detallaré una mica les dades acumulades per mesos pel que fa a les pràctiques de Running que hem dut a terme dintre aquest any natural.

Pel que fa als quilòmetres recorreguts han estat en total 3.142 kms., repartits mensualment de la següent forma:

El mes de Febrer va ser el més fluix, doncs vaig parar gairebé 3 setmanes per fer net d'un bon refredat. També a l'Abril vaig passar un altre procés víric, que per sort seria el darrer de l'any. En els mesos on tinc més vacances (Agost i Desembre) es veu un increment de quilòmetres acumulats, així com al Juliol on vam realitzar vàries sortides nocturnes.

El desnivell positiu acumulat corrents al llarg de l'any ha estat de 58.369 metres. I la duració total dels entrenaments de 216h15' .

Pel que fa als premis (ja siguin absoluts, per categoria o simplement per participació) que he pogut recollir enguany, en destaco per sobre dels altres el primer lloc a la Popular de Canyelles (Juliol), el Tercer lloc a la Marató per Collserola (Octubre) i el Memorial Josep Inglada (Primer Atleta Local) de la Mitja Marató Ciutat de Vilanova (Desembre).

Tot i això, tota la resta també m'han fet especial il.lusió i m'han deixat grans records: dues maratons d'asfalt (Barcelona i València), 5è lloc al 10.000 de Pallejà, 4rt lloc a la Mitja de l'Anoia (Igualada), 7è lloc a la Mitja Ciutat de Vilanova i "apte" en la Travessa Matagalls-Montserrat.

Sortida 23 de Desembre de 2012.

Pel dia d'avui estava planificada una tirada llarga amb distància de Marató. Ja fa 8 mesos que en fem una cada mes, ja sigui com a entrenament o per competició, i després d'acabar la Mitja Marató Ciutat de Vilanova, tocava realitzar la del mes de Desembre.

Amb sortida i arribada a Vilanova hem pujat fins a les Tres Partions (punt més alt del circuit) per després arribar al Castell d'Olèrdola. D'allà hem trotat fins a Viladellops i hem recorregut els millors trams de la ruta entre els boscos que ens han portat cap a Mas Mestre, on hem vorejat el Puig del Sumidors, per ja baixar cap a la carretera. Un cop creuada la C-15B a l'alçada del restaurant 'El Carnívor', on no hem esmorzat, hem començat la darrera pujada per darrera del Montgros.
Després de baixar per la tartera hem fet un retomb per Mas Solers per ja tornar cap a Vilanova passant per la Masia Cabanyes i baixant pel camí del Mas de l'Artís fins a la Ronda Ibèrica. 

Han estat 43 quilòmetres en tot just 4 hores amb uns 1.070 metres de desnivell positiu, detallats en aquest enllaç a Endomondo.

Mitja Marató Ciutat de Vilanova (2012).

Ahir vaig participar en la Mitja Marató de casa nostra. Feia molts mesos que esperava aquest dia, doncs l'any passat em va quedar un mal regust, després de sentir una punxada al quilòmetre 7 i haver de parar de córrer quan m'estava trobant bé i anava relativament ben situat.

Tot i despertar-se un dia net i clar amb una temperatura ideal, vam tenir un convidat no gaire estimat pels atletes, com és l'aire. Tot i això no va ser fins que vàrem arribar al passeig que vam notar el Gregal entrant amb força.

De principi vaig sortir amb el grup capdavanter que es va anar desgranant mica en mica, fins quedar completament estirat. Per la meva part, fins al quilòmetre 12 la cosa va rutllar prou bé, però en el darrer gir al passeig, vam enganxar el tram de tornada, la pujada cap a l'Eixample i el carrer Montseny, on el càstig va ser important i el ritme es va ressentir.

El tram amb alts i baixos camí de l'Ibersol no va canviar res i la tornada per l'Avinguda Cubelles va passar volant. Finalment vaig entrar en setena posició amb 1h16'13'', lluny de la marca de Igualada de setmanes abans però amb la gran recompensa d'haver estat el primer atleta local i guanyar per tant el memorial Josep Inglada.

Vaig pujar doncs dos cops al podi per recollir dues copes que em fan molta il.lusió.

Instants abans de la sortida.

Al quilómetre 4,5 ja en solitari fins al final. 

Cada cop més lluny del meu precedent i del meu perseguidor.

Al podi masculí dels 10 primers classificats.

El Botí.

Espero poder tornar a participar l'any vinent.

Resultats definitius de la Marató de València. Imatges.

Han passat uns quants dies i la Marató de València del 18 de novembre ja ha quedat enrera. El proper objectiu serà participar en la Mitja Marató de casa meva, a Vilanova i la Geltrú.

Però abans vull penjar els parcials definitius de València, que en el post del día de la cursa presentaven algun error en el parcial dels 15 kms, que feien que no fossin correctes moltes dades.

Parcials tram a tram. Molt satisfet de la regularitat.

Evolució de les posicions: de menys a més. Ho recomano sempre, ajuda molt mentalment.

També vaig tenir sort de que em fessin forces fotogràfies aquest dia, i aquestes són les més detacades.

Amb el Jesús abans d'entrar als calaixos. Feia un gran matí.

   

Transitant per la ciutat.

  

Darrers metres per la catifa blava.

Es tanca amb aquesta cursa el capítol de maratons d'asfalt per una temporada, doncs no crec que en faci cap durant tot el 2013. Veurem si pel 2014 trobem els incentius suficients per fer-ne una de nova. Qui sap.

De totes formes sempre que en faig una penso que serà la penúltima, doncs encara tinc pendent participar a la Marató de Nova York algun dia. Quan la faci potser podré assegurar ja que serà la darrera.

Sobre la Mitja Marató Ciutat de Vilanova és la primera mitja en la que vaig participar, un 15 de desembre de 2002, amb un discret temps de 1h38'58''. No he faltat mai des de llavors, tret de l'any passat (2011), en que vaig abandonar al quilòmetre 7 per una punxada al bíceps femoral.

Els resultats a Igualada i a València em fan ser optimista i espero tenir cap per treure un bon crono.

Marató de València 2012.

Ahir al matí vam disputar la 32ena edició de la Marató de València amb una gran ambient als carrers i una climatologia acceptable, tot i que amb certa calor en alguns tram puntual del circuit.

L’estada a l’hotel, molt proper a la sortida, va ser molt agradable, doncs s’hi vivia un gran ambient de maratonians el dia abans i també durant l’esmorzar.
Tot i que totes les prediccions apuntaven pluja el dia de la cursa, no només no va ploure sinó que fins i tot va lluir el sol en molts moments del matí.

Tant la fira com el muntatge de la sortida van estar molt ben parits, i només una errada, suposo de cronometratge, a l’inici de la cursa va fer que haguéssim de repetir la sortida quan tots havíem arrencat i la “mascletà” ja havia petat. Però va ser anecdòtic i sis minuts més tard vam sortir definitivament sense patir ja més incidències.

Els primers 10-11 quilòmetres intento anar tranquil, buscant un ritme proper als 4 min/km, i reconec que en aquest tram no vaig gaire còmode. Arribo fins i tot a avorrir-me en aquell moment de la cursa i vull que passi més ràpid.
Creuo el 10.000 segons el previst en 39’30’’ i a partir d’aquí començo a accelerar i a recuperar posicions. 

Accelero massa ràpid i em surt algun km fregant els 3’30’’, però cap al 13-14 m’estabilitzo ja en una velocitat de creuer entre 3’44’’ i 3’49’’ i vaig fent molt còmode.

El pas per la mitja és el punt més calorós de la cursa. Una avinguda sense edificis alts ni gaires arbres. Aconsegueixo passar la mitja marató segons el millor temps que havia previst: 1h22’02’’. Tenen molts bafles muntats en aquella avinguda on sona “Carros de foc” de forma ininterrompuda.

Ara toca la segona part i em proposo ja parcials de control més petits per veure com evoluciono. Cap al km. 26 encara vaig còmode amb aquell ritme. Sempre passant molta gent  i sempre escoltant molts ànims del públic que provo sempre de correspondre aixecant el polze o saludant.

Un dels punts més curiosos del circuit és un llarguíssim túnel de prop d’1 km, potser. Diria que entre el km. 27 i el km. 28. Allà tenen un munt de bafles penjats, una mitja dotzena al llarg del túnel, on sona música canyera a tot drap (de forma continua la mítica "Played a Live") i fa que aquell punt sense públic i fosc sigui un dels més marxosos de la ruta.

Una estona després, ja passada la catifa del km. 30, cap al 31-32 ja veig que aquell ritme que havia portat fins llavors de forma alegre i sense preocupar-me, ja requeria cert esforç per mantenir-lo. S’acaba la bonança: toca “currar”.
Així doncs, màxima concentració i tots els sentits posats en el meu cos i en la cursa per afrontar els darrers 10,195 kms sense distraccions i provar de treure aquest parcial com a màxim en 40 minuts, en el pitjor dels casos. El que està clar és que és més fàcil dir-ho (o pensar-ho) que fer-ho...

Fins al 35 la cosa no va malament i allà em prenc el darrer gel. Però després d’un parell de quilòmetres més a bon ritme ja noto un cansament físic general que esdevé en patiment i un fort desig de que la cursa acabi.
Arriba el quilòmetre 40 molt lentament, massa. Se m’ha fet realment etern el tram del 37 al 40 i agafo aigua per darrer cop. El ritme costa molt d’aguantar i m’ha sortit per primer cop algun parcial ja a 4 ‘pelat’ (min/km). Tot i això encara passo alguns corredors que van encara més lents.

Un cop al km 40 ja es veu de front la “Ciutat de les arts i les ciències” on finalitza la cursa, i tot i saber que cal fer un retomb llarg de 2 kms, noto com m’animo ja una mica. Just abans del 41 veig a la Núria que em crida i això ja em dona les forces justes per arribar al km 41 on s’inicia un breu descens per passar per un final de cursa realment ES-PEC-TA-CU-LAR entre els edificis d’en Calatrava on una gran munió de gent animava de forma ininterrompuda i el soroll tronador del repicar a les tanques et feia volar sobre el pavès. 

Crec que aquell quilòmetre el vaig fer molt ràpid però si hagués durat més, no m’hagués importat gens. Realment un dels millors moments que he viscut en una cursa d’asfalt han estat aquells 3 minuts entre aquella gentada. És difícil d’explicar i pot arribar a sonar místic, però us asseguro que notava l’energia d’aquella gent dins meu i com m’espitjaven quan 10 minuts abans anava molt tocat.

Finalment a l’arribada, molt estètica per cert, aixeco els braços i mica en mica recupero una respiració més pausada. Durant un bon massatge intento recordar la cursa i els moments més destacats. Han estat uns 32 darrers quilòmetres molt intensos fregant un ritme mig de 3’50’’ el km  i tinc ganes de saber els parcials per veure com he estat de regular.
I finalment els resultats són aquests:

Els parcial i enmarcats en vermell dades incorrectes del km.15 a corretgir.

La primera Mitja Marató amb un temps real de 1h22'02'' (a 3’53’’ el km) ha estat netament superada pel segon parcial, on ha sortit un temps de 1h21'01'' (a 3’50’’ el km).
Resulta que de les 50 Mitges Maratons que he completat en asfalt fins ara, només 2 marques superen aquest segon parcial de Marató.

Temps real final i, gairebé definitiu per mi, en el capítol de Marató d'asfalt de 2h:43'03''.

Sentimens dels dies abans d'una cursa.

Aquesta setmana els dies transcorren molt lentament, tot el contrari que habitualment, que se t’escapen entre els dits sense ni veure’ls.
La sensació s’accentua a mesura que passen les hores i és com una barreja de desesperació i ansietat.
Llegeixes els entrenaments que fan dia a dia els companys i notes una escalfor per dintre que proves de sufocar, però et va consumint a foc lent.No costa dormir, però quan vas al llit notes que el dia no ha estat complert del tot.

Tancat a una gàbia, com una presa que no pot sortir, donant voltes i més voltes.

És la pega que té participar en una cursa on vols provar de tocar el límit. Has de fer bondat. Has de descansar per que quan arribi el dia i la hora, tot estigui en ordre i no hi hagi fatiga acumulada.
Però... és que costa un ou. No ens enganyem.
A hores d’ara ja estem enllestint el Divendres. Demà cap a València i Diumenge a les 9h sembla que s’obrirà la gàbia.

Però espereu que no s’acaba aquí. El més bo és que has de sortir ‘tranquil’ de bon principi. No t’ho perdis.
Et passes tota la setmana amb una dieta súper-estricta, i et diuen que diumenge a les 9h podràs atipar-te fins rebentar. Però, alerta, has de començar a endrapar poquet a poquet, per que del contrari et podria fer mal.
Sembla lògic, d’altra banda, oi? Però no deixa de ser un pèl retorçat.

Aquesta és una de les parts que no m’agrada de fer curses, però forma part del joc.
Treball psicològic en estat pur.

Recull de petits consells.

Fa ja bastants mesos vaig dedicar una sèrie d'entrades a recollir petits consells que havia anat donant a companys atletes de diferents nivells que em preguntaven sobre la seva preparació.

Sempre és bó fer memòria i ara en faig un recull. Aquests consells es troben classificats en 3 entrades diferents i són aquests:

 - Atletes novells. Com comencem?

 - Debut en curses atlètiques.

 - Vull fer una Marató.

Salut i potes.

4 de Novembre: Mitja Marató de l'Anoia.

20 mesos havien passat des del darrer cop que vaig completar una mitja marató per asfalt. Va ser a Cambrils el 27 de Febrer del 2011. Recordo que vaig córrer un xic engripat i que la setmana següent vaig gaudir de la Marató de Barcelona amb uns companys.

Després de Cambrils un cop més havia tornat a provar de fer els 21.097 metres. Com no, a Vilanova al Desembre del mateix any, però una estrabada al km. 7, fruit de l'excessiu quilometratge els dies anteriors, va fer que hagués d'abandonar en una cursa per primera vegada.

Entre aquell dia de febrer de 2011 a Cambrils i avui, moltes coses han canviat. Com vaig escriure ja fa mesos (aquí), a partir d'un petit grup d'entrenament molt sólid, seriòs i compacte, vaig poder canviar la forma de veure aquest esport. L'asfalt va anar perdent protagonisme en els entrenaments i també en les poques curses en les que he participat.

La muntanya, els desnivells, les pistes, els corriols, els boscos, les tarteres... em van robar el cor mica en mica. I on abans vèia patiment i manca de sentit per no poder portar ritmes constants (regulars), vaig començar a sentir passió, llibertat i sensacions que em fan sentir, simplement, viu. Molt viu.

De totes formes, a vegades queden comptes pendents. Sempre, des de la modèstia ha de quedar clar, vols acabar de recollir bons resultats per la posteritat. Les marques allà queden i, després de molts entrenaments per la muntanya, jo sabia que les meves eren fàcilment millorables a poc que m'hi posés.

Al Juliol vaig rebaixar la marca del 10.000 a Pallejà en una cursa on vaig poder acabar 5è. I en pocs dies participaré a la Marató de València per provar de millorar la marca en aquesta distància que tinc des de Saragossa 2010.

L'atac en ferm a la marca de mitja marató estava previst per Vilanova. Però se'm va presentar aquesta mitja a Igualada, que la coneixia bastant bé (abans es feia a l'Abril) i volia provar el material que portaré a València així com acabar de definir el ritme i objectius per la Marató.

Així doncs, després d'un bon escalfament (pel que estem acostumats) i de comprovar de que ens mullariem amb tota seguretat, he sortit fort, tant com les cames m'ho han permés, per aprofitar els primers 10 kms. de terreny favorable.

Tram incial de la cursa, on plovia abundantment

 i es travessa Igualada per la Rambla Nova.

El primer 10.000 crec que els he passat en 35' i escaig, però aquí veníen 4 kms. divertits on la carretera picava amunt i mantenir el ritme ha resultat dificultós.

Tot i això ja anava 4rt quan els atletes del 10.000 han entrat a l'estadi per acabar la cursa. El 3er el tenia uns 70-80 segons per davant i els 2 primers 'volaven' cap a una victòria incontestable. En arribar a Jorba (kms 15-16), on es fa mitja volta, ja he pogut veure les diferències exactes entre el corredor de davant i el meu inmediat perseguidor i he vist que res no canviaria, si no hi havia ensurts.

Cronómetre oficial de 1h15'48'', millorant la marca anterior en 5 minuts i 7 segons. En aquest enllaç a Endomondo els parcials de la cursa.

"The seed is strong": Foto a l'entrega de premis amb el meu nen gran.

Sortida 28 d'Octubre de 2012.

La sortida d'avui pel Parc del Garraf ha estat més ràpida de les que veniem fent darrerament, amb pujades suaus però sostingudes, de cara a la participació en la Marató de València.

Tot i el canvi d'hora, hem sortit amb negra nit i el cel estelat que ens regalava el Parc ha fet que per un segons apagués el frontal i contemplés no sense estupor la magestuositat d'astres que teniem sobre els caps.

Ja passat el Palau Novella i en plena pista de camí a Begues la claror del nou dia anunciava un cel ben net. Les muntanyes reflexaven els primers raigs de sol i podiem apagar ja els frontals després de més d'una hora de camí.

Retomb fins al peu de la Morella per enfilar de nou cap al Palau Novella per un fons empedrat i molt ràpid. A partir d'aquí de nou 3-4 quilòmetres d'ascens per acabar amb terreny favorable els 35,7 kms en poc més de 2h50'.

En aquest enllaç a Endomondo el detall de la ruta i els parcials.

Sortida 21 d'Octubre de 2012.

Després de les darreres setmanes amb els entrenaments condicionats per les participacions a la Matagalls-Montserrat i a la Marató de Collserola, aquesta setmana es presentava ideal per acumular força volum de cara al següent objectiu: la Marató de València.

La temperatura ens ha respectat tots els dies, però cap a final de setmana ha aparegut la pluja i ha fet que la sortida d'avui hagi estat de les que perduren en la memòria.

Pluja, forta, pluja fina, camins inundats, fang, tolls, herba xopa, rieres plenes... Una ruta pel parc del Foix sentint la muntanya en el seu esplendor.

En aquest enllaç a Endomondo la ruta al detall, que ha sortit d'una mica més de 34 kms en 2h53'.

Retalls de premsa: Marató de Collserola.

Després d'aconseguir pujar al podi a la Marató de Collserola 2012, vaig comprovar al Diari de Vilanova que compartia notícia amb, molt possiblement, el corredor de muntanya de més nivell a Vilanova des de fa força anys. I es que ell també va fer podi a l'UT Guara de Somontano.

Marató de Collserola 2012.

Avui tocava participar en la Marató de Collserola per segon any consecutiu. Amb l'esperança de que es mantingués el mateix circuit i, aprofitant l'experiència de l'edició anterior, volia provar de millorar el cronòmetre i la classificació (enllaç a la crònica 2011).

El primer contratemps em va venir donat pel GPS que no trobava els satèl·lits. Ja em va passar l'any anterior, i això fa que en els 2 primer quilòmetres estigui més pendent del rellotge que de la cursa, em despisto en el corriol de pujada i perdo algunes posicions, però no m'amoïno perquè tot just han estat pocs segons.

Un cop dalt i recuperat de la breu pujada inicial vaig a un ritme més ràpid en tot el tram de baixada i m'avancen menys competidors que l'any passat. D'aquesta forma al final de la primera pujada, sobre els quilòmetres 14 o 15, passo un noi i ja em situo probablement entre els 10 primers.

La baixada següent d'uns 3 quilòmetres l'aprofito per controlar una mica més i menjar. Ja em funciona el GPS i puc saber la velocitat. En la segona pujada, enxampo 2 corredors més només començar-la. Un cop dalt em diuen al control que tinc el següent a uns 4 minuts. Crec que vaig vuité però no estic segur.

En la baixada que segueix per un corriol fantàstic puc passar dos més que baixen junts amb problemes físics. Els dono ànims i baixo gaudint moltíssim d'aquell tram. Portem 22-23 quilòmetres i em sento molt fresc. Hauria d'anar sisé i, si segueixo així, tard o d'hora hauria de trobar-me algún competidor.

Arribo a la tercera pujada que és un triple dent de serra i després de la primera part cometo un greu error i perdo el camí. Corro per una pista ample i no trobo cap senyal durant força metres. Després d'una bona estona veig en una bifurcació que no hi ha cap senyal i ja confirmo les meves sospites. Baixo com un esperitat i m'avisen uns nois que anaven en MTB que el camí era més baix. Corro tant com puc i començo a passar corredors que ja havia deixat enrere abans i em pregunten que m’ha passat. Em maldic per la greu distracció, doncs no estava pas mal assenyalat i se m'ha anat la pinça en aquell punt per distreure'm.

Pujo els dos dents de serra següents a bloc, les cames es queixen per primer cop, però vaig molt encès. Finalment arribo al control del quilòmetre 30, on deixo enrere al 5è o 6è home avançat d’ençà que he rectificat. Em marquen i veig que estic en sisena posició de nou. Tot just començar la baixada, em surten 4 corredors d'un corriol incorrecte com a braus. S'havien equivocat també, però ells amb motiu, doncs certament no estava ben indicat allà. M'enganxo amb ells i no tinc clar si són tots els que tenia davant. Segons els meus comptes en falta 1.

Un d'ells, que semblava força jove, es posa al capdavant i tira amb molta força a la baixada. Jo em situo segon i no li perdo comba. Noto molt a prop que en ve un més al darrera. Em permeto treure una barreta i me l’empasso com puc. Ben segur em farà servei al darrer terç de cursa.

Baixem 2-3 quilòmetres a tomba oberta pel camí. Les cames van bé de moment, però notant ja el desgast. Quan acabi aquesta baixada, només quedarà la darrera pujada. Llarga, constant i, a aquestes alçades de cursa, ben dura.

Hem quedat només 3 en el grup, i ni rastre dels altres. Els companys em confirmen que davant hi ha un altre corredor i que ells realment no han perdut gaire temps quan s'han equivocat de ruta. Per tant, entre nosaltres 3 ens jugarem les dues places del podi que resten.

Només començar la pujada, sobre els quilòmetres 33-34, marco un ritme exigent per veure com van. El més jove fluixeja ja molt al principi a la primera rampa i en molt poc tram li obro un bon forat. L'altre m'aguanta el ritme però manté una distancia prudencial que molt mica en mica es va obrint.

La pujada varia en el seu desnivell però és constant i serpenteja ben amunt entre la vegetació del Parc. Passen els minuts lentament, fa xafogor, però l’aire es net. Vaig molt suat i comprovo a les corbes que vaig obrint forat amb la tranquil·litat que si no puc defensar el segon lloc, tinc el podi quasi a tocar. Estic pujant molt més ràpid que l'any passat, no em cal el GPS per saber-ho. Però entre que he arrencat el dispositiu molts quilòmetres després de la sortida i que m'he perdut durant un bon tram, no sé quants quilòmetres porto de ruta, ni evidentment quants me’n falten.

Reconec que m'he tornat molt dependent del GPS en termes de distància, velocitat i desnivell. M’ajuda molt a dosificar i a planificar el ritme en cada moment.

Passem el darrer control de la prova i fem les darreres rampes. Com suposava, tan aviat la pista comença a baixar i planejar, tot i portar un ritme molt animat, el meu perseguidor comença a escurçar progressivament la distancia. Aquell tram de 3-4 quilòmetres fins a la tartera final de baixada se'm fa molt llarg, malgrat les excel·lents panoràmiques que hi ha.

Així doncs, és arribar a la tartera i abans de començar deixo passar al meu perseguidor que va netament més fort que jo. A la baixada el segueixo per 1 quilòmetre, però ni em plantejo lluitar pel segon lloc. L'esforç que he fet per recuperar el temps perdut als quilòmetres 27-28 comença ja a passar factura. Les cames es queixen quan provo d’allargar la passa per baixar més ràpid i els hi dono una treva. S’ho han ben merescut. Estic tant content d'anar tercer que m’és ben igual la resta.

Arribo a l'asfalt i celebro en la intimitat el meu particular triomf contra mi mateix. Ha estat una victòria incontestable. He baixat 21 minuts el temps de l'any passat, i a més corrent 7 minuts addicionals.

Un cop creuat l’arc i rebent els aplaudiments del públic, li comento al company que si no s'hagués perdut segurament hagués guanyat ell. Jo també penso que si no m'hagués perdut jo, també hagués tingut opcions de victòria, perquè el primer ens ha tret menys de 5 minuts al final. Però clar, tampoc sabem si s’ha permès la llicència de regular els darrers quilòmetres sabent que no tenia cap perseguidor a prop.

Evidentment, tot això són suposicions i les coses han acabat com han acabat i no toca donar-li cap més volta.

Jo he quedat molt satisfet de com he competit i he gaudit molt de la lluita pels llocs d'honor, al igual que va passar a la Popular de Canyelles. Són situacions que no es donen sovint en corredors del nostre nivell i per tant són un al·licient més quan t'ho trobes, doncs entren moltes més variables en joc de les que tens quan corres contra el cronòmetre.

Lliurament de premis. Podi absolut de la Marató de Collserola 2012.

Obsequi al 3er classificat masculí.

Ultra-Trail Cavalls del Vent 2012.

S'ha escrit moltíssim sobre aquest Ultra-Trail que es va córrer el cap de setmana del 29-30 de Setembre. Sota el meu punt de vista, el que va esdevenir al Parc Cadí-Moixeró es pot diferenciar en dues parts ben clares:

Una primera part dedicada a l'èlit, als millors corredors del món que es van donar cità allà de la mà de Salomon. La batalla va ser memorable i vaig tenir la sort de poder-la seguir per les xarxes socials, donat que va ploure tot el dia i vam sortir més aviat poc.

La victoria final de Jornet per davant d'un inmens Kupricka i del jove Dakota Jones, va oferir-nos un podi de luxe. També la catalana Núria Picas va creuar la meta en primera posició amb la estelada entre les mans i per davant d'Anna Frost en categoria femenina.

La segona part és la dedicada als ultrarunners amateurs. A molts amics meus que van anar als Cavalls del Vent amb molta il.lusió i que van patir el pitjor dia de fred, pluja i neu en mesos. Amb tots els que he parlat m'han transmés fidelment la duresa del tram que van recórrer i les males condicions que van patir. A cap el vaig sentir criticar l'organització.

Però la mort de Teresa Farriol va ser un cop molt dur que mai t'esperes i que la inmensa majoria ja vam saber a l'endemà en aixecar-nos i anar a mirar les classificacions. Una persona molt preparada, intel.ligent i responsable ens va deixar fent el que més li agradava. Potser alguns diran que ha mort molt jove, però estic convençut que ella haurà viscut molt més en els seus 48 anys de vida que molta gent en bastants més anys. Descansi en pau.

També he llegit diversos blogs de corredors que hi van pujar i van abandonar. M'han agradat sobre tot aquest, doncs expressa perfectament el que pensem molts corredors populars: "Cavalls del Vent 2012: saber dejarlo".

Per acabar amb el tema Cavalls del Vent 2012, us enganxo una entrevista (en castellà) feta a en Tòfol Castanyer per EL PERIODICO, qui també va haver d'abandonar per hipotèrmia. 
Corredors com aquest són un exemple pels que tenim una vida com la seva (fills, feina, responsilitats diàries) i que no sense esforç integrem els entrenaments i les curses dintre el nostre dia a dia.

ENTREVISTA A TÒFOL CASTANYER:

Padre de un niño y una niña de 2 y 5 años, y trabajador de ocho horas diarias en una empresa familiar en Sóller (Mallorca). Tòfol Castanyer, a sus 40 años y con una vida corriente, es uno de los mejores corredores de trail gracias a una gran disciplina de entreno. Fue campeón del mundo de carreras de montaña en el 2010 y hace un mes ganó la CCC, la mitad de la vuelta al Mont-Blanc. En la Cavalls del Vent, sin embargo, la montaña le dio un buen revolcón cuando iba líder. 

—Tuvo que dejarlo, ¿qué pasó? —En el kilómetro 27 pedí unos guantes. Casi no podía mover las manos y estaba helado. A partir de ahí, la sensación de frío no hizo más que aumentar. Le dije a Kilian que tirara, que yo no podía seguirle. Empecé a correr de manera extraña, sin técnica alguna. Sabía que en Prat d’Aguiló tenía camiseta y pantalones secos y solo pensaba en cambiarme y tirar. La verdad es que tengo ciertas lagunas de mi llegada al refugio. Me tomaron la temperatura y estaba a 33,4 grados. Me taparon con mantas pero seguía bajando. Llegué a 32º y me pusieron suero. Ahí se acabó la Cavalls del Vent para mí. 

—Un susto de esta magnitud no debió de dejarle indiferente... —No. Llegué en condiciones muy delicadas al refugio. Cometí dos errores que no se volverán a repetir. Por un lado, en algún control no comí ni bebí lo suficiente. Quizá pensé que al ir mojado podía hidratarme menos. De hecho, sucedió lo contrario. Empecé a quemar reservas de mi cuerpo para mantener la temperatura y me vacié. Me ha hecho pensar en el límite, creo que lo tuve muy cerca. 

—¿Ha aprendido alguna lección? 
—A veces no damos la suficiente importancia al medio en el que corremos. La montaña no es matemática, quizá olvidé que es imprevisible. Y a veces llevamos demasiado al extremo lo de correr con el mínimo peso posible. 
—En el motociclismo suele decirse que el corredor con hijos pierde unas décimas por vuelta. ¿Pasa lo mismo con el ultrafondo? —No lo había pensado, pero sí es verdad que tienes un plus de responsabilidad. Cuando te pasa esto lo primero en lo que piensas es en tu mujer y tus hijos. En las redes sociales ya se hablaba de mi abandono a la una del mediodía, pero hasta las cinco de la tarde no pude hablar con ellos. 

—¿Qué le dijeron? —Recuerdo bien la conversación con Toni, mi hijo de 5 años. Me preguntó si me había caído corriendo. Le dije que no, que había abandonado por el frío. ‘Hombre, papá, ¿por el frío dejas la carrera?’. Me puse a reír cuando todavía llevaba la vía de suero puesta en la mano izquierda. 
—¿Ha sido su reto más exigente? —Ha sido sin duda la carrera más dura de mi carrera deportiva. Y no solo eso: marca un antes y un después. Me hará pensar mucho cara a futuras competiciones. Si hay la mínima opción de tormenta, la montaña no me volverá a coger sin la ropa y la alimentación necesarias. Las condiciones fueron inesperadas, pero eso no debe ser excusa para todos los que, como yo, tuvieron que retirarse con síntomas de hipotermia. 

—¿Le quedan ganas de volver? —Sin duda, seguro que volveré. El ambientillo de la plaza de Bagà antes de salir, la meta con gente recibiendo a familiares y amigos hasta la madrugada..., esto es increíble. 

—¿Por qué enganchan tanto las pruebas de ultrafondo? —Te das cuenta de que tu cuerpo tiene una resistencia brutal. Eso te hace sentir libre. Te hace sentir vivo. 

Retalls de premsa: Matagalls-Montserrat.

Una de les més grates sorpreses en acabar la participació en la Matagalls-Montserrat me la va donar el meu company durant en aquesta travessa, que també és el Cap de la Secció d'Esports del Diari de la nostra ciutat.

No només vam sortir a la capçalera de l'article a la secció de Trail, sinó que a la contra del diari, vaig sortir com a ciutadà destacat pel resultat obtingut. Dubto que pugui obtenir un reconeixement més destacat i sento un gran orgull de que algun dia els meus fills llegeixin aquesta edició del diari que guardaré íntegra.

Notícia a la secció de Trail.

Contra del Diari de Vilanova del 21 de Setembre.

15 de Setembre: Travessa Matagalls/Montserrat.

El 15 de Setembre de 2012 a les 16h teníem programada la nostra sortida per la mítica Travessa Matagalls-Montserrat. Tot i sentir la gent parlar-ne, és quan t’hi fiques dintre que veus la grandesa del muntatge. No em va decebre en cap capítol l’experiència viscuda i intentaré deixar 4 línies escrites per recordar-ho amb el pas del temps.

Ja a l’autocar l’ambient és molt peculiar. És un ambient de travessa, de muntanya, de germanor i diferent de les curses atlètiques que transiten per asfalt. No vas a competir, ni a rebentar el crono, ni a res semblant. Per això, tot i els evidents nervis pel gran esforç que s’haurà de realitzar en breu, hi ha molta cordialitat i ganes de comentar les perspectives, les sensacions, així com les experiències anteriors o els canvis de recorregut.

Al punt de sortida, en ple Parc del Montseny, fem les fotografies prèvies amb companys de Vilanova i aprofito un moment per regalar la meva samarreta (que m’havien entregat allà i no pensava portar a sobre) a un senyor que feia fotos, al que li va fer una il.lusió enorme. M’ho va agrair efusivament i em va dir que feia molts anys l’havia feta i que li feia una il.lusió molt gran tenir aquesta samarreta. Una estona després em va venir a buscar de nou a prop de la sortida per tornar a agrair-me el present que l’havia fet.

Foto prèvia a la sortida amb companys Vilanovins.

La sortida i els primers quilòmetres són molt suaus fins que s’enfila la primera baixada fins Aiguafreda. Allà breu avituallament sobre el km. 17 i tot seguit forta pujada per pista per tornar a planejar i transitar els primers corriols.

Foto als primers metres de travessa.

La baixada fins a Sant Llorenç Savall amb plena posta de sol, és molt bonica, tot i que perdre aquella valuosa llum significa reduir molt el ritme a partir d’allà. Estem ben bé a mitja cursa en l’avituallament de Sant Llorenç (45 kms.) i ara comença la part més tècnica del recorregut: foscor i molts corriols.

Activem els frontals i incrementem la concentració en el seguiment de senyals. Tot i així, després passar dues masies sobre el km. 51 patim el que seria el punt més conflictiu al no trobar un desviament al recorregut que quedava un xic amagat.

Després d’aquest ensurt on perdem prop de 8 minuts i recorrem ben bé 1 quilòmetre de més anant endavant i endarrera, vam extremar encara més les precaucions.

En aquell tram de cursa fem la pujada a la Mola i passem un parell de controls on ens recorden el gran avantatge que ens porta el primer classificat, que va sortir amb nosaltres de Puigformic, però que va imprimir un ritme vertiginós que feia que a cada control incrementés de forma lineal el seu marge en 20’.

La nit avança però per sort no feia ni fred, ni calor, ni xafogor. Un dia ideal climatològicament. El para-vent va quedar penjat del cinturó tota la travessa.

En aquesta zona ens avança un company que anava molt fort, tot i que li va costar despenjar-nos per que perdia el camí amb certa facilitat i havia de tornar enrera.

En el quart final de travessa, llarga baixada a Vacarisses per corriols i pistes, per enganxar un llarg tram final asfaltat entre urbanitzacions que ens portaria directes a Monistrol.

El fet de no trobar el camí de pujada cap a Montserrat fàcilment, ens va deixar recuperar una mica. Allà perdem 4 o 5 minuts preguntant a veïns i policia per finalment enfilar cap a Montserrat i fer caminant a bon ritme els darrers 4 quilòmetres.

A l’arribada a Montserrat ens espera puntual el meu germà, a qui mantenia informat mitjançant sms i trucades del nostre progrés en cursa. Arribem ben tocats de cames però molt sencers de cardio, doncs els darrer tram caminant, tot i picar amunt, ens ha permès recuperar molt.

Fem unes fotos i ens pengen de seguida a Facebook com a tercers arribats a Montserrat. Amb les bosses que portava el meu germà ens canviem i ens hidratem, en tant que veiem com mica en mica van arribant participants.

Foto que ens fan a l'arribada.

La travessa segons el GPS van ser un total de 86,7 quilòmetres amb 2.709 metres de desnivell (+) en 10h17’.

En aquest enllaç aEndomondo el detall de la Travessa i els parcials.

Sortida 2 de Setembre de 2012: Afinant per la Matagalls-Montserrat.

Darrera sortida amb desnivells destacats abans d’afrontar la Matagalls-Montserrat del proper 15-16 de Setembre. Vam sortir amb negra nit però per trams amb terra ferma en principi. Tot i això, va haver-hi parell de caigudes (una meva, ho reconec) sense cap importància en el tram més pedregós proper a l'autopista C-32.

La pujada a Llacunalba era l’aperitiu per portar-nos a Les Palmeres on ja enganxariem el tram de corriol fins el Puig de l’Àliga. D’aquí llarga baixada fins a Torrelletes aproximant-nos per la ruta dels castells. Un cop carregada l’aigua a la font del poble, tornada cap a Casa Alta pujant cap a Cal Balaguer. Finalment vam repasar la trialera propera a la pujada als Tres Partions i vam baixar pel GR92 per ja fer el darrer tram pel Cami del mas Roig fins a casa.

Un total de 34kms amb 870 metres de desnivell en 3h15’ a un ritme molt tranquil.

En aquest enllaç a Endomondo el detall del circuit i els parcials de la pràctica.

Sortida 18 d'Agost de 2012: Rodejant el Montgros.

Sortida al ben mig d’agost en un dia molt calorós, per acumular desnivell centrada en el Puig del Montgros de Sant Pere de Ribes. Es tractava de fer 3 pujades, essent la primera i la tercera per la tartera fins dalt el puig i la segona pel camí de la part del darrera sense acabar d’arribar dalt del tot.

Després de la tercera pujada, baixada a Canyelles per Vora-Sitges, i pujada a Les Palmeres on va ser necessari avituallar, al no sortir aigua de la font de Canyelles.

Des de Les Palmeres baixada al fons de les Oliveres per pujar a la barraca d’en Bruno i tornada en terreny ja favorable a bon ritme per completar els 36 kms amb 980 metres positius en 3h08’.

Possiblement, donada la calor i el circuit, aquest ha estat un dels entrenaments de trailrunning més complerts que he fet en solitari.

El més emotiu del dia va ser veure sortir el sol per darrera el Massis del Garraf tot pujant la tartera del Montgros. La tènue llum de l’astre en aquell moment permetia mirar-lo fixament i contemplar l’escena tot fent, no sense esforç, els darrers 300 metres de pujada.

En aquest enllaç a Endomondo el detall del circuit i els parcials de la pràctica.

Sortida 3 d'Agost de 2012: Tirada llarga per asfalt.

Tirada llarga sense gaire desnivell fins el tram final, per tal d’agafar rodatge i en pla després de molts quilòmetres per muntanya.

La sortida a les 5:15 del matí amb frontal per passar la foscor del curt tram del camí vell de Cubelles. Seguidament ja per segona línia de mar fins a Sant Salvador amb ritme creixent després d’uns primers 10 kms més lents.

Un cop al final del passeig transitable de Comarruga, pas per sota via i tomb per la zona residencial que voreja la N-340 per girar cua i fer el passeig de tornada veient la sortida del sol i veient els més matiners sortir a caminar, passejar en bici o córrer.

En Segur de Calafell aprofito per carregar aigua en una de les moles fonts que es troben al passeig. Arribat a Cubelles pujo pel carrer paral.lel a la riera del Foix i enfilo cap a Mas Trader i la carretera de l’Arboç, fent la pujada del ‘xatarrero’ fins el Vilanova Parc.

Breu entrada a la Collada per baixar fins el camí de la Figuera, la fàbrica Mahle i tornada per la MG per completar els 51 kms en 3h51’. El parcial de Marató el vaig fer en 3h10'50".

Malauradament vaig perdre la samarreta que em vaig posar al cinturó i em va caure en algun tram dels 10 darrers quilòmetres. Tot i tornar després a buscar-la en cotxe no la vaig trobar pas.

En aquest enllaç a Endomondo el detall del circuit i els parcials de la pràctica.

14 de Juliol de 2012: Cursa Popular de Canyelles.

Aprofitant la punta de velocitat que em va donar la breu preparació pel 10.000 de Pallejà, vèia amb bons ulls acostar-me a la vila veïna de Canyelles per participar en la Cursa Popular, que s'engloba dintre dels actes de la seva Festa Major d'estiu.
Sabia que el perfil de la prova m'era favorable, doncs per l'interior de la vila abunden els carrers amb desnivells curts però importants, pel que tenia esperances de quedar als llocs capdavanters.
Però només arribar-hi vam comprovar que el circuit havia variat completament respecte les edicions anteriors i que transcurria en bona part per fora del poble, barrejant pista i camí encimentat. 
Vam reconèixer el terreny i l'altimetria del circuit molt per sobre mentres escalfavem pel bosc entre Canyelles i Les Palmeres.

Circuit de la prova.

Finalment la cursa va anar millor del que em pensava i vaig poder alçar-me amb la primera posició general que, donada la meva edat, em va causar una gran satisfacció.

Potser per darrer cop vaig tenir el privilegi de pujar al més alt d'un podi, encara que aquest fos fet de bales de palla i en una cursa modesta. Són d'aquelles coses que es recorden per sempre i que ben segur aprofitaré per explicar-ho tants cops com em sorgeixi la més mínima oportunitat.

Al podi amb la nostra petita i la Copa de 1er classificat.

Retall de la publicació al "Diari de Vilanova" del 20 de Juliol de 2012. 

Sortida 8 de Juliol de 2012: Montmell-Marmellar.

En el dia d'avui voliem visitar la zona muntanyosa denominada el Montmell-Marmellar, arran d'una excursió per aquell paratge que van fer uns companys de feina fa pocs dies. Tot veient la ruta que van fer, vaig veure que aquelles muntanyes també amagaven boniques pistes entre els seus boscos, que em venien molt de gust visitar.
Les coses quan costen una mica les valores més i per això el repte era arribar fins allà i endinsar-s'hi, però sortint de Vilanova. Com que tornar ja hagués estat inviable, vam deixar el cotxe el dia abans a Llorenç del Penedès. Hem fet una ruta molt exigent, tant a nivell de desnivells com en els canvis del terreny, transitant per pista, corriol, asfalt i pedra.

Després de sortir del Parc del Foix hem arribat a La Ràpita, per agafar de nou un tram del GR-92 que transita entre vinyes i que ens ha portat fins a La Múnia, on hem pogut recarregar les ampolles d'aigua a una font. Des de La Múnia, de nou camins asfaltats o de terra entre vinyes fins a Castellví de la Marca. I poc després hem entrat per fi al Parc per gaudir les seves pistes. 
Hem passat per una zona denominada les "Roques Miloqueres" on els desnivells ja eren importants. També portaven prop de 28 kms en aquella zona i això sempre penalitza. Després hem passat a prop de la Torre de Cal Pascol, a la que hem fet una foto quan encara erem a Castellví. Ja ens temien que acabariem pujant gairebé fins allà.

Torre de Cal Pascol vista des de baix. 

Després hem arribat a una zona urbanitzada que li diuen la Talaia (no confondre amb el Puig de la Talaia de 861 metres que es troba no gaire lluny) i ja hem baixat a la carretera de Les Ventoses, farcida de ciclistes. Des d'aquí hem agafat un fons preciòs que es recargolava entre les muntanyes que l'envoltaven i ens ha protegit del sol, doncs era molt espés. Aquest fons, de més de 8 kms, ens ha dut directes a l'Hostal (Sant Jaume dels Domenys), on ens hem refrescat en una font quan ja no ens quedava aigua. De l'Hostal fins Llorenç ja ha estat bufar i fer ampolles.

La zona explorada del Parc Montmell-Marmella (font http://www.icc.cat/) 

En aquest enllaç la ruta al detall a l'Endomondo, de 44,4 kms. Estem desitjant poder tornar a la zona a descobrir nous paratges.

1 de Juliol de 2012: Cursa de Pallejà (10K).

Després de molts mesos sense ni tans sols plantejar-nos participar en una cursa d'asfalt, calia aprofitar la segona part de l'any per tal d'establir registres que potser més endavant costaran molt d'assolir si ens impliquem a fons en les curses d'ultra-resistència.

El primer d'ells era la marca en 10.000. Vam escollir participar a Pallejà perquè és una cursa que, tot i no ser molt plana, la coneixem i ens cau relativament a prop. A més, també té el tret de sortida a una hora raonable per les dates en que està ubicada.

Durant els darrers dies el dubte no radicava en la capacitat cardiovascular ni en la resistència a l'esforç, sinó en si muscularment les cames podrien sostenir l'impacte a alta freqüència contra el paviment.

Arran del darrer abandonament a la Mitja de Vilanova (Desembre 2011) per una sobrecàrrega, quan rodava a un ritme similar al que necessitaria en la cursa d'avui, els dubtes prenien més pes i durant tota la setmana el descans i la prudència han estat presents.

He arribat a la cursa una mica encès, cosa molt positiva, i fruit d'això he fet un dels escalfaments més complerts que recordo. Un cop a la sortida he buscat un bon lloc i de seguida m'he situat entre els 10-12 primers de forma còmoda.

Els atletes que corrien el 5.000 anaven forts de començament però abans del km. 2 els he pogut passar a tots i m'he situat el 7è. Rodava a un bon ritme i m'he fixat que tenia dos atletes no gaire lluny que en els trams de lleugera pujada afluixaven un pel. Sobre els km. 3,5 on donaven aigua i no he pogut agafar-ne, els he atrapat i en un nou tram de pujada els he passat.

Passant pel km. 5 en tot just 17'00 sento al guanyador del 5.000 que arriba per darrera esperitat. Hem creuat junts la safata del xip, però a mi m'ha tocat seguir una volta més. Tot seguit torno a perdre l'oportunitat d'agafar aigua, perquè ningú en repartia i aquest cop m'emprenyo una mica.

He pogut seguir a bon ritme però veia al 4rt classificat molt lluny i no sabia ben bé on estaven els meus perseguidors. M'he proposat seguir tan ràpid com pogués a les pujades i mantenir el ritme a les baixades sense cremar les naus fins als darrers 2 kms.

Finalment no ha sortit gens malament i tot i enganxar a alguns doblats en el darrer km que ocupaven tota la traçada bona de la corba, he pogut rebaixar la marca que tenia des del 2.005 en 2'43", que no és poc.

El temps de 34'21" d'avui és un repte interessant pels meus descendents si algun dia es proposen fer curses i volen superar les marques del seu pare (o avi).

Classificació final. 

Un cop creuada la meta s'oblida el patiment i gaudeixes l'ambient.