Tenia clar com volia competir en aquesta prova i no volia arriscar de sortida amb un ritme massa exigent. Respecte a la darrera participació, el recorregut tenia uns 4 quilòmetres de més i potser uns 400 o 500 metres de desnivell positiu adicional. Aquest increment està situat en el primer terç de cursa i, per tant, les referències de pas de 2014 o 2015 quedaven sense validesa.
La sortida de Begues va ser sota un cel gris, però el dia va arribar a ser una mica calorós i tot en alguns moments. El terreny embarrat i relliscós per la pluja de la nit anterior, va ser habitual en els primers 12-15 quilòmetres, al igual que en la Marató del 2016.
En un dels trams on va tocar mullar-se els peus.
Per la meva part vaig sortir a regular fins a la platja de Garraf (al quilòmetre 36). Fins allà vaig procurar reservar les cames a les baixades i no forçar a les pujades. Seguint el pla de forma fiable vaig transitar per la sorra de la platja en tercera posició tot menjant un entrepà de pa de motlle amb formatge.
El poble de Garraf és un punt clau per no arribar massa castigat. Seguidament trobes una pujada que et torna a dur al Parc i llavors arriba una part de la cursa on es pot córrer bastant. Precisament en aquella part vaig poder situar-me en segona posició. Vaig seguir igual, tot controlant les pulsacions i l'alimentació per mirar d'arribar a la Trinitat encara sencer. A partir d'allà caldria avaluar si valia la pena donar una mica més, mantenir o baixar el ritme.
A la trinitat els voluntaris t'obliguen a parar 3 minuts. Vaig seure pacientment, preguntant cada 15-20 segons quant quedava per poder marxar. Reconec que em va anar bé seure i vaig arrencar prou optimista de com em trobava tot i els 49 quilòmetres acumulats.
El següent punt clau era el pas pel camí de la Fita. Com ja he explicat d'edicions anteriors, allà trobes un camió cisterna de l'exercit amb unes aixetes per beure i refrescar-te el cap. L'aigua surt amb pressió i molt freda. És un punt que et dona molta vida i et permet endinsar-te en el empedrat GR92 que tan feixuc se'm fa...
En aquest punt en on definitivament no acabo de rutllar. És més psicològic que físic. Tenia clar que aquest tros és faria molt pesat i aquest convenciment m'afecta més que ajudar-me. El camí fins a Can Grau no s'acaba mai i veus l'observatori i el puig de la Mola sempre llunyans a l'horitzó.
Però pas a pas arribes sempre al final del camí. Em refresco i menjo, ja amb més dificultat, a Can Grau. Només queda pujar la Mola i els 8 quilòmetres finals de tobogans fins a Begues. Les cames i el pit sembla que ja s'han recuperat i, tot avançant gent de la Marató, els quilòmetres passen cada cop més ràpid.
La baixada a Begues és de les més dignes que he fet de totes les edicions precedents, inclosa la de la Marató del 2016 on portava 30 quilòmetres menys. Sense deixar de córrer ja en cap pujada i amb un ritme sostingut, entro al poble sabent que aconseguiria un segon lloc sense haver-me castigat en excés.
Més enllà del resultat, la satisfacció és per sobre de tot per haver controlat el ritme en tot moment, haver gestionat prou bé l'alimentació i no haver patit cap ensurt en forma de caiguda. Aquests eren els objectius principals i vull que siguin també els de les properes curses llargues de l'any 2017.
Recorregut i dades finals de la LTBCN 2017.
La propera competició serà el 29 d'Abril a la Trail de les Muntanyes de la Costa Daurada on vaig poder guanyar l'any passat i on espero poder tornar a competir a un bon ritme.
