11 de Desembre de 2016: Mitja Marató Ciutat de Vilanova.

Nou capítol en asfalt abans d'acabar l'any i amb ganes de fer un bon paper a casa. La caiguda a Collserola va curar prou ràpid, tot i que no vaig poder entrenar durant bona part dels dies per evitar mals majors. I és que una nova caiguda m'hagués fet anar enrere definitivament.

Les sensacions els 2-3 dies previs eren bones i, el mateix dia de la cursa, després d'un intens escalfament vaig decidir que sortiria a bon ritme ja des del segon quilòmetre. Semblava que no faria vent, i això sempre ajuda si toca quedar-se sense companyia. Per això em vaig animar a deixar els grup de 4 corredors que integrava en els primers 2.000 metres de cursa i anar a buscar al quart classificat que devia tenir ja a uns 60-80 metres per davant.

Mica en mica vaig poder retallar la distància i situar-me al seu costat al quilòmetre 6. El recorregut oferia la possibilitat de veure als tres primers classificats i tenia clar que no podria aspirar a entrar al podi a no ser que algun dels tres primers presentés algun problema físic.

A la pujada pel carrer caputxins (quilòmetre 16) vaig provar de separar-me del meu company de cursa. Sabia que no estava gaire fi, segurament arrossegava un bon refredat, per que no parava de mocar-se. No m'havia donat cap relleu en 10 quilòmetres i tot apuntava a que no era el seu millor dia.

Entrant a la Rambla en un dia radiant.

I no anava equivocat, de seguida vaig poder obir un forat que em va permetre sortir de la Rambla principal pel carrer Teatre, amb un bon marge per gaudir els darrers 3 quilòmetres de cursa per dintre de la meva ciutat.

Sense afluixar en excés vaig saborejar el pas pel casc antic i per la Geltrú, abans de tornar a la Rambla Sant Jordi per encarar els darrers 500 metres.

El temps final va ser prou bo (1h14'35'') per haver competit tota la cursa tot sol. Molt lluny dels tres primers, però la millor marca que he fet mai a casa. A la quarta posició general es va afegir el primer lloc a la categoria de 35 a 45 anys i el meu cinquè memorial Josep Inglada com a primer atleta local.

Al podi de categoria amb la meva fan número 1.

La següent prova tornarà a ser en asfalt i en distància de mitja marató. Aquest cop ja al Gener (2017) i a la ciutat de Terrassa, on hi vaig viure durant 2 anys en la meva època d'estudiant.

26 de Novembre: Mitja Volta al Parc de Collserola.

Tot i que l'esdeveniment canviava de nom (Barcelona Trail Races), suposo per mirar d'incloure el nom de Barcelona i així poder atraure participants estrangers, la cursa que va néixer com a Ultra-Trail de Collserola sempre és un bon indret on tancar la temporada de muntanya.

Donat que enguany només hi havia dues setmanes entre aquesta prova i la Mitja Marató de Vilanova, vaig optar per participar en la distància més curta de 46 quilòmetres. Una decisió que ja anava en línia amb el que ha estat l'any 2016, on la distància de les curses s'ha vist retallada respecte a 2014 i 2015.

Més intensitat i ritme. I això era el que ens esperava a Collserola. Sortida fulgurant a les 8 en punt d'un matí fresc de novembre. Primera pujada a bon ritme en direcció a la carretera de la aigües, mirant de no perdre gaire el compàs dels primers.

Amb l'objectiu de conservar fins el quilòmetre 22, però sense seguir gaire (o gens) aquesta consigna, miro de no perdre de vista al segon i tercer classificat. Del primer no hi ha ni rastre i, pel que diuen, deu anar molt ràpid. En una baixada en el quilòmetre 24 o 25 atrapo als dos corredors, situant-em segon. decideixo passar davant, però cap el quilòmetre 33 noto que les cames em faran la guitza. He anat molt ràpid i una caiguda al quilòmetre 15 m'ha deixat molt adolorit.

Amb la cama perjudicada per la caiguda. Foto de Quim Farrero (revista Trail).

Sense capacitat per anar a un ritme ràpid, els dos companys em tornen a passar, quedant de nou en quarta posició amb 7 quilòmetres per davant. He arriscat massa d'hora segurament i hagués estat més prudent reservar les meves cartes. 

Molts cops una cursa entre corredors del mateix nivell es converteix en una partida de 'pòker'. Qui amaga millor la seva jugada te molta avantatge. Tot i que molt sovint he gestionat bé aquest tipus de situacions, crec que tant a Alquèzar com en aquesta cursa a Collserola vaig pecar de descobrir les meves cartes massa d'hora. Per una decisió errònia potser vaig perdre les poques opcions que tenia de millorar posició.

Arribo a meta, després de gaudir la darrera baixada, com a primer Veterà (+40) pocs segons per sota de les 4 hores. Després d'una llarga dutxa i d'un breu massatge, vaig a l'ambulància per a que em cusin la cama i em curin les ferides al colze i al maluc.

Espero poder recuperar per donar el millor a la Mitja Marató de Vilanova. Serà la setzena vegada que participi i em faria molta il·lusió aconseguir per cinquè cop el Memorial Josep Inglada al millor atleta local.

6 de Novembre de 2016: Cursa Curta de la Passos de Gegant (Solsona).

Amb la Mitja Volta al Parc de Collserola planificada per finals de Novembre, va anunciar-se per principis d'aquest mateix mes la Passos de Gegant en dues modalitats: cursa de 16 quilòmetres i Marató.
Tenia moltes ganes de córrer la Marató, però volia competir a Collserola amb totes les garanties i no era prudent encabir dues curses tan llargues en un interval tan curt. Per això vaig optar per la cursa curta, també pensant que el ritme ràpid m'ajudaria de cara a la Mitja Marató de desembre a Vilanova.

Dit i fet. Em conec el recorregut de la cursa curta al detall. Són llocs per on entreno habitualment i el terreny és tou i agradable. El dia és molt humit, hi ha una espesa boira i ha plogut, pel que hi ha força fang i tolls en alguns dels trams.

Sortim a fer un bon escalfament cap a la Mare de la Font. El recorregut està espectacular amb les fulles caigudes que cobreixen tot el terra. Girem cua abans no sigui massa tard i deixem la jaqueta al cotxe. Però quan acabàvem de tancar els cotxes donen la sortida de la cursa quan ens trobem a uns 200 metres de la sortida.

Falten 2 minuts per les 10 del matí i la sortida avançada ens agafa amb el peu canviat. M'acomiado del Jesús i començo a córrer tan ràpid com puc. Quan arribo al punt de sortida faig cara de sorprès i exclamo que encara no són les 10 assenyalant-me el rellotge. A partir d'aquí provo de centrar-me en la cursa i mirar d'avançar tan ràpid com pugui mentre el camí sigui ample i no trepitgem corriol estret.

Per sort al pas per Sant Bartomeu he pogut situar-me en sisena posició, tot i que anant més fort del que m'hagués agradat. No veig als tres primers per enlloc i tinc clar que el ritme que han de portar és superior al meu. En la baixada puc avançar els dos corredors que tenia a la vista i situar-me en quarta posició.

Girem per creuar la carretera de Lladurs i començo a sentir-me millor després de la frenètica arrancada. La baixada és molt divertida i està enfangada. Abans d'agafar el corriol que porta al Pont de la Frau em puc situar tercer i m'animo a donar tant gas com pugui fins a la pujada al Castellvell.

Arribada a meta al Passeig de Sant Antoni Maria Claret.

Entro a meta després de 17,5 quilòmetres en tercera posició satisfet de com m'he trobat durant l'1h21' de cursa. No m'importa gaire la posició final, però si em sap greu no haver pogut competir amb els corredors de capdavant, perquè ben segur que hagués estat interessant provar d'estar amb ells.

Classificació final de la cursa.

El proper 26 de novembre tornarem a Collserola per gaudir d'aquells paratges. Segurament tocarà sortir fort al principi, però després serà prudent afluixar per afrontar amb garanties els darrers 10-12 quilòmetres de la cursa que enguany s'enfila fins els 46.

8 d'Octubre de 2016: Long Trail Guara Somontano.

Havien passat tot just 6 dies de la Cursa del Margalló i ja em trobava a la sortida d'una cursa de 50 quilòmetres per muntanya a Alquézar. Entre la cursa del 2 d'Octubre i aquesta, vaig fer els 40 anys. 

Amb aquesta edat pots arribar a pensar que el que no has fet fins ara, ja no ho podràs fer. Efectivament, millorar certs resultats pot ser a partir d'ara difícil. Com també ho serà, cada cop més, trobar-e al capdavant a les curses on prengui part. Però quan fas esport perquè t'apassiona, arribes a la conclusió que bàsicament cal buscar i gaudir de les sensacions . 

És important buscar i trobar la motivació per entrenar. Cal cert compromís, dedicació, però sobretot, ser honest amb un mateix. I després cal saber llegir i gestionar les competicions. L'experiència s'ha de fer valer. I si tens clar això, les curses pots fer-les i gaudir-les tota la vida, tinguis l'edat i el nivell que tinguis.

I amb aquest esperit estàvem la Núria i jo a la sortida de una Cursa Gran. I dic Cursa Gran perquè l'ambient de la "Ultra Trail Guara Somontano" és molt engrescador. Estan tots els detalls molt ben cuidats i, tot i prendre part de la cursa de 50 quilòmetres, el tracte va cap al corredor és destacable.

Tenir a la Núria a la sortida i a l'arribada va ser un plus en aquesta cursa. Foto de la Pucca.

Vaig decidir conservar de sortida i anar deixant passar els quilòmetres. Anava molt centrat en una important pujada que apareixia passat el quilòmetre 30. El desnivell que mostrava el 'road-book' era molt important i certament no va decebre a ningú. Fins allà vaig arribar prou fresc. Crec que en 8a posició de la general. Van ser 2 quilòmetres de pujada molt exigents. En aquella pujada de 600 metres positius vaig arribar a avançar 5 corredors dels que portava per davant.

Començant la gran pujada en un tram una mica dret. Foto de Ramon Ferrer.

I així, em vaig trobar en 3a posició i amb menys de 20 quilòmetres en terreny favorable per davant. Tanmateix, tot i haver conservat fins llavors, no em sentia les cames recuperades de la cursa anterior. La sensació que tenia era que si provava d'anar fort fins al final començaria a tenir problemes de rampes i patiria en excés.

Van agafar-me abans del quilòmetre 40 dos companys que tenien més esperit combatiu que no pas jo aquest dia. No vaig afluixar el ritme, però tampoc el vaig incrementar quan tocava. D'aquesta manera vaig arribar a Alquezar en una correcta 5a posició. Molt sencer, amb un somriure i satisfet del tomb per la Serra de Guara i els seus barrancs.

Em va fascinar el que vaig veure i sentir. Segurament tornaré. I no descarto afrontar llavors la prova reina de 102 quilòmetres. Ara tocarà recuperar bé i arribar a les Barcelona Trail Races amb garanties, doncs allà afrontarem 46 km amb +1700.

2 d'Octubre de 2016: Cursa del Margalló.

Després de més de 2 mesos sense competir em trobava en una finestra de 6 dies on disputaria dues curses de certa exigència i durada.

La primera competició ha estat la Cursa de Margalló en la seva versió de 30 quilòmetres. Un circuit molt ràpid que vaig poder testejar amb cert detall a mitjans de setembre. Tot i tenir uns 850 metres positius, aquests estaven molt concentrats en pujades puntuals i permetien portar un ritme alt en la resta del circuit al no tenir cap tram tècnic destacable.

L'arrencada va ser relativament tranquil·la, però ja de seguida el cap de la cursa es va anar accelerant fins arribar a un ritme de creuer prou interessant per anar contínuament en pujada. Al punt més alt del circuit (Puig de la Mola, quilòmetre 10) tenia als dos primers classificats a pocs metres per davant. I a la baixada vaig poder contactar i mirar de marcar un ritme més viu en tot aquell tram favorable. 

Pas pel quilòmetre 19 en companyia de Salva Rambla.

Vaig estirar aquest ritme, però sense forçar, fins el quilòmetre 20. En aquell punt, després d'algunes curtes pujades, començava un nou descens per un corriol empedregat. A partir d'aquí tenia decidit fer un canvi més contundent, per mirar d'arribar al pas pel poble d'Olivella en solitari (quilòmetre 26). Sabia que del poble a la meta tindria després un tram molt pla d'uns 3 o 4 quilòmetres, i volia evitar un final ajustat.

Vaig poder mantenir el primer lloc fins a l'arribada i vaig creuar la meta del camp de futbol de Mas Milà en 2h09'39'', sumant una nova victòria en aquest 2016 (3 acumulades) que sempre fa certa il·lusió. En aquest enllaç està el 'track' i els ritmes d'aquesta cursa.

Arribada a meta.

El millor per a mi, per això, va venir després de la dutxa. Els moments viscuts amb tots els companys que anaven arribant, el gran ambient, les bromes, el lliurament de premis, les fotografies pel record...

Amb el Jesus, l'Albert i l'equip d'Espai Trail (Joan i Xevi).

En sis dies competirem a Alquézar en una cursa i un indret que m'atrauen molt. La recuperació no serà la millor. Segurament tocarà tirar d'experiència i guardar els cartutxos de sortida. 

Estiu 2016 i darrers 3 mesos de la temporada.

Tanquem setembre amb més de dos mesos sense competir en cap prova. Després de la cursa de l’Espluga el darrer dissabte de juliol, han transcorregut tot agost i setembre sense compromisos. Fixant la vista només en gaudir dels entrenaments de durada extra, que sempre et permet ser de vacances.

Unes vacances en què l’entrenament matinal, fos en bici de carretera o corrent, buscava més el plaer de les sensacions que et dóna la pràctica de l’esport, que no una finalitat concreta ni competitiva. Uns entrenaments que començaven el dia abans, just en acabar l’activitat d’aquell dia, tot pensant quina ruta voldria fer l’endemà, quina distància i desnivell suposava i, per tant, quant temps em caldria per fer-la. 

Tots els entrenaments matinals començaven prop de les 6 h, ja que en ple estiu cal aprofitar aquesta franja de primera llum per no patir en excés la calor i controlar així el consum d’aigua. Molts cops, sobretot quan te'n vas a dormir, penses en quin tipus de vacances són les que estic fent. Aixecar-se cada dia a quarts de 6 del matí, encara fosc, per afrontar entre 3 i 4 hores d’entrenament físic gairebé sempre tot sol... i et queda clar que si ho fas, és només perquè ho tries, perquè t’agrada i perquè et fa sentir viu i en comunió amb tu mateix. En definitiva: et fa sentir feliç.

Els darrers 4 anys havia disputat curses de certa rellevància a finals d’agost o setembre: 2012 Matagalls-Montserrat, 2013 Ultra Cavalls del Vent, 2014 TDS i 2015 Ultra-Pirineu. Això feia que els entrenaments d’agost estiguessin massa condicionats i anessin molt enfocats a arribar a aquestes proves amb certes garanties.

Per això aquest any vaig decidir deixar per l'octubre les primeres competicions i dedicar l’agost a fer en exclusiva el que el cos i el cap em demanessin. Sense limitacions, ni obligacions. Reconec que he gaudit l’esport d’una forma molt especial i he sentit més equilibri amb tot el que feia.

I acabat aquest període i també l’estiu, comença la tardor i el mes d’octubre amb dues competicions en només 6 dies.

La renovada Cursadel Margalló passa de la primavera a la tardor. I a més, proposa una nova distància de 30 quilòmetres amb relatiu poc desnivell. Serà aquest diumenge 2 d’octubre de 2016 i ben segur serà una gran prova.

El dissabte següent (8 d'octubre) serem a Alquèzar. Allà prendré part en la Long Trail de l'Ultra Guara Somontano, cursa també renovada respecte a edicions anteriors. Amb una distància de poc més de 50 quilòmetres i uns 3.000 metres de desnivell positiu, transita per aquesta zona tan coneguda d’Osca on feia temps que em venia de gust córrer.

I amb aquestes dues competicions tan seguides comencem aquesta part final de l’any. Ben segur al novembre caurà alguna cursa més. Finalment, tot apunta que podria acabar l’any corrent la mitja marató de casa un cop més.

30 de juliol de 2016: 39a Cursa de l'Espluga.

Cinc anys sense participar en una de les curses en les que no faltava mai, quan bàsicament corria per asfalt, són molts anys. Podria dir que la cursa ha canviat. Que han afegit una cursa de 5 quilòmetres que arrenca amb la tradicional cursa de 15. O que, com en moltes altres clàssiques no metropolitanes, ha disminuït la seva participació. Però l'essència de la Cursa de l'Espluga continua essent la mateixa que em va fascinar en els meus primers anys d'atleta.

L'ambient de la plaça quan reculls el dorsal. La calor acumulada durant el dia sobre l'asfalt i que notes mentre escalfes tot just 5 minuts. La bullícia de poc abans de les set de la tarda, quan tots els corredors s'esperen per la sortida. El pas fulgurant pel poble entre els crits de la gent abans d'agafar la carretera. Els avituallaments cada pocs quilòmetres per mitigar la sufocant calor. Les mànegues d'aigua. Les esponges per refrescar-se. Les rampes a l'anada. Les baixades a la tornada. La banda de música al pas per Poblet. La llarga recta d'arribada. Els ànims de tot el públic quan creues la meta. La dutxa a la piscina municipal... Res del que recordava havia canviat gens. I això em va fer sentir certa melangia.

Era l'any 2000 quan vaig participar per primer cop en una cursa cronometrada i va ser precisament a l'Espluga de Francoli. Acostumava a sortir a entrenar llavors amb el meu darrer preparador físic en la meva època de jugador d'hockey patins. Ell i els seus companys d'entrenaments eren corredors de fons i em van ensenyar moltes coses d'aquest món. Amb ells vaig fer la cursa i vaig gaudir i patir per primer cop amb un dorsal al pit.

A partir d'aquell moment, competir a la Cursa del'Espluga era per mi el moment culminant de l'any i pel que intentava preparar-me amb tota la il·lusió, per baixar el cronòmetre final d'1 hora en els seus 15 quilòmetres de calor i 'desnivells'.
Em va costar uns quants anys fer-ho i, finalment, al 2011 (després de 12 edicions consecutives) vaig decidir que ja no participaria més durant un temps. Aquest any, amb un calendari de curses peculiar en comparació amb els anteriors, em vaig animar a tornar-hi.

Si bé és cert que la cursa no ha canviat pas, no es pot dir el mateix de mi. El meu físic i la meva mentalitat són diferents en comparació a fa 5 anys. Sabia que podria rendir molt bé en el traçat que tan bé conec. Estava confiat en millorar el meu cronòmetre de 58'23" del 2011, però francament ja fa temps que les marques no representen cap motivació a les curses.

La sortida, com sempre agònica per no perdre pistonada amb els competidors, deixa pas a la regularització de la respiració al cap d'uns minuts. És quan enfilem la carretera i aquesta s'inclina lleugerament, quan veig que puc portar un ritme còmode i que puc anar avançant corredors mica en mica. A l'entrada al monestir de Poblet puc veure que dec estar entre els 10 primers aproximadament i també penso que estaria bé buscar bona companyia per la baixada.

Dit i fet. Al capdamunt, en el moment del gir de 180º, som quatre corredors que anem plegats i incrementem el ritme quan la carretera ens ho posa fàcil. Baixem en formació i noto que vaig còmode de respiració, tot i que les cames s'encarreguen de recordar-me que aquests ritmes no són gaire habituals. Bé, un dia és un dia. Reacciono als canvis de ritmes que proposen els companys de ruta i veig que serà difícil que arribem separats al final.

Un dels corredors es despenja quan queden uns 2.700 metres. El ritme fa estona que frega el 3'10" per quilòmetre i ja no afluixarem fins a meta. Els tres que quedem ens jugarem un 6è lloc a la general que no atorga res, només la satisfacció d'haver-ho donat tot fins al darrer metre. No hi ha cap premi més important i valuós per a un esportista que quedar plenament satisfet amb el seu esforç.
Entrem al darrer quilòmetre i fa aire de cara. No m'agrada esprintar a les curses, però avui l'ocasió s'ho mereix. Seria una falta de respecte cap els altres companys i cap a mi mateix no fer-ho avui. Al fons els arcs delimiten l'arribada. 500 metres i anem en línia. 400 metres. 300 metres i un dels companys ho prova. Salto darrere seu i l'avanço sense mirar enrere. Tot i això veig com el tercer en discòrdia em supera per la meva dreta i entra sisè. Finalment arribo setè amb un temps de 52'59".

A més, em classifico primer de la categoria M3 (compteidors entre 40 i 49 anys) i puc pujar al podi de la cursa que de jove em va robar el cor.

Al Podi de Veterans de la cursa de l'Espluga.

Temps ara per entrenar sense més pretensions que gaudir de l'esforç i de les sensacions. Si cau alguna competició en mesos de calor, dubto que sigui molt llarga. Que permeti recuperar ràpid i continuar sumant.

2 de Juliol de 2016: Le Grand Trail du Canigó.

En un any en què tenia clar que no assumiria cap cursa d'ultra-distància, 'Le Grand Trail du Canigó' havia de ser la cursa més llarga i amb més desnivell de totes en què havia previst participar. Una cita que em serviria per tornar a competir en territori francès, després de la TDS el 2014 i, per descomptat, per pujar per primer cop dalt el cim del Canigó, la muntanya sagrada dels Catalans.

Coneixedor que seria una cursa íntima, reservada a un màxim de 175 participants, i també amb una organització modesta però implicada, ens vam dirigir cap al petit poble de La Bastide, centre neuràlgic d'aquesta peculiar prova. Al no haver-hi allotjaments en aquesta petita vila, els participants vam acampar en dues esplanades que l'organització va preparar. Ens van oferir un acollidor sopar en una sala polivalent, que servia per gairebé tot i, on l'endemà, també es serviria l'esmorzar.

El dia de la cursa tocava matinar per esmorzar i provar fer net abans de la sortida. Aquesta estava programada a les 6 i, fins i tot, es va avançar 2 minuts, en ser tots els presents impacients per començar.

El recorregut a aquella hora estava molt humit i recordo portar la roba i els mitjons xops en els primers 8-10 quilòmetres. El circuit transitava per boscos frondosos i gairebé sempre per corriols on no entrava gaire llum. Durant la primera part de la cursa el perfil era clarament ascendent i els metres s'anaven acumulant amb facilitat. Arribant al refugi dels Cortalets s'acabava la vegetació i començava el tram definitiu d'ascensió.

La pujada era oberta i amb unes grans vistes del cim que s'havia d'assolir. Potser el tram més emblemàtic del recorregut, amb una grimpada final que estimulava els sentits. Puc assegurar que és dels trams més espectaculars que he fet en cursa.

A pocs metres de ser sobre el Canigó per primer cop.

Va ser just trepitjar el cim quan el rellotge marcava 30 quilòmetres amb 3.000 metres d'ascensió acumulada. Com m'hagués agradat parar-me a respirar i gaudir el moment. Hauré de tornar algun dia sense portar un dorsal. Em trobava sencer i amb ganes de fer un bon segon tram de cursa, que ben segur seria molt diferent del primer. Però en plena baixada, quan transitava a certa velocitat i a uns 1.500 metres de tornar a passar pel refugi dels Cortalets tinc una bona ensopegada que em fa sortir impulsat sense control. Pico de cap i giro sobre el meu coll per picar primer d'esquena i després amb l'espatlla i maluc esquerre.

M'aixeco pesadament i miro d'avaluar els danys mentre provo d'arrencar a trotar. Cop molt fort al maluc. Em fa mal, vaig coix. Cop a l'espatlla. Res greu, una rascada que netejaré quan pugui. Cop a l'esquena. M'he clavat els pals però no m'han caigut. Cop al cap. No hi ha sang, només terra i pedretes.

Arribo a la font del refugi i alguns excursionistes em pregunten si estic bé mentre veuen que em netejo les ferides. Recarrego aigua i tornem a reprendre la marxa. 

La segona part del circuit haurien de ser uns 33 quilòmetres amb menys de 1.000. Tot i això el terreny és complicat i cau una espessa boira que complica trobar les cintes de marcatge. No aconsegueixo un bon ritme ni tampoc alimentar-me suficientment. Res del que trobo als avituallaments em fa el pes.

Del 35 fins al 52 no giro rodó i tinc la sensació i el convenciment d'anar excessivament lent. No aprofito trams on hauria de poder anar de pressa. Em costa horrors aixecar els peus de terra i cada cop tinc més gana. Per sort, a 10-11 quilòmetres del final, em puc refer i tornar a connectar-me a la cursa. Sento que puc tornar a córrer més fluidament i faig un darrer tram de cursa acceptable mentre La Bastide és cada cop més a prop.

Ens esperava, per això, darrera pujada cap al poble que no deixa indiferent a ningú. Un final de cursa que fa justícia a tot el recorregut. Estètic i espectacular.

Arribada a La Bastide on ens esperaven la Núria i el Jordi.

I després de Le Grand Trail du Canigó, arribarà un temps per continuar entrenant i gaudint, però sense participar en cap gran prova de muntanya fins a l'octubre. La propera cursa serà una clàssica d'asfalt a l'Espluga de Francolí.

4 de Juny de 2016: Marató de Els Bastions

Aquesta havia de ser l'única cursa de muntanya que repetiria respecte al 2015. Una prova en la qual podria comparar dues formes diferents de preparació i també d'enfocar la primera meitat de l'any. Més que anar a competir amb altres companys, la sensació que arrossegava els darrers dies era que aquest cop competiria més que mai amb mi mateix.

L'any passat vaig desplaçar-me el dia abans a Ribes, on vaig assistir al 'briefing' i vaig poder dormir alguna hora més. Tanmateix, aquest any això no va ser possible. Va tocar matinar una mica i conduir des de Vilanova fins a la Vall de Ribes al mateix matí. 

A la sortida hi havia un gran ambient i els controls de material van ser més exhaustius que l'any anterior, presumiblement per l'alta probabilitat de pluja que s'havia anunciat. 

Després del viscut ahir, es pot dir que la cursa es podria dividir en 3 parts. La primera va ser mentre aquesta va transcórrer en la normalitat, que per la meva part va ser fins a arribar al Coll de Tres Pics. Feia més fresca que l'any 2015 i ja a la pujada inicial es notava i se'm va fer més portable. Al pas per la Vall de Núria (km. 20) encara em sentia molt sencer. I fins i tot la pujada al Torreneules va ser més animada, ja que teníem la companyia dels corredors de la Trail a qui havien canviat el traçat per les alertes de mal temps.

Cel tapat camí de Coma de Vaca, però s'estava molt bé amb una brisa fresca. Allà trobem un avituallament que l'any passat no hi era, i que anava molt bé per tornar a carregar aigua abans de començar la pujada cap el Balandrau.
Al darrer terç de pujada, gairebé arribant al Coll de Tres Pics, cau una pluja fina i la temperatura baixa notablement. Tots els presents ens calem l'impermeable i continuem amunt. Els primers trons se senten darrere les muntanyes.

Arribant al Coll dels Tres Pics el cel ja era ben negre. Foto de J.M. Muntaner.

Aquí començaria la segona part de la cursa. El circuit no puja dalt el Balandrau i ens envien pista avall. No portem ni 5 minuts que comença a caure una calamarsa esfereïdora. Tota la muntanya es torna blanca i el camí sembla fet de grava on el peu s'enfonsa a cada passa. Els llampecs il·luminen el cel i la caiguda de perdigons s'accelera cada cop més. Fa un fred de nassos i encara estem per sobre de la cota dels 2.000 metres. Els cops a les cames i a les mans comencen a fer mal, però curiosament et fan córrer més i més ràpid.

A tot això continuo avançant corredors de la Trail que han sortit 1 hora abans. No hi ha cap lloc on refugiar-se i no para de caure calamarsa. Passo un avituallament muntat en un lloc clau amb una petita carpa. Miro de menjar tant com puc. Em calen calories per mirar de mantenir-me calent i en moviment. Tinc poca sensibilitat a les mans i em cauen les coses abans que me les dugui a la boca. L'espectacle devia ser tant trist que una voluntària m'ofereix els seus guants, però li dic que millor que se'ls guardi per ella.

Surto disparat sota la calamarsa com si estigués per una platja de la Costa Daurada. En comptes de grans de sorra hi ha grans de calamarsa. L'únic que penso és en córrer tant com pugui per sortir d'allà i baixar de cota. En segon terme queda el fred, el dolor dels cops a cames i mans, ah, i els llampecs, que per sort sonen més lluny...

Passen els quilòmetres i sembla que arribo a un nou avituallament al Coll de Maianell. Ja tinc menys fred però vaig més cansat d'anar tanta estona a fons. Menjo una mica més i afronto la baixada a Pardines ara sota la pluja. Vaig completament calat però la cota baixa ara molt ràpid i el poble cada cop està més a prop. Anem alternant pluja i calamarsa, un 'random' curiós que no té pinta de canviar gaire en aquests moments.

No obstant això, en arribar a Pardines la cursa s'ha acabat (Tercera part). Ens neutralitzen en aquell punt. Diversos corredors de l'Ultra, la Trail i la Marató quedem allà aturats. Només han pogut avançar els corredors que havien passat feia 15' o abans.

Després de força minuts aturats ens avisen que s'està evacuant als corredors de cotes més altes. Molts han quedat aturats a Núria i d'altres a Coma de Vaca. També trobo a faltar molts dels que he anat avançant des de la baixada del Coll de Tres Pics i suposo que els han anat recollint per la pista, perquè era accessible circular-hi. Donat que nosaltres som a un punt estable i calent serem els últims a ser retornats a Ribes, tot i que encara ens podrien donar permís reactivant la cursa.

M'ofereixen un seient en un cotxe que baixa cap a Ribes i decideixo que ja he tingut prou. 45' aturat sense poder canviar-me de roba m'han pres les ganes de continuar corrents. Segueixo molt mullat i ja fa estona que considero que la competició s'ha acabat. 

Francament, un cop he sabut que no s'han hagut de lamentar accidents en la jornada d'ahir, la meva conclusió ha estat molt positiva. És cert que la cursa com a tal va quedar deslluïda, però a la muntanya les regles no les marca ningú. Tu hi vas amb una idea, un circuit a fer, però has de tenir alternatives si les coses es torcen. Va fer falta una reacció ràpida i contundent per garantir la seguretat de participants i voluntaris, i les coses es van fer bé.

D'altra banda no cal oblidar que els corredors tenim la responsabilitat de dur el material necessari i també de disposar els recursos físics per sortir de situacions compromeses per nosaltres mateixos. No es pot pretendre responsabilitzar de tot als organitzadors en aquest tipus de situacions.

Amb moltes ganes d'afrontar la propera cursa: Le Grand Trail du Canigó.

Le Grand Trail du Canigó amb 63 quilòmetres i +3.600 metres  és la cursa més llarga prevista per aquest 2016.

Prova d'esforç 2016: Clínica Dexeus.

Durant les edicions de la Mitja Marató de Vilanova del 2012 al 2014, vaig ser obsequiat com a primer Local amb una prova d'esforç a la UME de Vilanova. Tot i fer-se amb bicicleta estàtica, els resultats van anar millorant lleugerament any rere any. Tot i això, sempre he pensat que si l'esport que practiques és la cursa a peu, doncs, la prova d'esforç l'hauries de fer corrent, bàsicament per un aspecte de rendiment muscular.

A l'edició de 2015 de la Mitja Marató, vaig ser el primer local per quart any, però ja no va haver-hi l'obsequi de la prova d'esforç i, per tant, em vaig plantejar tornar a fer-la en cinta on sempre l'havia fet abans.

D'aquesta manera vaig contactar amb l'ICATME de la Clínica Dexeus en la qual l'equip del Dr. José Luis Doreste duu a terme l'exploració i una prova d'esforç en cinta. Francament, em venia de gust fer la prova corrent després de prop de 4 anys sense fer-ho. La darrera prova que vaig fer a l'ICATME a l'estiu del 2012 ja va ser prou satisfactòria, però tenia la percepció de què en aquests moments havia de tenir més resistència.

Així doncs, em vaig trobar allà amb el Dr. Mario Ros, que em va ajudar molt durant tota la prova. Els atletes que van a les proves d'esforç han de mirar d'arribar al seu esforç màxim per obtenir uns resultats concloents del seu estat i rendiment. El suport del Doctor Ros durant tota la prova va ser un gran impuls per poder arribar pas a pas fins al final de la prova.

Petit enregistrament de la part central de la prova en cinta:

Fer una prova d'esforç no només ens servirà per garantir que podem afrontar entrenaments i competicions, sinó que a més, ens ajudarà a planificar i valorar els entrenaments en funció dels nostres paràmetres cardiovasculars.

30 d'Abril de 2016: Marató de l'UTBCN.

Després de les dues darreres competicions a Sitges i a Prades, espaiades només per dues setmanes, vaig valorar que el més sensat seria deixar passar unes setmanes sense anar a fons i acumulant bons entrenaments. D'aquesta manera no vaig ser a les edicions d'enguany de la Cursa de la Talaia i la Vall de Ribes, i em vaig prendre un mes d'Abril net per començar a preparar les tres properes cites.

I la primera d'aquestes curses ha estat la Marató de l'Ultra-Trail de Barcelona celebrada avui. Atesa l'evolució de la temporada (orientada a curses més curtes que el 2014 o 2015) la distància de Marató ha estat l'escollida, en detriment de la Long Trail que vaig poder guanyar el 2015.

Amb lleugeres variacions sobre el circuit respecte de l'any anterior i, també amb un terreny molt enfangat per la pluja que ha caigut a primera hora, els primers quilòmetres han estat intensos per la gran quantitat de corredors que han sortit amb un alt ritme.

He procurat mantenir un ritme viu però controlat fins al pas per la Plana Novella (km 21), on ja he provat d'acostar-me als corredors que anaven per davant. Tanmateix, tot i avançar-ne algun, he arribat a Can Grau (km.32) prou tocat per l'esforç i sense gaire convenciment de poder forçar en el tram final de pujada a la Mola i arribada a Begues.

Un cop coronada la Mola i de camí cap al darrer avituallament dels Casals (km 37), he trobat un company dels que anaven per davant que abandonava la cursa. Amb aquell canvi no ho tenia gens clar, però m'he pensat que devia ser llavors tercer i m'ha tocat doncs convencem de què calia defensar aquesta posició.

L'arribada a Begues com sempre immillorable: amb el servei de massatge post dutxa i un assortit de menjar que entra de meravella després d'un bon grapat de quilòmetres i desnivell a bon ritme.

A l'arribada amb el Manel, la Vane i el Jordi. Espero que compartim moltes curses més.

Lliurament de premis amb el Director de l'UTBCN David Teixidó i l'elit Pau Capell (foto de Vanessa García).

2 d'Abril de 2016: Trail de la Costa Daurada a Prades.

Tot just dues setmanes després de competir a la Sitges Rock Trail, tenia prevista aquesta cursa a la localitat de Prades amb l'esperança d'arribar recuperat. Es tracta d'una cursa de menys de 21 quilòmetres i amb uns 800 metres de desnivell positiu. La prova s'engloba dintre d'un esdeveniment més destacat com és l'Ultra-Trail de la Costa Daurada, enguany campionat de Catalunya d'ultra-resistència de la FEEC.

La batalla a Sitges va ser prou dura i no he sentit les cames al 100% els darrers dies. Per aquesta raó, ha tocat fer més descans del desitjat, però queda clar que quan es busca competir de forma tan repetitiva l'entrenament a mig termini s'acaba ressentint.

Després de despistar-me durant l'escalfament i arribar gairebé sobre el tret de sortida, he pogut situar-me a les primeres posicions per afrontar la primera pujada al Coll del Salvadoret. Afortunadament, la tipologia de la cursa m'ha ajudat a agafar un bon ritme després de la primera ascensió. El fet d'anar al capdavant i de disposar d'una llarga baixada per camí ample, m'ha permès agafar una bona velocitat de creuer.

Acabant la baixada, passat el quilòmetre 5, un company ha vingut per darrere i hem fet plegats la part més interessant del circuit. M'ho he passat molt bé tot aquell tram i he cregut que, per la forma molt similar que teníem de córrer, podríem arribar junts fins a Prades. Poc després de fer la pujada més destacada del circuit, hem arribat junts a l'Ermita Abellera i hem recorregut el bonic corriol que partia des d'allà. Tanmateix, ha estat a l'inici de la llarga i sostinguda darrera pujada cap al Tossal Baltasana, que m'he quedat sol al capdavant de la cursa, doncs, el meu company ha afluixat allà el ritme.

Veient que la pujada, tot i ser llarga, no presentava excessiu desnivell, he pogut anar fort fins dalt i assegurar durant el tram de baixada fins a Prades. Afortunadament, he pogut entrar a meta en primera posició per segon cop en dues setmanes, tot i que aquest cop amb més marge. 

 Arribada a meta a la Plaça Major de Prades. Foto de Núria Mestres.

Podi Masculí de la Trail Costa Daurada al costat de la mítica font de la Plaça Major.

La propera cursa ja serà en dues setmanes a Ribes de Freser per començar a fer un tastet d'alta muntanya. Allà prendré part per tercer any en la prova curta de la Vall de Ribes. Una altra cursa curta i ràpida per donar-se una empenta de cara als entrenaments per les grans cites de l'estiu.

19 de Març de 2016: Sitges Rock Trail.

La tercera cursa de muntanya prevista per 2016 ja entrava dintre d'una distància superior als 20 quilòmetres, a diferència de les dues primeres competicions del Febrer: el Cros de Sant Pau i la Cursa dels Colls. En aquest tipus de curses amb més distància a recórrer els ritmes no són tan explosius els primers quilòmetres. També, al ser més llargues, es disposa de més temps per gestionar-se durant la segona part, tenint cert marge per prendre decisions

Dues setmanes abans de la cita, vaig acostar-me a Sitges per resseguir el circuit, de poc menys de 25 quilòmetres i uns +1000 metres de desnivell, i valorar així quins serien els punts més calents. Aquell dia em va quedar clar que la cursa amagava certa complexitat tècnica i que les roques del Garraf li donaven un punt de duresa al tractar-se d'un terreny molt irregular al llarg de molts quilòmetres.

El dia de la cursa semblava que plouria, encara que segurament el terreny ja estava humit de les pluges que van caure durant la mateixa setmana. Per això no vaig dubtar en fer servir sabatilla per terreny mullat i tou (Salomon Sense Ultra Soft Ground) tot i saber que trepitjaríem molta roca.

El tret de sortida es dóna al mateix temps per les dues curses que es disputaven aquell dia, fet que em beneficia de cara a tenir un ritme ràpid de referència pels primers quilòmetres. Sent conscient de què potser no podria seguir als corredors de la cursa de 13 quilòmetres, sí que em sembla d'utilitat veure als primers a pocs metres mentre començaven el camí de pujada cap a la Fita.

Fent via cap la Creu de Sant Isidre. Foto de Garraf Sense Límits.

La pujada inicial és sostinguda i per camí de ciment. Al quilòmetre 2,5, ja entrant al corriol que ens portaria fins a la creu de Sant Isidre, puc avançar fins a situar-me uns metres per darrere del primer classificat de la cursa curta i anar acostant-me de mica en mica. Tanmateix les coses no acostumen a ser mai tan fàcils, ja que tinc darrere ben enganxat un corredor que també fa la cursa llarga i que em segueix amb molta solvència corriol amunt.

Baixada ràpida de la creu i de seguida agafem el que potser és el tram més tècnic de la cursa: un corriol feréstec amb abundant vegetació i amb continus puja i baixa, on portem un ritme viu i acabem demanant permís per passar al primer classificat de la cursa curta, per tensar una mica més la corda i provar d'obrir forat amb els que vinguin per darrere.

El circuit de la cursa està molt ben trobat i s'endinsa en trams poc transitats del Parc del Garraf.

Poc abans de començar la pujada a Mata-rodona noto que el company vol anar més fort. Decideixo que no s'allunyi gaire però no forço perquè sé que la pujada és llarga i sostinguda. També recordo que la baixada la puc fer molt ràpidament i que després tinc un tram de pista que em pot beneficiar molt. De mica en mica veig com m'obre forat per la serpentejant pujada. I els maldecaps no acaben aquí, perquè darrere meu apareix un tercer competidor que cada cop em retalla més terreny. 

Perfil de la cursa amb tres pujades destacades.

Arrufo el nas i al cap tinc un ball de pensaments (bàsicament negatius) mentre faig els darrers metres de pujada a un ritme que em sembla no gaire esperançador. Noto com el tercer classificat se m'enganxa i estic temptat de deixar-lo passar. Em noto cansat, amb el pols disparat i les cames pesades. Uns pocs metres de terreny favorable i comença el descens. Baixen les pulsacions, començo a respirar més pausadament i les cames comencen a respondre quan incremento el ritme.

Em llanço tan de pressa com puc saltant sobre les pedres i pensant que el meu perseguidor ha d'estar més cansat que jo si m'ha retallat tant a la pujada. Afortunadament tinc contacte visual amb el company capdavanter. La baixada no és excessivament empinada però si revirada. Veure que estic cada cop més a prop em dóna encara més empenta per accelerar tan fort com puc després de cada gir.

Després de 2 quilòmetres de frenètica baixada, arribem plegats al final del corriol on trobem l'avituallament que està instal·lat just a peu de la pista. Un darrer glop d'aigua i arrenco amb totes les meves forces per la pista que ens allunya de la Plana Novella en direcció cap al fons de les Llenties.
Aconsegueixo en aquest tram fer un forat important amb els dos corredors de darrere meu, fet impensable fa pocs minuts. Nova baixada fulgurant a la riera de Jafre per buscar el GR-92 direcció Sitges i, per tant, la darrera pujada important, també ben farcida de pedres. 

Plou. Sento fred als braços i les pedres rellisquen força. Faig la pujada regulant el ritme i aprofitant el terreny quan és favorable. Sóc optimista respecte a poder mantenir el forat fins al final, tot i que tinc clar que no em podré relaxar gens. Al nou pas per la Fita queda encara una baixada tècnica fins al polígon Mas Alba que puc prendre-me-la amb certa calma.

Respiro alleugerit al pas per sota l'autopista però pocs metres després em faig un embolic en un creuament i quasi ho engego tot a rodar. Un voluntari em fa literalment un placatge quan corria segurament per sota de 4 minuts/quilòmetre i me n'anava en direcció equivocada. Sort que sóc lleuger o haguéssim anat per terra tots dos... Recobro el camí correcte i veig que el segon classificat el tinc ben a prop.

Arribada a meta. Foto de www.visitsitges.com.

Pocs metres després, entro a meta exultant i aixeco els braços ben xop. Una gran satisfacció quedar primer després de 2 hores i 3 minuts de lluita. Els meus companys entren de seguida i ens felicitem mútuament. Ha estat una lluita molt noble sota la pluja i per un terreny delicat i exigent. Cadascú ha explotat les seves armes i recursos i els temps finals són molt propers.

El podi masculí de la Sitges Rock Trail 2016 pocs segons després de l'arribada.

Imatge de SitgesActiu.

La propera cursa serà només en dues setmanes. Serem a Prades per disputar el Trail de Costa Daurada (20 quilòmetres) per aquells paratges i viure l'ambient de la Ultra-Trail Costa Daurada que enguany és el campionat de Catalunya

Amb Ester Casas, guanyadors masculí i femení de la cursa, amb qui ja vaig coincidir a la Cursa de Canyelles del 2012.

Corredors de muntanya.

Un dels esports que més s'ha popularitzat en els darrers 5 anys és el de la cursa a peu per muntanya. Un esport que fa molts anys que existeix, però que casualment ha crescut paral·lelament amb el 'boom' de les noves xarxes socials de comunicació.

Tot i ser un esport que resultaria extremadament complicat de retransmetre per televisió, n'han augmentat cada cop més les possibilitats de seguir les grans curses. Aquest fet es duu a terme per un cantó gràcies als sistemes de cronometratge amb report instantani i, per l'altre, pels missatges, també en temps real, de les xarxes socials més populars. D'aquesta mateixa manera també es poden veure fotografies o vídeos acabats de fer, fet que permet documentar i enriquir els seguiments.

I precisament, gràcies a gent que segueix curses i enregistra els millors corredors del món en acció, podem gaudir de vídeos com el que penjo avui. Aquest recull transmet l'ambient de les grans competicions i com evolucionen alguns dels grans campions que han dominat aquest esport en els darrers anys.

Llarga vida al Trail.

28 de Febrer de 2016: Cursa dels Colls.

Segon compromís d'aquest mes de Febrer i, com al Cross de Sant Pau, per un terreny familiar, de durada curta i intensitat elevada. Moltes cares conegudes a la sortida i un ritme fulgurant per endinsar-nos en un terreny que conec prou bé dels entrenaments que acostumo a fer al migdia.

Normalment aprofito aquesta zona en els mesos menys calorosos. A la pausa que tenim per dinar, surto de la feina i em canvio ràpidament per trotar poc menys d'una hora per corriols rics en pedra, arrels i desnivells variats. Els qui coneixen la zona saben que hi ha èpoques de l'any en les quals et pots endur algun ensurt i sempre has d'estar a punt per fer un canvi de ritme.

Tornant a la cursa, el circuit d'enguany era molt semblant al del 2014, l'única edició anterior en què havia participat. En aquesta ocasió procuro no distanciar-me en excés del cap de cursa, dintre de les meves limitacions.

Tram final arribant a Sant Cristòfol (foto de Car Cab).

Com a la majoria de curses curtes, és cap al quilòmetre 4 o 5 quan començo a poder rodar a un ritme fort sense patir en excés. A partir d'aquí puc anar avançant de mica en mica i acabar a un bon ritme els poc menys d'11 quilòmetres de cursa. 

Casualment, puc repetir el tercer lloc a la general de fa 2 anys, però amb millors sensacions que llavors. Per sobre d'això, haver pogut córrer amb el Xevi i el Víctor és per a mi el més remarcable del dia i el que m'emporto com a record més destacat, doncs són dos companys a qui admiro molt.

Amb el Xevi i el Víctor just en acabar.

Un cop finalitzades aquestes curses més curtes, el volum dels entrenaments augmentarà de cara al mes de Març amb tirades més llargues. La propera cursa serà també a prop i per un lloc conegut: Sitges i el Parc del Garraf.

14 de Febrer: 49è Cross de Sant Pau.

Poc després de la participació en la Marató Costa Daurada, el calendari del 2016 va anar quedant definit de mica en mica. La decisió de no prendre part en cap Ultra-Trail de llarga distància el 2016 ja estava clara des de finals de la temporada passada. De la mateixa manera, les proves més importants del calendari ja estan gairebé totes establertes, deixant pràcticament tancat el gruix de curses a disputar entre Abril i Desembre.

Només quedava definir les curses preliminars de Febrer i Març. Tenia clar que havien de ser properes i no excessivament llargues.
Tot i començar el Febrer amb un curt procés gripal, la recuperació va ser bona i a darrera hora em vaig convèncer de tornar a participar per segon cop al 'Cross de Sant Pau' de Sant Pere de Ribes.
Una clàssica hivernal de la nostra comarca, on només havia participat en un dia plujós el 2013. Casualment també després d'estar dues setmanes aturat per malaltia.

Tot i que la distància resulta massa curta, per sota dels 14 quilòmetres, tenia l'esperança que les darreres curses en asfalt m'haguessin donat cert ritme. Malgrat comprovar que el meu pressentiment era correcte, la sortida fulgurant sempre em costa horrors. Un ritme de bogeria que em suposa molt esforç d'agafar fins que han passat 3 o 4 quilòmetres ben bons.

Només el primer classificat obre un forat important i puc mantenir-me a prop dels 4 o 5 corredors que li van darrere. Aconsegueixo posar-me en tercera posició pujant la tartera. No obstant això, pago l'esforç de la ràpida arrencada en els darrers metres d'ascensió que, precisament, són els que més m'agraden. 

Tram final de la pujada amb el cap cot i un ritme prou pobre.

Per sort, puc recuperar el bon ritme i noto que a mesura que passen els quilòmetres de baixada em sento cada cop més àgil. Fins i tot, a les petites pujades em sento amb força i veig al segon classificat més i més a prop. Tanmateix, noto al quart classificat no gaire lluny darrere meu, o sigui que no valia a badar.

Darrers metres de baixada abans d'arribar al poble.

Finalment, arribada a Sant Pere entrant pel Castell i sense canvis respecte al pas pel Montgròs, pel que puc pujar al podi en un dia de sol radiant.
Les bones sensacions en aquesta cursa de curta distància fan que em decideixi a participar, també per segon cop, a la cursa dels Colls de Vilanova a finals de mes.

Retall del Diari de Vilanova del 19 de Febrer de 2016.

17 de Gener de 2016: Marató de Tarragona (MCD).

Després de les festes de Nadal i de fer algun entrenament llarg per Tenerife, on vaig cometre errors de principiant, d'aquells que fan que t'emprenyis amb tu mateix; no vaig pensar gaire en la primera cursa de l'any 2016.

De fet, la mateixa setmana de la cursa vaig haver de viatjar per feina. No va ser potser, fins un o dos dies abans que em vaig convèncer de què sortiria a buscar l'1h19' al pas per la mitja marató i miraria de mantenir el ritme fins al final. L'objectiu de participar en aquesta cursa era aturar el cronòmetre per sota de les 2h40' tot i no haver-la preparat massa específicament.

Com sempre passa en aquestes curses, la sortida és un moment clau per mirar de buscar alguna referència. Com a la mitja de Vilanova, vaig tenir la sort de trobar un molt bon grup d'atletes que van marcar un ritme sostingut i raonable. Alguns d'ells eren corredors que recordava de feia 2 anys. El 2014, vaig sortir massa conservador el primer 10.000 i vaig acabar la cursa poc satisfet del resultat.

Els primers quilòmetres me'ls passo observant els corredors que portem per davant i també els companys del grup. Com corren a les pujades, com ho fan a les baixades, com respiren... mirant com es comporten en la bonança per comparar quan portéssim més de 30 quilòmetres a les cames.

El grup inicial de set o vuit corredors es va desgranant a partir del quilòmetre 25. Els corredors es van despenjant un per un, tot i que el ritme és constant i sense estrebades de cap mena. Han portat el pes de la cursa els dos corredors que veia més sencers de feia estona. Al pas del quilòmetre 33, em quedo sol amb ells i amb 3 atletes destacats per davant.

El ritme continua sent excel·lent i veig que el temps final pot ser interessant. Tanmateix, al quilòmetre 36, entrem de nou a l'espigó del port de Tarragona i la bona visibilitat ens permet veure al tercer classificat uns 400 o 500 metres per davant nostre.

Avaluo en aquell moment la situació i decideixo fer un canvi de ritme per mirar d'atrapar-lo. Em sento amb forces i crec que en els darrers 6 quilòmetres podria acostar-m'hi prou. No obstant això, el corredor sembla tenir problemes físics i el seu ritme és molt lent. Poc després del quilòmetre 38, el puc passar i veig que els corredors que m'acompanyaven també ho faran.

D'aquí al final miro de mantenir el ritme, tenint present que els meus perseguidors no han afluixat i, per tant, ningú em regalarà pas pujar al podi. Finalment, puc parar el cronòmetre en 2h37'02" i entrar en 3a posició, gaudint d'una inesperada plaça al podi absolut.

Notícia al Diari de Vilanova del 22 de Gener de 2016. 

Al llarg dels pròxims dies hauria d'acabar de planificar les curses fins al Setembre o l'Octubre. La veritat és que, a mesura que passen els dies, el panorama es va aclarint i les preferències per algunes proves van quedant més definides.