Les curses del 2013.

Temps de fer un breu balanç de les competicions fetes al 2013: aquells events en que ens possem un pitrall, cal seguir un reglament, disposem d'un traçat marcat i també ens podem aprofitar, si volem, d'una sèrie d'avituallaments.

A aquest tipus de cites, cadascú li ha de donar la rellevància que cregui. Per alguns les curses són reptes, un objectiu molt clau en la seva preparació, el motor que mou els engranatges. Per d'altres, el fet de participar en curses són petits parèntesi, com si de treure el cap per la finestra en un dia de mercat es tractés, per després tornar de seguida al silenci i tranquilitat dels entrenaments després d'un breu bullici...

Sigui com sigui, competir ajuda a millorar i a coneixe's millor. Entenent competir en el sentit més ampli de la paraula i essent el seu significat a nivell popular com la gestió més eficient possible de les nostres capacitats físiques i tècniques i la correcta presa de decissions, adaptació al medi i les seves condicions al llarg d'una prova esportiva anomenada competició.

Cal fixar-se que en aquesta definició no apareixen referències a altres participants ni tampoc a cronòmetres, elements que erròniament es poden incloure quan es pretén competir en una cursa.

I per fer això no cal arribar als límits d'un mateix, ni transitar extenuat o fins i tot lesionat vers la meta amb l'obligatorietat auto-imposada d'erigir-se com a 'finisher', mot que detesto i filosofia que no comparteixo, doncs va precissament en contra del que signifiquen per mi les curses, és a dir, competir.

 

Les curses en les que he participat en 2013 es poden agrupar en quatre grans grups que són els següents:

2 UltraTrail:
El primer d'ells al'Abril, l'UT Muntanyes Costa Daurada, en el que vaig abandonar ja ben passat el seu equador per problemes físics.
Mesos més tard, al Setembre, vaig poder acabar el que seria la prova principal d'aquest 2013, l'Ultra Cavalls del Vent (100 km., 120è en 16h21m).

Amb l'Albert a la meta de Bagà.

4 Trails/Maratons de muntanya:
Començant al Març amb la Marxa dels Castells de la Segarra (54 km. 1er).
A l'Abril la Marathon Trail de l'UTBCN (42 km., 2on).
A l'Octubre el Half Trail Serra Montsant (44 km., 4rt).
Al Novembre l'UT de Collserola (74 km., 17è).

Al podi de la Marathon Trail al costat d'un campìó com en Pau Bartoló.

4 Curses de Muntanya:
Primera competició de l'any al Febrer al Cross de Sant Pau de Sant Pere de Ribes (14 km., 5è).
Al Juny la Trail Series Costa Daurada d'Alcober (10,5 km., 3er).
Al Juliol la Cursa Vila de Creixell (10,5 km., 3er).
Al Desembre la Trail Series Tarraco (21 km., 2on).

A Tarragona va ser la cursa curta on més vaig gaudir enguany.

I pel que fa a l'asfalt:

Tres Mitja Marató: al Març a Valls (amb victòria final i millor marca en la distància), al Novembre a Ripoll (17è) i al Desembre a Vilanova (14è).

Una única cursa de 10.000 metres a Vilanova al Maig (6è i també amb millor marca en la distància).

Creuant la meta a Valls.

Els millors entrenaments del 2013.

Queda clar que no sortim a córrer o a competir per veure després les xifres. Quan toca matinar, córrer de nit o plovent, passar fred o xafogor, quan fan mal les cames, quan una pujada et deixa sense aire... sabem que no trobes pas la motivació per afrontar-ho en el fet de portar un GPS que indiqui la distància recorreguda, el ritme al que vas o el metres pujats... 

Però no hi ha dubte que quan arriba la pausa cal analitzar la trajectòria de les darreres setmanes, mesos, cicles... en definitiva, és necessari veure les coses amb certa perspectiva. Llavors, sense dubte, ajuda molt revisar les dades acumulades de les activitats fetes.

Avui hem posat el punt final al 2013 amb un resum de xifres que m'haguessin semblat impensables fa just un any, quan vaig resumir les activitats del 2012. En definitiva han estat 3.931 quilòmetres corrents (i també caminant) per asfalt o muntanya (3.142 al 2.012), per assolir una ascensió acumulada de 98.633 metres (58.369 al 2.012).

Un 25% més de quilòmtres i gairebé un 70% més de desnivell positiu acumulat en 2.013 respecte al 2.012.

Més enllà de tot això el 2.013 deixa sobretot entrenaments/sortides amb els meus companys o en solitari que han estat especials per la seva localització, llargada o desnivell. Hem procurat fer alguna cada mes de l'any, tot i que alguns cops no ha estat possible, ja fos per competicions o perquè simplement no tocava. En destaco les següents amb els seus respectius links al track complert:

1 de Gener del 2013: Parc del Foix. 33 kms. / +1.042 m.
20 de Gener del 2013: Parc del Garraf (La Morella). 40 kms. / +840 m.
27 de Gener del 2013: Parc del Foix. 43 kms. / +980 m.
3 de Febrer del 2013: Parc del Garraf (Pic de l'Àliga). 34 kms. / +1015 m.
3 de Març del 2013: Parc del Garraf, Montgros, Solers. 33,5 kms. / +730 m.
29 de Març del 2013: Entorn de Cardona. 38,5 kms. / +820 m.
12 de Maig del 2013: El Montmell-Marmellar. 42,5 kms. / +875 m.
24 de Maig del 2013: Volta a Montserrat. 32,5 kms. / +1.450 m.
9 de Juny del 2013: Travessa Vilanova-Salou. 68,5 kms. / +390 m.
16 de Juny del 2013: Sant Joan de Mediona (empaitant senglars). 30 kms. / +820 m.
5 de Juliol i 6 de Juliol del 2013: Cavalls del Vent en dues etapes. 51,5 + 28,5 kms. / +4.000 +1.300 m.
13 de Juliol del 2013: Queralbs-Núria i tros de l'olla. 33,5 kms. / +2.400 m.
2 d'Agost del 2013: Serra d'Irta (Penyíscola): 15,5 kms. / +580 m.
12 d'Agost del 2013: Tram parcial dels Cavalls del Vent: 66 kms. / +4.300 m.
31 d'Agost del 2013: Tomb per l'entorn de Chamonix. 33 kms. / +1.900 m.
8 de Novembre del 2013: Tiula i Parc del Foix. 40 kms. / +880 m.
30 de Desembre del 2013: Tenerife amunt desde La Orotava. 34 kms. / + 1.700 m.

Foto de les vistes de la darrera tirada llarga per Tenerife.

22 de Desembre de 2013: Trail Series Tarraco.

Per tancar el 2013 ens vàrem fixar en la Trail Series Tarraco per la seva proximitat. Un preu interessant i saber que els organitzadors de la cursa sempre proposen recorreguts molt entretinguts, ens va acabar de convencer per apropar-nos a competir en la distància més llarga de les dues proposades que era de 21 quilòmetres.

Un cop vam veure el track definitiu, va quedar clar que no seria una cursa excessivament exigent pel que feia al desnivell (tot just uns +480) i només quedava comprovar la dificultat tècnica del terreny.
Arribada ben ràpida a Tarragona per l'AP7 i de forma molt relaxada, vam fer un café i ens vam canviar per fer un bon escalfament resseguint el traçat inicial de la cursa.

Amb el Jesus llestos per la sortida.

Un cop en cursa, ja a les primeres pujades va quedar tot molt enquadrat. Per la meva part em vaig quedar en solitari en la segona posició, sense gaire opcions de seguir al primer i tampoc sense sentir pressió per part dels que venien per darrera. Això em va permetre córrer molt al meu aire i conservar a les baixades, doncs les cames encara no estaven prou recuperades de la Mitja de Vilanova de fèia 7 dies.

El marcatge del traçat va ser òptim i la climatologia excel·lent, amb la temperatura ideal i corrent molta estona per zones boscoses i corriols força entretinguts. Només vaig necessitar veure mig got d'aigua en tot el circuit i vaig gaudir com si d'un entrenament de qualitat es tractés fins al final.

Finalment vaig entrar a uns 3 minuts del primer classificat i amb 4' d'avantatge sobre el tercer, amb un crono de 1h27'53" per fer els 21 quilòmetres del circuit.

Al podi.

En aquest enllaç a Endomondo el circuit de la cursa amb els parcials.

15 de Desembre de 2013: Mitja Marató Ciutat de Vilanova.

Aquest era potser un dels principals objectius d'aquest final d'any de cara a provar de competir en bones condicions i fer una cursa "complerta" en l'ampli sentit de la paraula. La transició Trail-Asfalt va començar després del Half Trail de la Serra del Montsant i, com era de suposar, va costar força d'arrencar les primeres sèries de velocitat sobre la cinta.

A Ripoll les cames no van acompanyar en el tram final, però encara quedava marge fins Vilanova. Però on potser vaig soterrar les opcions d'arribar més rodat al 15 de Desembre, va ser sens dubte a l'UT de Collserola que vam fer 3 setmanaes abans.

Després de la cursa barcelonina, no vaig ser capaç de fer una bona sessió de sèries i el rum-rum de que les cames no podrien anar prou ràpid, sobretot en trams favorables (lleugeres baixades), el vaig tenir present fins al mateix dia de la cursa.

Clima inmillorable el dia de la cursa. Un bon escalfament i sortida conservadora direcció Tarragona per la Ronda Ibèrica. De seguida veig que un grup molt compacte obre la cursa a un gran ritme. Veig força més corredors davant meu que l'any passat, però tinc clar que aquestes coses van com van i si la Mitja Marató de la nostra ciutat guanya nivell, molt millor per tots.
De seguida em quedo sol i això em dóna pau. M'agrada sentir que corro al meu ritme, sense haver de seguir a ningú. Tampoc m'agrada portar corredors enganxats provant de seguir-me. Es per això que procuro anar tranquil els primers quilòmetres.
Les dues breus entrades al port nàutic són potser el tram que menys m'agrada de la cursa, juntament amb el curt pas sota via. La resta passa prou bé i procuro gaudir-ho.
Sobre el quilòmetre 17 noto que no estic excessivament cansat, però que no hi ha manera que les cames vagin més ràpid. El ritme m'ha caigut i no soc capaç d'exprimir-me en aquells darrers parcials per arribar a meta amb la sensació d'haver-ho donat tot.

Creuo la meta defensant-me d'un atleta que m'ha volgut esprintar a la darrera corva de les pistes d'atletisme. Jo personalment no ho faria, però respecto a qui tria fer-ho perquè la cursa acaba on acaba. Tot i això, ho trobo una mica agonies. Apa, ja ho he dit.

Finalment 1h15'39", segona millor marca en Mitja Marató de les 54 que he completat fins avui. He pogut millorar la marca de l'any passat en 35" però acabó 14è a la General, quan l'any passat vaig ser 7è.
El que si conservo és l'honor de ser el primer classificat local i guanyar el Trofeu Josep Inglada, que recullo molt content dels seus néts.

A més, per allò de no acumular premis, de retruc sóc el primer de la meva categoria (ja que no era als llocs d'honor destinats als 10 primers) i m'emporto una bona bossa de regals.
A aquestes alçades, penso que he aprés dels errors d'aquesta tardor i crec que l'any vinent podré tornar a Vilanova amb més garanties d'acabar amb millors sensacions.

1 de Desembre de 2013: cercant desnivell prop de casa.

Si realment vols afrontar pujades relativament llargues i consistents per la zona de Vilanova i la Geltrú, gairebé tothom coincidirà que dues de les més rellevants són els corriols de pujada al Montgròs i al Puig de l'Àliga.

La pujada original al Montgròs va quedar 'mutilada' al fer l'ampliació de l'autovia C-15 que transita ara per sota d'aquest turó. Tot i així, encara conserva els dos terços finals de corriol intactes. Resulta agraït el petit descans abans del tram més inclinat al final, on es pot agafar aire per afrontar un tram farcit de pedres i amb certa dificultat tècnica tant per pujar com per baixar.

La pujada al Puig de l'Àliga desde Canyelles acumula bona part del desnivell en el seu tram inicial, per després suavitzar-se lleugerament, però sense permetre portar un ritme còmode. La primera zona resulta més boscosa, per després acabar sortint a la pista que puja de Daltmar. Per seguir la pujada original, s'ha de creuar i pujar directament per la tartera seguint les marques del GR o de la cursa que es cel·lebra cada any fins arribar al punt més alt.

En aquest enllaç a Endomondo trobareu un track que vàrem fer aquest diumenge amb sortida i arribada a Vilanova i que inclou les dues pujades comentades enllaçades travessant Canyelles.

17 de Novembre (XXXV Campionat Internacional d’Atletisme de fons del Ripollès) i 23 de Novembre de 2013 (UT de Collserola).

En aquest mes de Novembre s'han ajuntat dues curses molt seguides i amb força contrast entre elles. El calendari no sempre es pot fer a la carta i per aquest motiu ens vam trobar amb només 6 dies de diferència per afrontar la primera Mitja Marató d'asfalt desde el Març i una prova que ja estava planificada desde feia molts mesos: l'UT de Collserola.

Pujar a Ripoll a participar en una Mitja Marató pot sonar molt romàntic, però la idea inicial era córrer la Mitja Marató de l'Anoia (Igualada) com l'any passat, per tal de provar els ritmes de cara a la Mitja Marató Ciutat de Vilanova. Però no va ser possible competir a Igualada el 3 de Novembre i per això l'opció de Ripoll va ser la menys dolenta.

Situar la Mitja Marató en asfalt abans de l'UT de Collserola em semblava menys greu que no pas fer-ho la setmana de després. La lògica diu que una recuperació d'una cursa de 21 quilòmetres ha de ser més ràpida que d'una de 74 i aquest va ser el principal motiu per fer-ho així.

17/11/2013: XXXV Campionat Internacional d’Atletisme de fons del Ripollès.

La Mitja Marató que es corre a Ripoll té un nom il·lustre i un recorregut que no deixa indiferent. El dia abans, amb el cotxe vaig fer el recorregut de la cursa que segueix la carretera que porta a Sant Joan de les Abadesses. Un continu de petits tobogans però amb clara tendència a pujar, fan del circuit una prova similar a la Cursa de l'Espluga, però amb 6 quilòmetres més, evidentment.

La sortida es dóna, com gairebé totes les curses d'aquest tipus, a les 10 del matí. Però realment s'arrenca quan el tren ho permet, doncs es passa per un pas a nivell. Això afegit al fred i a la pluja constant que queia, va fer dels minuts previs al tret de sortida un petit calvari per tots els corredors.
El fet de tenir premis en metàl·lic incrementa la participació d'atletes de cert nivell i la sortida d'aquestos és, com no, fulgurant.

Arrencada d'inici ben xops.

Ja amb l'equador de la cursa superat, les coses se'm compliquen a l'haver de parar-me a lligar la mateixa sabatilla fins dos cops i trigar massa a fer-ho a causa del fred que em va treure la sensibilitat dels dits. A més, al final haig d'aixecar el peu perquè després de la segona parada arrenco massa fort i se'm resenten els isquiotibials.

De baixada cap a Ripoll ja no plovia.

Finalment, després de 4 quilòmetres finals ben tranquils, completo la meva 53ena Mitja Marató amb un temps de 1h18'38", amb bon regust pel ritme portat bona part de la cursa però amb la certesa de que a a aquestes alçades hi ha errors que s'han d'evitar.

23/11/2013: Compressport UltraTrail de Collserola.

Sense ser una cursa dura de mitja muntanya, com les que es poden trobar pel Montseny o per les Muntanyes de la Costa Daurada, però amb l'alicient de córrer a prop de casa i en un terreny agraït i, en definitiva, poc agressiu; ens vam engrescar fa mesos a participar en la primera edició d'aquesta prova. També vam preveure que possiblement es podria massificar els propers anys i que enguany era potser una bona ocasió per prendre-hi part.

Al meu parer la cursa llarga, que és en la que vaig participar, va estar molt ben organitzada. El marcatge era pràcticament impecable en tot el recorregut, excepte només en el darrer quilòmetre del segon bucle (quan casualment era un camí comú per l'anada i la tornada). Els voluntaris estaven molt implicats i totes les persones amb les que vaig tractar van ser súmament amables i cordials. Els avituallaments durant i després de la cursa eren abundants, variats i molt ben endreçats tant pel que fa als sòlids com als líquids. Les instal·lacions que acollien l'event també eren idels per absorvir el gran volum de gent que es va aplegar en les tres proves... En definitiva, al meu parer va ser un èxit que ben segur es podrà millorar en certs aspectes, però que ha començat amb molt bon peu i que s'haurà de vigilar el seu creixement per tal que aquest no impliqui una pèrdua de qualitat en els serveis.

Pel que fa a la cursa doncs, com és habitual, sortida a tot drap per agafar una bona posició a l'arribar al primer corriol i després a regular una mica. Passat el quilòmetre 30 venia una pujada més llarga de l'habitual i allà vaig decidir anar endavant ja a un ritme més fort.

Molts fotògrafs per tot el recorregut. Una gran cobertura mediàtica.

Vaig anar passant corredors gairebé fins al quilòmetre 60 però un sotrec vora el quilòmetre 65 em va fer parar a menjar per recuperar forces. La cosa no va anar a més, les forces van tornar i el ritme va ser acceptable ja fins al final.

El seguiment dels participants es va poder fer amb LiveTrail.

En aquest enllaç a Endomondo trobareu el detall de la ruta del primer UT de Collserola amb els parcials per quilòmetre.

Ara toca recuperar-se per afrontar la Mitja Marató Ciutat de Vilanova. La prioritat és arribar amb les cames fresques i, aquí sí, provar de que les coses rutllin de cap a fi.

Novembre 2013: Transició Muntanya / Asfalt.

D'ençà que vam començar aquest any 2013, portàvem molts mesos acumulant quilòmetres i desnivell per muntanya. Només haviem fet dos petits micro-parèntesi per trepitjar l'asfalt al Març (Mitja Marató de la Calçotada a Valls) i al Maig (10.000 de Vilanova), però sense preparar aquestes curses específicament.

El fet de no tenir programada cap Marató d'asfalt en tot l'any tampoc ajudava i, evidentment el reptes marcats a nivell de curses de muntanya requerien certa dedicació exclusiva a aquest terreny.

El calendari previst de curses de muntanya començava a l'Abril i acabava a l'Octubre. Les proves de la Marathon Trail de Barcelona, l'Ultra Cavalls del Vent i el Half Trail Serra del Montsant van sortir molt bé, obtenint resultats molt satisfactoris.

Però el fet de no poder completar dues proves importants previstes al calendari com eren Ultra Trail de Muntanyes Costa Daurada (per abandonament) i el Trail de Els Bastions (per cancel·lació de la prova), van deixar un regust de temporada "justeta" pel que haviem vingut preparant.

Per sort això significa més motivació i empenta pel proper any 2014.

Tot i el fet de voler preparar una bona temporada 2014 de curses de muntanya, el cert és que el cap i les cames necessiten un canvi de xip per poder continuar amb força. Aquest canvi, en el meu cas, me'l dóna l'asfalt. 

Cert que per molts l'esport sembla el mateix, i que no hi ha un canvi substàncial, però la preparació i la forma de trepitjar o de córrer són tan diferents que segons com t'ho miris representa un canvi important.

No vull plantejar una llarga llista de curses per asfalt. Possiblement només siguin 3, o com a màxim 4 curses, on la darrera hauria de ser la Marató de la Costa Daurada a la ciutat de Tarragona el 19 de Gener de 2014.

Per dur a terme aquesta transició, els entrenaments entre setmana incideixen més en portar ritmes ràpids per zones amb poc desnivell. Tot i això es manté alguna tirada llarga per aprofitar la resistència, que tan bé ens anirà per mantenir ritmes forts en les parts finals de les curses i poder fer-les amb garanties de menys a més. Les sèries, com vaig escriure en aquest enllaç, considero molt pràctic fer-les sobre cinta.

Per posar-nos a prova de cara a la Mitja Marató de Vilanova del 15 de Desembre vinent, la setmana vinent serem a Ripoll per participar en la seva Mitja Marató. 

Tot i aquest plantejament de canvi a l'asfalt, només una setmana després de Ripoll, el 23 de Novembre, estarem a Collserola, per completar els 74 quilòmetres de la primera edició d'aquest l'Ultra Trail, però fent-ho d'una forma molt conservadora.

Veurem doncs com es desenvolupa tot en les properes setmanes. Aquí hi serem per explicar-ho.

22 d'Octubre de 2013: Ultra-trail a "La Banqueta" de Canal Blau.

El passat 22 d'Octubre van emetre el programa de La Banqueta dedicat al món de l'Ultra-Trail en el que vaig tenir l'honor de participar juntament amb dos companys d'Xterra: Ivan Artigas i Albert Jorquera. Presentat per Jordi Martí.

19 d'Octubre de 2013: Half Trail Serra del Montsant.

Escapadeta a Cornudella de Montsant per participar en el Half Trail que consisteix en fer els darrers 44 quilòmetres de l'Ultra Trail Serra del Montsant (de 100 quilòmetres) de Naturetime Events.

La idea inicial era participiar en la modalitat de relleus que proposava l'organització per completar els 100 quilòmetres de l'UT amb un equip de 2 corredors. Finalment aquesta opció va quedar descartada per la poca participació i vam decidir derivar-nos per la prova que més s'apropava.

Trasllat en autocar fins a Cabacés, per arrencar sobre les 12:07 la ruta de tornada a Cornudella.
Primers quilòmetres amb molt respecte, sabedors de la forta pujada a la Serra Major que apareixia sobre els 22-23 quilòmetres de travessa.

Vam passar pels poblets de La Figuera, La Vilella i Escaladei, abans de llençar-nos ben amunt per una pujada que no deixa gens indiferent. Vistes increïbles i trams de corda per aconseguir salvar els desnivells que presentava el mur de l'Escletxa. Un cop la cosa es va suavitzar, continuava en lleugera pujada per sobre la Serra Major en un tram gens còmode on costava molt recuperar, val a dir.

Però tard o d'hora arriba la baixada, i aquí no va ser una excepció. 2 quilòmetres de descens i ja erem a La Morera de Montsant. Darrer avituallament i control abans de recórrer un tram ple de tobogans sense fi que arribaven a desesperar una mica perquè no permetien agafar un ritme constant.

Finalement arribada a Cornudella en 4h38' i en 4a posició de la general. En aquest enllaç el detall de la ruta. Una prova molt recomanable per testejar el terreny abans d'animar-se a fer l'UT sencer.

Ultra Cavalls del Vent 2013.

Encara no fa 24 hores que vam creuar l'arc d'arribada a Bagà i escric quatre línies del que vam viure ahir pel parc natural del Cadí-Moixeró. Feia molts mesos que teniem aquest dia assenyalat al calendari i per fi les coses van sortir prou bé per tots plegats.

El dia abans, 4 vilanovins sota l'arc d'arribada.

Meteorológicament parlant vam viure l'antítesi del que va succeir l'any passat en aquesta cursa. Un temps estiuenc sense ni un núvol a la vista i amb un sol radiant que va il.luminar l'espectacular circuit que segueix la travessa pels 8 refugis de la zona.

A molts possiblement els podrà no convencer el circuit ampliat, però com es va veure l'any passat, si es donen condicions adverses és estrictament necessari disposar d'un punt base robust. En aquest cas el punt més proper és Bellver, que al no caure prou centrat en el recorregut de la cursa, resulta incòmode al corredor, però és el millor punt logísticament parlant i cal adaptar-se.

Pels puristes queda el consol que el circuit original el tenim allà tot l'any. Immaculat i ben marcat. Amb els seus bonics refugis i la gent que els guarda. Un recorregut que es pot fer en ambdós sentits i començant i acabant on vulguis. Una maravella pels sentits que no cal desaprofitar ni esperar que sigui el cap de setmana de la cursa per descobrir-lo.

Tornem doncs a l'Ultra. La sortida des de la Plaça de la Porxada és molt emotiva amb la música de "The Last of the Mohicans" que se't fica dintre el pit i t'encén mica en mica. Avisen que falten 3 minuts per la sortida i alló s'anima. Però quan diuen que només falta 1 minut, la música ressona encara més fort, llavors la gent comença a bramar, a cridar, a picar de mans, a picar fins i tot amb els pals. Tenco els ulls pocs segons i ho gaudeixo. M'abraço amb l'Albert i amb el Jesus i la cursa arrenca. Són les 7 del matí.

Com estava previst sortim trepitjant fort. Avancem per dreta i esquerra pels carrers de Bagà. També continuem avançant per la pista i és fins que enganxem corriol que no ens relaxem i posem un ritme més en acord als corredors del voltant. Pas fulgurant pel Rebost i cap el Niu. Durant tot aquell tram la claca és increïble. Ja ben d'hora hi ha moltíssima gent, moltes estelades, nens amb les seves famílies, boletaires... Tots criden, animen i fan soroll.

Al pas pel Niu toca canviar de xip. Les cames van molt fresques, primer evidentment perquè acabem de començar, però també perquè tota la pujada han tingut ajuda dels braços amb els bastons. Ara ve un bon tram de baixada i no portem ni 15 quilòmetres, pel que cal conservar, conservar i conservar.

Arribem al Serrat (quilòmetre 28) i ja notem que farà molta calor. Tinc ja la motxilla buida, doncs la portava al 50% i no l'havia recarregat ni al Rebost ni al Niu. Recarrego la motxilla per arribar a Bellver i afrontem la pujada inmediata prèvia al tram definitiu de baixada.

Al pavelló de Bellver (quilòmetre 39) trobem un control de material abans d'entrar, per després amb l'ajuda del Ricard Belaskoain fer el canvi de motxilles i menjar força. Sortim els 3 companys reagrupats en 6 hores justes de cursa per la porta del pavelló, renovats però amb la solana de ple a sobre.

Dinant a Bellver. Faig cara de pal però estic bé. Foto de Ricard Belakoain.

Xino-xano per la pista camí de Cortals que coneixia perquè la vaig fer en aquesta ruta a les vacances d'estiu del 2011 i on aprofitem les fonts del camí per refrescar-nos abundantment. En aquesta pista el Jesus afluixa el ritme a les primeres rampes i veig que possiblement no el trobarem fins a l'arribada, perquè poc després el desnivell es torna notablement més dur.

A Cortals (quilòmetre 47) cal carregar piles, perquè fins al Prat hi ha una bona tirada. A partir d'allà la pujada és dura, però refotudament bonica i les vistes no tenen preu. Miris on miris, esquerra o dreta és senzillament espectacular transitar per aquella cresta.

Al Prat estem al quilòmetre 58 i ja es comença a trobar gent perjudicada. Molts arriben sense aigua, d'altres agafen tan aire com poden abans d'afrontar la temible pujada cap al Pas dels Gosolans. Nosaltres no som una excepció i quan sortim ho fem refets i avituallats. Un cop dalt sabem que el tram fins Estasen ens va molt bé i que, sencers com estavem, el passariem a un bon ritme.

A l'avituallament d'Estasen (quilòmetre 70), tot i ser dels forts, ens estem menys de 5 minuts. No tenim gaire gana i també volem aprofitar la llum al màxim. Val a dir que la rebuda allà és impressionant. Hi ha una claca de por. 

Arribada al Lluís Estasen. Molt content per la gran rebuda de la gentada allà congregada.

Foto de Ricard Belaskoain.

La baixada al Gresolet la fem a bon ritme, però ja són més de 70 a les cames i cal extremar precaucions. Després del refugi del Gresolet ve una pujada agraïda, no és dura i et deixa a una pista amb una llarga baixada fins l'avituallament de Sant Martí (quilòmetre 83). Allà mengem ja ben fosc (20h20' devien ser), ens equipem per la nit amb una mica d'abric i el frontal. I com no, sortim directes a buscar la pujada al Sant Jordi. 

El primer tram dels empedrats no pica gaire, només té l'incovenient de creuar els salts d'aigua humits i relliscosos. El darrer tram ja es fa més feixuc. Anem fent amb un grupet fins el refugi on agafem una mica d'aire i ens tirem avall de nou amb 88 de ruta i gairebé tot el desnivell positiu liquidat. 

Ens queda un petit coll d'1 quilòmetre en pujada constant i després tot baixada a Bagà. Enganxem la carretera i un desviament per un corriol tou que ens porta a un camping per finalment entrar al poble per un carrer que feia pujada.

Trepitgem la catifa verda i creuem l'arc ben contents després de 16 hores i 21 minuts de cursa. L'Albert i jo ens fonem en una abraçada com fa just 3 setmanes a Chamonix i ens fem fotos plegats que espero compartir quan m'arribin. Una estona més tard el Jesús també arriba bé i ha pogut gaudir d'un bon final de cursa, pel que la festa és complerta. També el Manel i l'Isra, companys de fatigues Vilanovins i de l'Xterra han assolit el seu majúscul repte de completar l'Ultra Cavalls del Vent.

En aquest enllaç la ruta al complert de l'Ultra Cavalls del Vent, una prova molt ben organitzada, amb un públic espectacular i uns voluntaris implicats fins al moll de l'os. Que més es pot demanar?

Cap de setmana a Chamonix: Visita a l'UTMB.

Fins uns dies més tard no he pogut seure a escriure una mica de resum dels esdeveniments del cap de setmana passat a la vila francesa de Chamonix. Ha estat una experiència esportiva i personal molt gratificant que he viscut gràcies al fet d'acompanyar a l'Albert, el meu amic de la infància i company d'entrenaments.
Ell participava en el prestigiós The North Face Ultra Trail del Montblanc per primer cop. Una cursa que complia enguany 11 edicions i de la que no cal donar gaires explicacions del que representa per un ultrafondista. Per 4 dies (29, 30, 31 d'agost i 1 de setembre de 2013) vam programar la nostra estada, arribant només un dia abans i marxant el mateix dia que ell acabés la prova.

El Dijous arribada a Chamonix ja impregnat d'un ambient de gala i farcit de corredors de muntanya, molts amb les seves famílies. El pàrquing on vam deixar el cotxe hi havia una important quantitat d'autocaravanes o furgonetes aptes per a dormir. El poble feia patxoca i, tot caminant carregats amb les bosses buscant l'edifici on ens haviem d'allotjar, ens vam trobar al carrer principal de Chamonix per on arribaven els darrers competidors de la TDS, que havia sortit el dia abans a les 7am de Courmayeur.

Dijous tarda. Foto sota l'arc de sortida i arribada de l'UTMB.

Arribada a la residència d'esquiadors ENSA, on vam descarregar l'equipatge i vam poder comprovar que estariem molt be allotjats per un mòdic preu, i ràpida sortida a inspeccionar el terreny. Calia recollir l'acreditació de premsa de l'Albert, el seu dorsal, vistar la fira i també teníem previst anar a una xerrada/tertúlia oferta per Salomon amb Miguel Heras al seu hotel.

Un cop a l'hotel on es feia la xerrada, trobem Kilian Jornet donant una entrevista a la terrassa interior. Feia tota la fila de venir directament d'entrenar. Portava un sac de plàstic ple de sabatilles noves, suposo que per consumir durant els dies propers. Poc després va entrar també Emilie Forsberg. Cap dels dos participava en cap prova de l'UTMB. La veritat és que portàvem menys de dues hores a Chamonix i ja començàvem a sentir que estavem a centre de l'univers dels corredors de muntanya.

Amb el triple campió de l'UTMB, Kilian Jornet.

La xerrada amb Miguel Heras per iniciativa del seu esponsor principal, va ser molt interessant. Ens va ensenyar el seu material i es va parlar de forma distesa dels posibles favorits i de com plantejava ell la cursa. Sentir que aquests grans corredors també tenen els seus dubtes i respecten molt els grans esdeveniments, et fa sentir més proper a ells.

Amb Miguel Heras. Vigent sots-campió de l'UTMB.

Un cop vam sortir de la xerrada vam provar de recollir el dorsal, però hi havia tal cua de gent que l'organització només deixava recollir els de la CCC, que sortia l'endemà al matí. Vist això, vam estar voltant per la fira d'expositors de material i la de curses, però ja estaven pràcticament tancant.

El dijous al vespre a Chamonix era realment espectacular. Estaven tots els finishers de la TDS, amb les seves armilles de color vermell. També estaven els que l'endemà partien en autobús cap a Courmayeur per arrencar la CCC a les 9 del matí. I com no, estaven els que a les 16.30 del Divendres prendrien la sortida de l'UTMB. Un ambient de luxe, farcit de gent molt preparada i amb moltes hores de muntanya a les cames.

Amb l'Italià Marco Olmo. Doble campió de l'UTMB.

Vam saludar coneguts d'altres curses que eren per allà i els hi vam desitjar sort. Ben aviat tocava anar a descansar després d'un dia que havia començat a Vilanova a les 5:20am i que acabava al peu d'un dels massissos més coneguts i emblemàtics del món.

L'endemà ràpidament l'Albert va anar amb el material obligatori en mà a recollir el seu dorsal i jo el vaig esperar per allà pidolant. Després vam fer una fulgurant visita a la fira per comprar quatre coses que calien i també als expositors de curses, on vam recollir propaganda variada de les curses més conegudes del vell continent.

Les hores prèvies a la cursa, són moments pels darrers preparatius. jo també em vesteixo amb la roba de córrer i la motxilla, doncs tan bon punt la cursa abandoni Chamonix marxaré a fer una petita excursió. Amb 30' d'antelació enfilem cap al punt de sortida, ens fem una foto i ens acomiadem amb una abraçada i un 'fins demà'.

Foto minuts abans de la sortida. Quins nervis!

Puc gaudir la sortida, tot i que l'speaker i la música podien haver estat una mica millor. Un esdeveniment tan internacional hauria de ser més distés i obert a tots els atletes. La música va estar molt justeta i pel meu gust va faltar un pél més de fanfàrria com a mínim els 20' previs.

Un cop van sortir tots els corredors la gentada és dissol ràpidament. Jo vaig arrencar el GPS i vaig posar rumb directament cap a la "Mer de Glace". En aquest enllaç la ruta que vaig fer i alguna imatge d'un cop dalt.

"La mer de glace": Una excursió recomanable si aneu a Chamonix.

Aquella nit vaig sopar d'hora per poder ser-hi al carrer principal quan fos l'arribada dels primers corredors de la CCC. Jordi 'Toti' Bes, gironí i corredor de muntanya dels de sempre va guanyar amb una autoritat brutal la prova. Això sumat al triompf d'Arnau Julià (també de Girona) a la TDS demostra que el nivell del nostre País en aquest esport és espectacular.

L'endemà, Dissabte 31 d'Agost, ja em vaig despertar sol a l'habitació a les 7am. Ràpidament vaig conectar-me per seguir la cursa i veure on parava cadascú. Vaig esmorzar i em vaig vestir per sortir a entrenar un tram de la Marató del Montblanc. De nou un dia espectacular, gens fred i que convidava a córrer per les muntanyes que envolten Chamonix. En aquest enllaç la ruta que vaig fer i tot seguit algunes fotos que vaig prendre aquell matí.

De nou vaig arribar al poble amb el temps just per una dutxa ràpida i, abans de dinar, veure arribar al primer classificat de l'UTMB, Xavier Thévenard. Va passar per davant de la cantina trotant molt lentament, saludant i amb un evident cansament. Uns 20 ó 25 minuts més tard va passar Miguel Heras, que per fi podia acabar aquesta cursa i, a sobre, en una meritòria segona posició.

Thévenard al darrer quilòmetre abans de guanyar l'UTMB.

El goteig de corredors va ser continu i pels tres primers va sonar a tot drap la fanfàrria a l'arribada. Ben aviat va arribar la primera dona, 7a de la general, però no la vaig veure entrar ja per què a la tarda vaig sortir a córrer de nou per aprofitar per darrer cop aquelles muntanyes, aquells desnivells i aquells corriols que s'endinsaven dintre uns boscos ben espesos.
Una nova dutxa i a sopar després de comprovar que l'Albert seguía segons el previst. Es comença a fer fosc i els corredors que entren amb comptagotes reben el reconeixement de tot els que en aquells moments sopen a les terrasses de Chamonix.

Ben aviat, arribaria el vilanoví Ivan Artigas acompanyat de Mia Carol. El temps va ser impressionant, per sota de les 29 hores i en una posició boníssima dintre del Top 100. Per la meva part, vaig tornar a la residència a esperar que l'Albert passés el darrer punt elevat. Després ja tindria tot baixada fins a meta.

Debíen ser prop de mitjanit quan vaig comprovar que s'activava el pas per la 'Tete aux Vents' al LiveTrail. Tocava doncs preparar-se i pujar camí amunt seguint les marques de la cursa a la inversa fins trobar l'Albert. Vaig recórrer prop de 3 quilómetres i en mig de la nit vaig seure a un tronc al marge del camí. Vaig enfocar el frontal cap al terra per evitar enlluernar ningú i anava animant als corredors que baixaven mica en mica pel camí. Quan ja devia ser ben bé la una de la matinada i quan menys m'ho esperava va passar l'Albert fletxat. El vaig cridar i sorprés de que anés corrents tan ràpid em vaig posar al seu costat a intentar seguir-li el ritme.

Vam baixar xerrant pel camí. Ell no parava d'explicar-me coses, es notava que fèia hores que no parlava amb ningú i tenia un munt de informació al cap que necessitava descarregar. En un tres i no res ja erem a dintre el poble. Em vaig adelantar per fer-li unes fotos i vaig creuar la meta al seu costat aprofitant que a aquelles hores hi havia ben poca gent. Després de tornar a abraçar-nos al mateix lloc que 33 hores abans, ens vam fer una foto plegats i vam començar la ruta de recollida de menjar, bosses, retorn del xip i finalment la cantina per menjar. Vam anar a dormir ben tard aquella nit, però això ja ho teniem previst.

Quin tros de cursa que va fer l'Albert.

L'endemà ens vam llevar d'hora i vam planificar la tornada. Després de fer quatre compres per la ciutat vam fer via cap a casa desfent el camí fet quatre dies abans.

Pensava que un cop allà em tornaria boig per aconseguir un dorsal i córrer alguna de les curses. Fràncament. no vaig tenir aquest sentiment en cap moment. Tot i sentir-me preparat per afrontar com a mínim la CCC, per exemple, no hagués participat encara que hagués tingut l'oportunitat de fer-ho. 
També pensava que tornaria d'allà marcant-me com a objectiu, en un futur no gaire llunyà, participar en alguna de les curses de l'UTMB, però tampoc és així. Torno de Chamonix amb una gran pau interior i convençut de que si mai més hi torno, no em sabrà pas greu.

Ben aviat podré competir en una cursa a casa. L'Ultra Cavalls del Vent. Seran uns 100 kms dels que ja hem entrenat una bona part. Esperem només que el temps acompanyi i que poguem acabar la cursa en bones condicions.

Entrenaments d'Agost: Andorra i ruta pel Cadí-Moixeró.

De la costa de Castelló vam passar al País dels Pirineus, on vam gaudir d'una estada a La Massana. Allà de bon matí vam seguir una ruta marcada per la zona, que de sortida ens va portar a acumular 1.000 metres de desnivell en tot just 7,5 kms, per després acostar-nos al Coll d'Ordino sense arribar a fer cim. Just baixant ens creuavem amb molts excursionistes que hi feien cap, doncs encara era ben d'hora llavors.

No descobreixo res si dic que Andorra és un País per perdre's entre les seves muntanyes i les seves valls. La ruta més destacada de les que vam fer la podeu veure en aquest enllaç.

De tornada al camp base, vam decidir tornar a entrenar al Cadí, just 5 setmanes després d'anar a fer el itinerari dels Cavalls del Vent sencer en dia i mig, per fer de nou bona part del recorregut. La idea era sortir de Lluis Estasen ben d'hora i fer el tomb sense baixar al Serrat i sense passar per Cortals. Això és pot fer si quan baixes del Niu de l'Àliga en comptes de seguir les marques taronges, prens un GR molt ben indicat que tira pel dret i et torna a conectar 3 o 4 kms més endavant, estalviant el tomb esmentat.

Vam estar menys de 13 hores (parant a dinar al Niu i a berenar al Prat d'Aguiló) per fer la ruta circular de dubtosa distància, doncs no ens lligaven els quilòmetres dels nostres GPS ni tampoc la distància que indicava la web ens semblava del tot fiable. Podeu veure el detall de la ruta en aquest enllaç.

Serra d'Irta a Penyíscola.

Per aquells que algun dia aneu de vacances a Penyíscola o als seus voltants (Benicarló, Vinaròs...), us agradi el Trail i no us volgueu resignar a córrer per l'interminable passeig marítim, no us podeu perdre la Serra d'Irta.

Es troba molt a prop del nucli principal de Penyíscola i després d'una breu pujada a través d'alguna de les moltes urbanitzacions que hi ha sobre el turó de primera línea de mar, arrenca aquest magnífic entramat de corriols sota la denominació de PR.V-194.

Cada cop més pobles, de costa i sobretot d'interior, s'han adonat que aquest és un reclam molt fort de cara als turistes: disposar d'una xarxa de pistes, camins o corriols, aptes per senderisme i la MTB; tenir-los ben indicats, en bon estat i fer-ne difusió, acostuma a significar una diversificació molt sana del turisme.

És normal que la gent vagi a Penyíscola o llocs similars a buscar sol, platja i relax, però perquè quedar-se només en això si pots oferir molt més?

Dalt la Serra les vistes són molt agraïdes. Si a més pugeu abans de l'alba amb un dia ben net i en el moment que surt el sol mireu cap el mar, la natura us farà un regal sorprenent i gratificant, que tot just dura tres o quatre minuts, però que us asseguro no oblidareu.

Existeix un circuit principal circular d'uns 27 kms. Per dintre d'aquest circuit existeixen variants que permeten fer diferents combinacions sempre amb desnivells moderats i sostinguts.

En aquest enllaç trobareu el fitxer pdf de la petita guia dels corriols d'Irta i a la Viquipèdia informació més detallada del Parc Natural.

Cursa Vila de Creixell.

Aproximadament 1 mes després de la darrera cursa a Alcover, ens plantejavem participar a una nova cursa després d'un mes de Juliol farcit de bons entrenaments per muntanya i molts metres de desnivell postitu a les cames. Frescura en teniem ben poca, però sí amb ganes per posar-se un pitrall i cremar una mica de roda per tal de trencar una mica amb les darreres setmanes.

Entre les opcions, la que més s'adaptava era la cursa Vila de Creixell. Descartats el Trail de Catllaràs amb molt bona pinta i la Cursa de l'Espluga, que ja la coneixem molt bé.
La cursa transitava aproximadament en un 25% per asfalt, un 30% per corriol i la resta per camí i presentava una distància de 10,5 kms amb uns +180 metres, bàsicament situats a la primera meitat.

La sortida, puntual a les 9.30 i ja sota un sol de justícia, va ser com no, força ràpida. Un grupet al capdavant amb 5 corredors que tenco jo mateix arrivats el corriol de pujada al km 2. Aquí vaig perdre opcions i temps a l'haver d'anar una estona darrera 2 companys i haver de fer un petit esforç per passar primer un i després a l'altre.

Quan aconsegueixo la tercera plaça, el primer ja ni el veig i el segón classificat, un noi alt com un Sant Pau i amb unes cames llarguíssimes, el tinc a uns 60 metres.Fem tota la pujada a bon ritme fins dalt la serreta on ens donen aigua i de seguida per camí cap avall tan ràpid com donaven les cames.

Tram de pujada a la primera meitat de cursa.

La distància amb el meu predecessor no disminueix ni aumenta inicialment. Cap al km 7, quan crec que m'estic acostant, en una baixada molt empedrada em menjo un roc amb el peu dret i surto disparat contra el terra. M'aixeco ben ràpid i miro fugaçment enrera però no ve ningú. Amb les mans adolorides pel cop, intento tornar a agafar velocitat, però ja veig que he perdut molta distància amb el company de davant i ja em preocupo més del que em pugui venir per darrera.

Amb la boca com una sabata per la falta d'aigua, en filem la recta final fins l'arribada després d'una nova pujadeta. Creuo la meta a Creixell finalment en tercera posició i amb el braç esquerre ben trotinat per la caiguda.

La cursa ha estat molt ben organitzada, amb un molt bon 'speaker' uns serveis més que acceptables, molts voluntaris, bona logística. però van fer curt amb els avituallaments i la calor no els va acompanyar. Ben segur que l'organització millorarà aquest punt i aquesta cursa serà encara millor. La recomano perquè no cau gaire lluny.

                                         

Podi de categoria veterans. No va haver podi per la General.

Doble Visita a la Vall de Núria.

Fa dues setmanes vam anar a fer una excursió a Núria amb el meu fill. Vam pujar des de Queralbs fins al monestir pel camí vell. Allà vam fer nit a l’alberg Pic de l’Àliga i l’endemà vam pactar fer una excursió pel camí de les coves.

Jo anava entretingut. Anant darrera el nen explicant-li mil històries, posant-li bé la gorra, traient-li la jaqueta i guardant-la, amb la càmera de fotos a una mà, el GPS per tafanejar a la butxaca, l’aigua per refrescar-nos, etc. I En una d’aquestes que ens parem per fer aquesta magnífica foto del monestir des de dalt.

El Gerard assenyala el camí.

Acabem la ruta de poc més de 3 kms amb +250 metres i ens anem a jugar al parc d’aventures abans d’agafar el cremallera per baixar a dinar a Ribes.  És just quan ens disposem a agafar el cremallera, quan reorganitzo les motxilles, que me’n adono que em falta el GPS. Em ve la imatge al cap de com el deixo sobre una pedra quan feia les fotos al Camí de les  Coves. Vaig a informació i els hi dic el que m’ha passat i em recomanen trucar l’endemà per veure si algú el torna.

La veritat és que ens vam creuar amb força gent i em quedava l’esperança de que ho trobés algú amb bona fe. Un cop al tren regional de baixada a Barcelona truco a informació i em confirmen que l’han tornat. Em poso molt content perquè no m’imaginava estar sense GPS en futures travesses i francament el model que tenia no era dels més econòmics.

Ara només quedava buscar un dia per pujar a recollir-lo. Donat que a la setmana següent havíem planificat la travessa de Cavalls del Vent, ha estat aquest dissabte quan hem pogut organitzar l’escapada i traçar una ruta prou interessant.

Sortida de Queralbs pel camí vell fins el Monestir, pujada directa cap el Puigmal. Només aquest tram de 11 kms i escaig presentava +1800 metres desnivell. Des del Puigmal on ja hi havia molta gent de bon matí, vam resseguir la frontera (com als Bastions) fent tots els pics de la zona fins que passat el Pic de l’Eina vam baixar pel GR11 de nou al Monestir de Núria. Allà vaig poder recollir per fi el GPS i vam agafar aigua per rematar de nou la baixada pel camí vell fins a Queralbs.

Amb el Jesús i l'Albert dalt el Puigmal.

Una ruta de prop de 34 kms amb +2.400 metres de desnivell que es podria millorar variant la tornada, però on cal vigilar el consum d’aigua a l’estiu, doncs es transita molt tram per sobre dels 2.700 on no hi ha cap font i si fa calor es consumeix molta aigua.

5 i 6 de Juliol de 2013: Travessa dels Cavalls del Vent.

Després de posposar-ho per la freda primavera que hem tingut enguany, per fi aquest cap de setmana (el primer de Juliol) ens hem acostat al Cadí per completar per lliure la travessa Cavalls del Vent sortint des del refugi Lluis Estasen, al peu del Pedraforca i en sentit anti-horari.
La travessa transita per 8 refugis del Parc Natural Cadí-Moixeró i va donar origen a l’UltraTrail que porta el mateix nom i que ja fa 4 anys que es celebra amb sortida i arribada a Bagà.

El recorregut sortint d’Estasen és molt agraït de bon començament, amb una baixada constant fins al refugi del Gressolet. El següent tram ja resulta més entretingut, doncs es puja fins al Refugi de Sant Jordi, on vam arribar un pel justos d’aigua. Tot i això, la pujada per la zona dels empedrats va resultar molt refrescant gràcies a la gran quantitat d’aigua que baixava.

Del Sant Jordi al Rebost potser va ser el tram que més se’ns va travessar. Vam arribar amb ganes de menjar i descansar abans d’afrontar la pujada al Niu de l’Àliga. Allà vam comprar uns imants a uns nens que tenien una parada molt ben posada i vam refrescar-nos a base de bé.

La pujada al niu va ser majestuosa gràcies al gran dia que feia. El cel estava net i amb un blau pur que omplia l’horitzó quan aixecaves al cap. Les muntanyes verdes i toves, com una catifa, feien molt agradables els trams per fora de corriol.

El meu company de travessa i amic, Albert, progressa en el punt més alt de la ruta.

Tot i no arribar excessivament cansats allà vam tornar a parar abans d’afrontar el darrer tram del dia (que seria el més llarg) fins al Serrat de les Esposes. Una forta baixada combinada amb un parell de pujades que desemboca una pista que ens portaria al Refugi on faríem nit.

Així doncs la primera etapa va resultar aproximadament d’uns 55 kms. amb +4000 m. en unes 10 hores aproximades des de la sortida.

L’estada al refugi va ser immillorable: una bona dutxa, excel·lent menjar i descans. Vam trobar altra gent que començava la travessa non-stop aquella mateixa nit. I l’endemà, mentre esmorzàvem, van arribar d’altres que després d’una breu parada seguien endavant. 

Nosaltres vam sortir molt recuperats cap al Refugi de Cortals. Sabíem que era un tram poc exigent i vam arribar prou d’hora. En una breu xerrada amb el responsable del refugi, li vam dir que el temps era boníssim i ens va confirmar que tot just feia una setmana que havia arribat el bon temps. Quan li vaig dir que la intenció hagués estat venir cap al Maig, em va assegurar que allà al Maig tenien metre i mig de neu!

Vam deixar Cortals per començar el tram fins al Prat d’Aguiló. Primer amb una agraïda pujada boscosa, molt empedrada en alguns trams, després ja transitant per la carena per sobre dels 2.000 metres, amb unes vistes impagables, i finalment, amb un llarg descens fins al refugi per tornar a perdre metres. Allà, darrer avituallament amb l’equador de l’etapa superat i amb la pujada fins al Pas dels Gossolans davant nostre.

Amb La Cerdanya darrera meu.

Un pujada directa, sense embuts i que t’ensenya tota l’estona el camí recorregut. Amb la vista del refugi de Prat d’Aguiló cada vegada més minúscul. Un cop dalt, per sobre dels 2.400 metres tot és verd. Passem un altiplà trotant, tot just abans de caure a la cara sud i tornar a baixar de forma ininterrompuda fins a la pista inicial, on fem els darrers 3 o 4 kms en lleugera baixada fins al massificat pàrquing.

I així vam completar el segon dia en 4 hores i mitja per fer els 30 kms amb +1500 metres que ens faltaven.

La travessa pot ser realment dura si es vol fer seguida i a un bon ritme. S’han de preveure els punts d’abastiment d’aigua i vigilar a quina hora del dia cauen els trams més llargs i sense opcions d’avituallar.

Pel que fa a l’UT en el que participarem el 21 de Setembre, doncs presenta un recorregut d’uns 100 kms. amb +6.600 metres. L’increment del recorregut es deu a que un cop al Serrat de les Esposes es transita fins a Bellver de Cerdanya on es trobaran les bosses dels participants.

Tot fent el circuit, ens va quedar clar que la méteo serà clau aquell dia i que si es repeteix la situació de l’edició del 2012 el més sensat hauria de ser no jugar-se-la de cap de les maneres.

El nas em diu que no serà el darrer cop que farem aquesta travessa.